Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La commemoració del centenari de la mort de Galdós no ha tingut la rellevància esperada, la pandèmia ha fet que molts temes culturals quedessin enfosquits per la situació. Malgrat tot s’han publicat biografies i estudis i s’han recordat els que ja existien. Una biografia recent, molt interessant, és la que de Francisco Cánovas publicada a Alianza, i també una altra de més extensa escrita per Yolanda Arencibía i publicada per Tusquets, amb el valor afegit de ser escrita per una dona. I és que el tema de la dona, la real i la literària, és molt present en l’obra de Galdós. Cadascuna d’aquestes biografies té els seus valors i fa aportacions importants als estudis galdosians.
Galdós va ser molt reservat amb el tema de la seva vida privada i familiar, sabem poques coses sobre ell, no és l’únic cas. Als lectors tafaners i mitòmans ens agrada esbrinar més a fons alegries i tragèdies, amors i desamors, i per això, per més que llegim sobre l’escriptor, molts aspectes d’aquest tipus se’ns escapen com aigua en un cistell. Aleshores cal incidir més aviat en l’obra, immensa, de l’autor i en el complex context en el qual va viure. Com que va escriure molt i es llegeix poc, sovint s’opina sobre ell sense haver-lo llegit sencer ni a fons. Cánovas, especialista en el segle XIX, ens acosta amb claredat a una època difícil d’explicar i d’entendre i posa en evidència alguns dels prejudicis i tòpics sobre l’escriptor.
Galdós es retrata a ell mateix i a la gent que va conèixer i estimar en els seus personatges. L’autor d’aquesta biografia explica, de forma honesta, allò que sap, i no especula, una tendència actual que en moltes ocasions perjudica la bibliografia seriosa sobre personatges coneguts. Galdós se’ns descobreix com un home polièdric, molt treballador, periodista rellevant, autor d’un teatre que obre nous camins i va més enllà de transformar l’obra narrativa en textos per representar. Coneixerem també les grans aptituds de Galdós en el camp de la pintura, del dibuix, de la il·lustració.
Cánovas se centra en allò essencial, en la literatura, sobretot, però també en això que en diem compromís i que es destaca en el títol. L’escriptor, amb les seves humanes contradiccions, és un home lúcid, compromès, descontent amb la societat que l’acull, a alguns convencionalismes de la qual, però, no pot o no vol enfrontar-se. Hi ha certa percepció popular de què va ser una mena de marginat, però això no és així. Malgrat que els rancis sectors clericals aconseguissin que no se li concedís el Nobel o que les enveges endarrerissin la seva entrada a la Real Academia, Galdós va tenir amics, seguidors, i no va ser un home que defugís del tot una certa dosi de necessària vanitat.
Va comptar amb grans amics, amb els quals va discrepar en algun moment, com Pereda o Clarín. I uns quants catalans, com Ollé o Yxart. O Apeles Mestres, que va il·lustrar alguns dels seus llibres. Les seves discrepàncies sobre l’ús del català en la narrativa d’Oller les exposa en la seva correspondència amb bonhomia, amb una certa incomprensió, ben explicable considerant el context, però aclarint que tot plegat no ha d’incidir en una amistat sincera ni en un afecte correspost. Això és important de constatar perquè si Galdós ja ha rebut un cert menyspreu per part de determinats sectors intel·lectuals hispànics, a Catalunya la cosa ha estat encara pitjor, en molts casos. Possiblement avui existeixi una relació comparable entre gent de lletres d’idees diferents però sembla que hi hagi una certa reticència en exposar de forma pública la discrepància amable i que no té perquè trencar amistats sòlides i afectes evidents. Hi ha moltes pressions per totes bandes.
Sabem que Galdós va ser un home faldiller, un conco amb amants i amigues, que sempre va intentar mantenir aquest tema en la penombra. La publicació d’algunes de les abrandades cartes que li va enviar Emilia Pardo Bazán ens en donen una imatge ben terrenal, però poca cosa mes podem, de moment, arribar a esbrinar. Per això, en aquesta biografia, el tema de les relacions amoroses passa una mica de puntetes. La dona és la gran protagonista de la gran novel·lística galdosiana i en trobem per a tots els gustos. Potser no es pot dir que, home del seu temps, Galdós fos ben bé feminista però, en la seva obra literària, la dona real i diversa és igual i, en ocasions, superior, a l’home, en el seu capteniment, el seu tarannà i la seva força de caràcter. Això no vol pas dir que els personatges masculins no tinguin interès, són diversos, evolucionen amb el pas del temps, i fins i tot amb els menys simpàtics existeix sempre un cert intent de comprensió.
Aquest llibre no és ben bé una biografia típica, a l’estil de les apassionades reconstruccions històriques de Zweig, ni pretén ser exhaustiva ni definitiva. Rere una aparent modèstia de plantejament hi trobem la seva grandesa, és més aviat un rellevant estudi literari i històric del món de l’escriptor, amb moments memorables, com ara la trobada amb Isabel II en el seu exili, un exemple de periodisme respectuós i intent de comprensió per ambdues parts. Es tracta d’un llibre indispensable per acostar-nos de nou i de forma mes aprofundida a un dels grans autors europeus del segle XIX, pel meu gust superior, en molts aspectes, al seu admirat Balzac. I plenament contemporani en molts moments.
