Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Cèlia Suñol (Barcelona, 1899-1986) és un dels molts noms oblidats de la literatura catalana, potser perquè la seva obra no va ser molt extensa o perquè va publicar-la en una època massa grisa per a les nostres lletres. Era filla del polític catalanista Antoni Suñol, qui va contribuir a la construcció de la Reneixença literària i política de finals del segle XIX i presidiria la Unió Catalanista. Cèlia va tenir una infància benestant i feliç, amb accés a una bona educació, formació musical, idiomes i cultura. Tant ella com les seves germanes devoraven els llibres de la gran biblioteca del seu pare, amb volums de Wilde, Verlaine, Maragall i Baudelaire, entre altres. Però després de la mort de la mare, el 1912, i també del pare, el 1918, la vida de Cèlia va canviar radicalment. Primer aniria a viure amb la seva germana Rosa quan aquesta es va casar, però el 1921 el tisiòleg Jacint Reventós va recomanar-li anar a Davos (Suïssa) a tractar-se d’alguns brots de tuberculosi que patia, i cap allà hi va posar rumb, tota sola, quan només tenia vint-i-dos anys. Ho explica la filòloga Mireia Sopena en la introducció de Primera part (1947), recuperada per l’editorial Adesiara.
Primera part és una novel·la autobiogràfica que va guanyar la primera edició del Premi Joanot Martorell. Amb algunes variacions, el que llegim en les pàgines d’aquesta obra és el que va viure Cèlia Suñol. La protagonista d’aquesta història, doncs, és una dona valenta, lluitadora, amb les idees molt clares, però també víctima de les dures circumstàncies que va haver de viure. Primer de tot, quan la seva zona de confort, que era la seva família, es va desdibuixar amb la mort dels seus pares, quan ella encara era molt jove. Després, quan va haver de marxar tota sala per guarir-se i, més tard, quan es va enamorar d’un home, malalt de tuberculosi, el destí del qual semblava clarament encaminat a una inevitable mort. La literatura europea ha retratat moltes vegades l’angoixant vida a les residències de malalts de tuberculosi i, per tant, la poderosa lluita entre l’esperança i la realitat, entre el desig i la mort. Segurament el referent més clar sigui La muntanya màgica de Thomas Mann, que cita Suñol en la seva novel·la, donat que el protagonista de Mann, Hans Cartorp, passa també per Davos. Però n’hi ha d’altres títols, com Pabellón de reposo de Camilo José Cela o El mar de Blai Bonet, cadascun d’ells amb els seus propis conflictes vitals.
No negaré que aquestes històries contenen aquell aire romàntic de la vida apartada, entregada a l’amor i al dolor, són històries en què el temps resta aturat, com si no existís. De fet, el temps només sembla tenir importància quan s’ha acabat. I a vegades ni tan sols això, perquè aquesta consciència del temps dura el que triga un treballador de la residència a canviar els llençols del llit d’un difunt. Això és perquè gairebé sempre els personatges viatgen sols -com la mateixa Cèlia-, però acompanyats de la realitat de la seva malaltia. Segurament el lector sentirà certa pau mentre llegeix Primera part, com també li passarà en llegir La muntanya màgica, i aquesta sensació és deguda al fet que la vida queda despullada d’artificis. Importen el sol, els passeigs, la companyia i el descans. La protagonista d’aquesta novel·la, que l’autora anomena Helena, surt de la seva estada de repós convençuda del que vol en endavant: estimar el seu company, estar al seu costat mentre el temps els ho permeti.
Però la vida adulta del personatge-autora és una prova d’obstacles que ella va salvant com pot pagant sovint un alt peatge emocional. Tant és així que ni tan sols pot controlar les seves pors que van debilitant el seu estat físic i mental: «l’espectre continuava insistint amb l’única obsessió que em feia un mal veritable, l’única que em podia destrossar la raó i l’ànima: el temor de fer mal als qui estimava.» Aquest pensament la neguiteja sovint, saber-se amb la capacitat de fer mal i témer no poder evitar fer-lo. En alguns moments ella escriu que sent una enorme felicitat, la felicitat de sentir-se entregada als seus sentiments, a una vida que, tot i les adversitats, ha construït ella mateixa amb el seu company. Fins i tot en un moment reconeix que el caràcter fugicer d’aquesta felicitat -per l’amenaça constant de la mort- fa que sigui més intensa, més viscuda. Però després, la protagonista no pot evitar confessar el seu dolor que l’angoixa, la fatiga i la desgasta: «No sé què em pasa, no em trobo bé. No visc la vda: la sofreixo», escriu a una amiga.
Primera part és una de les grans joies amagades de la literatura catalana, motiu pel qual hem d’agrair l’aposta de l’editorial Adesiara, un segell que ha construit un catàleg a base de fer justícia amb molts noms arraconats de les nostres lletres i també recuperant les obres menys conegudes de grans autors universals. Ha estat un plaer llegir per primera vegada aquesta autora -reconec que no la coneixia-, deixar-me atrapar per la seva història d’amor i coratge i trobar un impressionant discurs feminista sorprenentment lúcid per la seva època, aquells grisos anys quaranta: «Si fa vint-i-cinc anys hi hagués hagut damunt de la terra milions i milions de noies, un xic inconstants, un xic desiguals, però plenes de bona voluntat i d’anhels de justícia, ¿haurien estat possibles uns anys tan tràgics, tan absurds, tan cruels com els que hem viscut? No eren pas unes quantes dones les que mancaven. Aquestes ja existien. Eren milers i milers d’Helenes, legions de mitjanies actuant amb amor arreu del món, les que podien haver fet aquests vint-i-cinc anys d’història!» Això el 1947! ¿Ens podem imaginar escriure, en ple franquisme, poc temps després d’acabada la Segona Guerra Mundial, un discurs com aquest? Aquesta novel·la, pel que diu l’autora i pel que viu la seva protagonista, hauria de ser considerada com un clàssic del feminisme literari a les nostres lletres. Però, sobretot, hauria de ser una novel·la llegida i celebrada pel seu gran valor testimonial i narratiu. Quina donassa ens estàvem perdent i quina sort haver-la recuperat.
