Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Amb un feble fil argumental, la història de la decadència d’un actor que es troba sol als camerinos d’un teatre de províncies, a la seva ciutat natal, després d’haver rebut un homenatge de comiat, s’estructura L’últim acte, el muntatge dirigit per Carles Alfaro que podem veure enguany al Goya. L’home, sota els efectes de l’alcohol, desorientat i oblidat, en la foscor del teatre, reflexiona sobre la seva vida i els seus amors i es veu envoltat de tres esperits femenins que l’acompanyaran en un estrany viatge pel seu passat.
Tot i que l’obra té bons moments, el nus argumental resulta irregular i la tria dels textos de Txèkhov una mica desconcertant. Nina defensa bé el personatge del seu esperit però les altres dues actrius no acaben d’encaixar en una proposta que recorre a algunes pinzellades musicals, i es poden percebre mancances evidents en la dicció. Per sort Francesc Orella és un tot terreny teatral amb recursos a dojo, que pot fer creïble i versemblant la situació i que compta amb una grapa professional consolidada amb l’experiència i el llarg rodatge pels escenaris i platós.
El tema de l’actor enfrontat a la decadència i la solitud, després d’una vida amb èxits i amors diversos, és ja un tòpic recurrent i, en tot cas, hauria precisat d’una elaboració més aprofundida. La tria dels textos de Txèkhov resulta poc consistent, una llàstima perquè aquest autor, que cada dia ens resulta més contemporani, podia fornir un material més sòlid i qualitativament més atractiu, ja que compta amb un munt de narracions admirables, més enllà dels seus textos teatrals més coneguts i valorats. Un atractiu evident del muntatge és l’escenografia, un joc de llums i miralls que amb pocs elements aconsegueix una atmosfera de misteri, inquietant, i d’una bellesa evident, sobretot en la darrera part de l’obra.
Afortunadament, tot i algunes reiteracions, tot plegat no s’allarga més del que calia, una hora i mitja de representació, centrada, sobre tot, en les divagacions del personatge principal, aquest actor vell i sol que evoca anècdotes passades i s’adona de què tot és res, quan la vida s’escola sense remei. Gaudir d’alguns soliloquis de l’actor ja paga la pena, més enllà de la manca de consistència del conjunt, i justifica la nostra anada al teatre per participar en aquesta proposta metateatral que no acaba de reeixir del tot, probablement perquè alguns fragments inserits no acaben d’encaixar en el discurs central a l’entorn, al capdavall, del pas del temps.
________
L’últim acte / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Textos d’Anton Txèkhov / Direcció de Carles Alfaro / Traducció d’Anna Maria Ricart / 90 minuts / Fins el 31 de març del 2019 / www.teatregoya.cat
