Una força implacable arrenca amb els compassos inicials de la Passió segons Sant Joan de Bach, una energia subterrània que el genial Philippe Herreweghe canalitza en joc magistral de textura orquestral, de volums, equilibris dramàtics i timbres. Els ritmes del basso es mouen de manera irresistible, convencent l’oient de la seva necessitat, del seu avançar imparable, de la seva existència indiscutible.
Les veus del Collegium Vocale Gent es troben en equilibri perfecte (com tornarem a veure en diverses ocasions al llarg de les dues hores ininterrompudes d’obra) i ens preparen per al que sentirem: galls, crits, llàgrimes, esperança fútil i una victòria en la mort, una transcendència programada per un déu omnipotent que ho ha explicat tot al seu fill i a cap altra de les persones que l’envolten.
Els cors seran el motor principal de la representació, a un nivell superlatiu de qualitat, caràcter i intencionalitat, però la formació instrumental estableix els fonaments del terreny per on es mourà aquesta màquina. Un exemple: a la Passió segons Sant Mateu que el mateix Herreweghe va portar al Palau de la Música l’abril de l’any passat, era l’Evangelista, un genial Reinoud van Mechelen, qui representava el so del gall després que Pere negués per tercera vegada ser deixeble de Crist.
En aquesta Passió segons Sant Joan, és l’orquestra qui genera una breu melodia ascendent que podria recordar-nos un gall, just abans que un, de nou genial, Van Mechelen, repetint com a Evangelista, expliqui la decebedora experiència de Pere i acabi plorant llargament, arrossegant les notes amb timbre derrotat i transmetent el turment que el déu misericorde li va programar a l’apòstol.
Aquest exemple de com l’orquestra pot arribar a ser tan precisa, espectacular i convincent com les veus, no fa justícia a la impossibilitat de competir amb les notes que el magisteri musical de Bach va escriure per la part vocal, en un programa abstracte (molt més indescriptible que el de la Passió segons Sant Mateu) però amb una consciència respecte a les capacitats expressives de la veu humana difícil de creure.
Per exemple, al Coral 16b «Wäre diese nicht ein Übeltäter», el cor mostra estridències de gust exquisit (disculpeu la paradoxa) que no és més que una mostra concreta de que convincents poden ser els individus errats, de com manipuladora pot ser l’experiència humana, en aquest per exemple a l’hora de dir que «Jesús era un malfactor», buscant alguns jueus la seva execució davant de Pilatus. L’orquestra també té fragments on les estridències prenen força, com a 16d «Wir dürfen niemand töten», on les cordes creen un entorn violent davant d’uns ascensos repetitius, gairebé convulsius, a l’agut per part de la formació vocal.
En aquest context d’abús, violència i injustícia es fa necessari la presència d’un Jesús noble, elegant i també capaç de transmetre imatges a partir del timbre i les inflexions vocals i Kresimir Strazanac no decep. L’acompanya Philipp Kraven com a Pilatus, en un rol de menor ambició i que resol amb franquesa però també menor interès. Cal destacar com sempre Dorothee Mields, soprano extraordinària, que tot i aguts dubitatius a «Zerfliesse, mein Herze», resol fabulosament les àries per a soprano, d’elevada complexitat estilística, ornamental i tècnica.
També menció honorable per al contratenor Alex Potter. Això sí, el que sembla mentida és que aquests artistes individuals s’adaptin tan bé a la màquina musical herreweghiana i puguin crear tant unes bacants enfervorides a 21d «Kreuzige, kreuzige» com una imatge del paradís al coral final 40 «Ach Herr, lass dein lieb Engelein.»
El geni del director belga transcendeix format, instrument i gènere (sí que té especial compatibilitat, però, amb l’obra de Bach, en contraposició, per exemple, a un Beethoven), que sap tant dirigir veus individuals, cors, instruments o formacions, i trobar cada espai pel matís, per la construcció vertical del discurs, per fer clara cada complexitat contrapuntística i saber arrossegar l’oient en un viatge ple d’irregularitats físico-temporals però farcit de poesia, iconografia i sensibilitat.
De nou, també unes paraules pel sensacional tenor van Mechelen, protagonista també indiscutible de la vetllada. Saber dirigir significa també trobar el talent que permet anar més enllà, i el tàndem Herreweghe-Van Mechelen és dels que fan història. La seva veu funciona com un instrument: tant esdevé trista, suau i fosca, com un crit vigorós, o com narra l’esperança fútil de Pilatus un cop ha reconegut el seu error. Sensacional.
De nou Herreweghe al Palau de la Música fent història, de nou engrandint la seva llegenda. Magisteri, necessari, amb un compositor necessari. Més Passions, Misses, Cantates, Herreweghe mai s’acaba i sempre torna a convèncer. Sembla que Bach li va preparar el camí per a culminar el seu destí, i nosaltres en som testimonis, tal com Déu li va fer a Jesús. Servidor no és pas religiós, però sens dubte experiències com la d’avui et fan qüestionar per què ha de ser tan excepcional el bé en el món en el qual vivim.
