Víctor Bargiela / @VictorBargiela
La gata perduda comença amb un magnat (Pau Armengol) que vol controlar tota la ciutat des del seu cau al cim del Tibidabo. El gat de Botero, situat a la Rambla del Raval i representat per Dianne Ico, ha desaparegut. El magnat fa cridar tres personatges perquè investiguin la desaparició. El secretari (Joan Sáez) segueix les ordres i porta una arquitecta (Rocío Martínez), una curadora (Marta Infante) i un detectiu (Albert Casals). En el segon acte tots els personatges s’esmunyen pels carrers del Raval, entre els seus habitants.
És aquí on apareix la força de l’espectacle amb l’Agrupació Coral Recreativa Les Flors de Maig, el Cor de dones de Xamfrà, el Cor Drassanes, el Cor Turull, el Cor Kudyapi, Dona Gòspel, KorraVal Evolution, el Grup Mon Raval, Musicals’ Choir, la Societat Coral Girasol, TrencaCors, un Cor Heavy Punk amb músics del Tallers de Músics, l’Associació Carabutsí, el Cor Canta, el Cor dels Invisibles, un equip de ballarins, la Batucada de l’Escola de Músics i fins i tot un camell (Óscar Peñarroya).
I què hi fa tanta gent sobre l’escenari? Doncs bé, La gata perduda és una òpera participativa i cocreada amb el suport de moltes entitats del barri. És el projecte pioner del programa Òpera Prima, que pretén activar processos de cocreació, generar un projecte de llarga durada que sigui el motor de sinèrgies comunitàries, promoure una vertebració social del territori a través de la creació artística, apropar l’òpera a una població diversa, oferir als professionals del Liceu una experiència transformadora i fer visible el talent artístic tant a través de projectes existents com amb la descoberta de nous noms.
L’objectiu del Liceu és elaborar una òpera de nova creació cada tres anys amb diferents comunitats d’arreu de Catalunya. De fet, el projecte de La gata perduda va començar a rodar l’any 2018 i en els quatre anys de creació hi ha col·laborat al voltant de mil persones.
Més enllà de la desaparició del gat de Botero, l’òpera mostra la força del Raval. La dramatúrgia de Victoria Szpunberg tracta de desfer alguns tòpics i prejudicis sobre el barri. Szpunberg és professora de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i a l’Escola Superior de Coreografia de Barcelona i va debutar al Liceu amb Sis solos soles. Aconsegueix posar sobre l’escenari el gran poder creatiu de les múltiples associacions ravaleres, que han tingut veu des de l’inici de l’obra. Tot i que és estrany sentir segons quines proclames dins la institució del Gran Teatre del Liceu, es crida pel dret a l’habitatge, en contra de gentrificadors o turistes i per la dignitat del barri. S’exhibeix un barri reivindicatiu i fort en la seva diversitat, amb un text principalment en català però amb frases en urdú, bengali, romanès o tagal.
El compositor, Arnau Tordera, combina la tradició clàssica amb les músiques més urbanes des de les actuacions combinades de grups de heavy o de hip hop. Tordera és conegut pel seu paper com a cantant, guitarrista i compositor del grup Obeses. No obstant això, aquesta no és la seva primera òpera, ja que va compondre i protagonitzar l’òpera rock Verdaguer, ombres i maduixes. En La gata perduda desplega amb grandiositat un entramat musical format per múltiples melodies de tots colors que ressonen fins al final de l’obra. La música acompanya la dramatúrgia a través dels ritmes que ressegueixen les veus corals o solistes.
Els cors, coordinats per Cristina Colomer, entren en diàleg amb els solistes amb una forta presència sobre l’escenari. La interpretació musical corre a càrrec de l’Orquestra del Conservatori del Liceu sota la direcció musical d’Alfons Reverté. Els músics en formació del Conservatori del Liceu aconsegueixen deixar en evidència per la seva professionalitat i les hores d’assaig acumulats l’orquestra professional del Gran Teatre del Liceu.
L’escenografia d’Adrià Pinar és molt efectiva. En el primer acte hi trobem una plataforma que sura i que es configura com l’amagatall subterrani del magnat al cim del Tibidabo, amb una pantalla LED a la part de darrera que no aporta gaire. Al començament del segon acte, puja la plataforma base i apareixen unes bastides de dos pisos que encerclen l’escenari en forma d’U. A més, és en aquest moment quan veiem tots els cors participants a la vegada, en un gran cop d’efecte.
Les bastides queden recobertes d’unes teles translúcides que permeten projectar-hi el contingut visual de Miquel Àngel Raió, però que poden transparentar-se gràcies al joc lumínic proposat per Cube.bz. La coreografia d’Anna Macau aprofita l’espai i ofereix una posada en escena excel·lent i de gran complexitat. La massa veïnal de centenars de persones es mou ben sincronitzada per l’escenari tot creant formes molt atractives.
El vestuari és a càrrec de Montse Amenós. El dels solistes ha estat elaborat per Dona Kolors, una firma de roba que ofereix una oportunitat d’inserció laboral a dones en contextos de prostitució laboral o en situació d’exclusió social. Estudiants de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL i l’artista Jordi Guillumet han fotografiat més de 260 veïns i veïnes per plasmar-ne la cara sobreimpresa al vestuari de colors del Cor del Raval. La cooperativa Top Manta ha confeccionat més de set-centes peces per al cor.
L’obra aconsegueix impressionar i emocionar els espectadors d’un Liceu ple de gom a gom. En la representació de divendres es van dedicar gairebé vint minuts d’aplaudiments i ovacions als artistes. L’estima a l’obra es fa palesa en cadascuna de les moltes persones involucrades en el procés de creació que només ha estat representada dos vespres del mes d’octubre. Amb aquesta òpera, el Gran Teatre del Liceu vol recuperar el seu lloc dins el barri del Raval i connectar amb els seus habitants. Esperem que no quedi en paraules boniques i que la simbiosi entre l’entitat i el seu context immediat vagi més enllà cap a mesures realment compromeses i que el Liceu deixi de ser un espai cultural aïllat del seu entorn.
