Albert Mena. Barcelona
Les comparacions són odioses. Partint d’aquest punt podem deduir el motiu pel qual els comissaris de l’exposició Picasso-Dalí/Dalí-Picasso proposen una doble comparació: volen, precisament, transcendir aquesta dicotomia i generar un diàleg fructífer entre dos dels artistes espanyols més importants del segle XX, Pablo Picasso i Salvador Dalí. En paraules de Hank Hine, director de The Dalí Museum, St. Petersburg, Florida, no es tracta de veure si Picasso era més introvertit que Dalí, o a la inversa; aquí ens presenten la vessant humana dels artistes, i no les seves personalitats públiques. Els comissaris volen donar a entendre que les visions artístiques d’aquests artistes són persistents en temps i espai, i que ambdós mantenien una relació ambivalent entre ells, tant de crítica com d’admiració. Això, diu Hine, es percep fàcilment davant les seves obres juxtaposades.
I és que tant el malagueny com el català van rebre influències l’un de l’altre, tot i que en moments força diferents de la seva carrera. Picasso, malgrat no adherir-se mai al grup dels Surrealistes parisencs, sí que va entrar dins la lògica iconogràfica d’aquests en abandonar la bellesa neoclàssica (que va dominar la seva obra després del cubisme sintètic) per a iniciar-se en la representació de caps distorsionats i grotescs. Dalí, per altra banda, va flirtejar amb el cubisme i el neoclassicisme vuitcentista de Picasso durant la seva joventut. Però més enllà d’aquests entrecreuaments, el que queda clarament subratllat en l’exposició és el grapat de referències comunes que ambdós artistes compartien. Destacaríem, entre elles, i degut a la seva presència recurrent dins l’exposició, la influència de Velázquez i Goya.
El primer pren especialment rellevància al final de l’exposició, on podem contemplar peces de la sèrie que Picasso va dedicar a Las Meninas de Velázquez, propietat del Museu Picasso de Barcelona, però també obres que Dalí va dedicar a partir dels anys 50 del segle passat a l’obra del mateix artista. És el cas, per exemple, de la interessantíssima Velázquez pintant la Infanta Margarida amb les llums i ombres de la seva pròpia glòria de 1958, i cedida per The Dalí Museum de Florida, o la representació burlesca Sense títol. Nan (Sebastián de Morra) en un pati de El Escorial. Segons William Jeffrett, tant Picasso com Dalí eren conscients de la imatge que volien enviar en apropiar-se de l’iconografia d’un gegant de la pintura occidental. A més, segons Jeffrett, haver mantingut un punt de vista còmic envers els quadres posava en evidència l’interès genuí que els artistes compartien pel pintor sevillà.
La presència de Goya, per altra banda, és fa patent en les obres que Picasso i Dalí van realitzar durant i després la Guerra Civil. En són un exemple Estudi per a Premonició de la Guerra Civil de Dalí, de 1937, o Somni i Mentida de Franco, també de 1937, de Picasso. La referència a Desastres de guerra de Goya es fa imprescindible en veure aquestes obres, tant per la seva naturalesa narrativa com per la gran força dramàtica de les imatges. L’enfosquiment dels colors i l’aposta per grans contrasts també són herència del geni aragonès.
Però l’exposició no acaba aquí, i afortunadament podem veure una gran diversitat de juxtaposicions temàtiques, formals i conceptuals en el seu desenvolupament. Algunes d’aquestes juxtaposicions potser resulten un pèl anecdòtiques, com la que s’esdevé entre els gravats que Picasso va realitzar per a il·lustrar Les Metamorfosis d’Ovidi i els aiguaforts que Dalí va realitzar per a Els Cants de Maldoror de Lautréamont, però fins i tot en aquestes ocasions la relació que s’estableix entre les obres pren ressonàncies força peculiars.
Així doncs, podem confirmar que Picasso-Dalí/Dalí-Picasso és una mostra ambiciosa, amb més clars que ombres i que, sota l’eslògan de ser la primera exposició que mostra la relació entre ambdós artistes, els seus comissaris pretenen modificar la percepció que històricament s’ha tingut del tracte recíproc entre els dos artistes. També és cert, però, que per a desenvolupar correctament el seu discurs, s’ha hagut de treballar amb un conjunt d’obres de qualitat força irregular. En qualsevol cas, aquesta és sens dubte una molt bona oportunitat per a veure obres de Picasso i Dalí que molt poc sovint visiten Barcelona i, com també deia Bernardo Laniado-Romero, actual director del Museu Picasso, una ocasió privilegiada per a comparar dos artistes fonamentals de la història de l’art del segle XX.
________
Picasso-Dalí. Dalí-Picasso / Museu Picasso (C/ Montcada, 15) / Fins el 28 de juny de 2015
