Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’escriptor espanyol, gairebé centenari, Juan Eduardo Zúñiga (Madrid, 1919) no és gaire conegut tot i ser autor de grans obres. Dintre dels cercles acadèmics és un nom de pes, de fet jo el vaig descobrir quan a la universitat em van fer llegir la magnífica novel·la seva Flores de plomo, centrada en el suïcidi de Mariano José de Larra. També entre la crítica és un autor apreciat, especialment per la seva trilogia de la Guerra Civil (Largo novembre en Madrid, La tierra será un paraíso i Capital de la gloria), tots ells llibres de relats, un gènere que ha cultivat abastament. Zúñiga ha signat també diversos assajos difícils de trobar avui, excepte el que va dedicar a la literatura russa (Desde los bosques nevados), per la que des de petit sent autèntica passió. Ara bé, com deia, no és un autor gaire popular entre el gran públic, tenint en compte la seva obra, suposo que deu passar una mica amb tots els autors d’edat molt avançada, que publiquen amb menys regularitat i viuen allunyats dels mitjans de comunicació. Penso també en Rafael Sánchez Ferlosio, autor capital de la literatura espanyola, però poc conegut entre els més joves.
El cas és que ara Zúñiga torna a estar a les taules de novetats de les llibreries gràcies al volum que acabar de publicar l’editorial Nórdica. Es titula Fábulas irónicas i recull diversos relats breus que l’autor ha anat escrivint al llarg dels darrers anys. Aquest volum fa referència a diversos moments de la història, retratats, però, com diu el títol, amb ironia i sentit de l’humor, en alguns casos fins i tot amb molta ficció. És molt probable que qualsevol lector que s’apropi a aquestes miniatures històriques recordi aquells Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig. No és casual, Zúñiga tenia molt present aquest llibre de l’autor austríac quan escrivia els seus relats, alguns dels quals ja van ser publicats a la premsa fa temps. Ara, Nórdica en recull dotze que publica amb unes magnífiques il·lustracions de Fernando Vicente.
Aquests textos, aparentment senzills, ens estimulen a reflexionar sobre diversos aspectes de la nostra condició humana, com és, per exemple, la importància d’oblidar, l’abús de poder, la tirania o la necessitat de venjança. També hi ha oportunitat per pensar sobre la relació entre la política i la ciutadania, les virtuts de la desobediència o quins han de ser els compromisos dels intel·lectuals amb la societat. És d’aquesta manera com llegim que Arquímedes va morir assassinat perquè va preferir romandre al seu estudi amb les seves investigacions més que no pas participar en la defensa de la ciutat mentre era assetjada, o com Catalina I de Rússia va desafiar a Pere el Gran quan aquest va regalar-li el cap del seu amant, després d’haver encarregat la seva mort. També llegim com Pere I de Portugal va governar amb venjança després de l’assassinat de la seva estimada, Inés de Castro, o com un magnat de l’imperi bizantí va voler ser un exemple per a la ciutadania, i va pujar a un pedestal per ser admirat però va acabar sent objecte de mofes.
Fábulas irónicas és un volum breu, una lleugera aproximació a l’obra de l’autor madrileny, un divertimento, però no crec que en aquestes pàgines trobem el millor Zúñiga. Diria que una bona porta d’entrada a la seva obra és Flores de plomo, perquè anima a voler llegir més de l’escriptor, mentre que aquestes Fábulas irónicas, encara que són relats molt personals de Zúñiga, no acaben de mostrar la seva qualitat. Cal pensar, tot i així, que segurament l’autor no va escriure aquestes peces pensant en un llibre, sinó més aviat pensant en publicar-les a la premsa, cosa que és diferent (no és el mateix llegir un relat de tant en tant, que dotze d’una tirada). Ara bé, és innegable que Nórdica ha sabut afegir valor al llibre amb les il·lustracions de Fernando Vicente i estic segur que molts lectors quedaran complaguts amb aquestes miniatures històriques que ens proposa Zúñiga.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
