La Congiunta, l’antimuseu que espera en una vall alpina

Visitar aquest museu, obra clau de l’arquitectura suïssa i tot un clàssic contemporani, és una experiència singular
Museu La Congiunta_Foto Román Fernández
Museu La Congiunta / Fotos de Román Fernández Vila.

Román Fernández / @romannnfv


Abandonem Bellinzona (Suïssa) per endinsar-nos en la Vall de Leventina, en la direcció en què creixen els Alps. Ens dirigim al nostre destí a contracorrent del riu Ticino, iniciant un prolongat ascens al pas del Sant Gotard; una aproximació al cèlebre port suís que interrompem entrant el cotxe a Giornico. Sembla inevitable, per cert, que el cel ens caigui a sobre d’un moment a l’altre, tot i que ara per ara es conté. Travessarem el poble a peu i arribarem a un prat anònim entre boscos, cenyit per les omnipresents immensitats alpines. A un indret indeterminable, un paratge absolutament indiferent a la petita construcció de formigó que allotja. Abans però, entrem a l’Osteria Bar Giornico a demanar la clau. Perquè visitar el Museu La Congiunta requereix d’aquest petit ritual previ: les seves sales resten clausurades, solitàries; el visitant n’ha d’interrompre la pau.

L’arquitectura de Peter Märkli (Zuric, 1953) sempre ha orbitat cert idealisme. El suís depura severament cada projecte perquè el buit en sigui protagonista i tria amb precisió els elements que el composaran. D’això en diu la recerca d’una gestalt per al projecte, d’un llenguatge amb el qual construir una idea d’espai. La seva labor és, però, tan sols una aproximació a l’essència, i precisament la barrera insalvable entre ideal i realitat el manté apassionat per la seva professió: baukunst o «l’art de construir.» A través d’aquesta va aprendre a expressar-se, i defensa que en això consisteix la tasca de l’arquitecte; en comunicar, en transmetre una posició sobre el present i una visió de futur. Renega de l’arquitectura que inventa argots privats i reivindica l’ús de les paraules universals de la geometria essencial i la història de l’arquitectura.

Aproximations es titula una de les poques publicacions que ha tractat la seva obra; acostumat a expressar-se construint, no és Märkli arquitecte de discursos, tot i la seva vessant de professor. Tampoc la seva pràctica és gaire assimilable als estàndards contemporanis. Compta amb una oficina, però ell treballa en soledat, dibuixant senzills croquis d’infinites variants d’una idea invisible, fins a trobar la que més s’hi aproximi. L’encaix urbà i el programa seran la matriu del concepte i les mides i proporcions li atorgaran fortalesa. Del material n’espera treure la màxima expressivitat, qüestió que el deriva a un dels seus mantras; que la bona arquitectura no té res a veure amb el pressupost.

 

 

Per acostar-se a Märkli, però, el millor és reconstruir el seu imaginari de joventut: el trobem sota la tutela de Rudolf Olgiati, representant d’aquella modernitat suïssa que tornava a mirar la tradició, però també estudiant profundament la disciplina, des de l’antic Egipte al Renaixement, de l’arquitectura acadèmica a la vernacular. De la pintura de Matisse i Newman en treu valuoses lliçons sobre color i percepció; de l’escultura de Giacometti i Josephsohn el gust per la materialitat nua i ruda.

Ens aproximem a tocar dels murs i comprenem que el petit dipòsit d’escultures no te cap intenció de rebre al visitant. Ben al contrari, dona l’esquena i amaga, ja no l’accés, sinó qualsevol indici del que depara. Ens aturem momentàniament davant el primer alçat; d’aparença dura i intranscendent, dibuixa un perfil estranyament memorable. És La Congiunta un edifici esquerp, una construcció sense concessions que les inclemències climàtiques han ornamentat, enregistrant el pas del temps sobre l’austeritat essencialista del seu formigó armat. D’aquelles imatges que més fascina com més les mires.

Rodegem el perímetre en direcció a l’entrada; farà aparició l’accés a un soterrani, intuirem la llarga lluerna que presideix la coberta i la volumetria començarà a construir expectatives d’allò que ens espera dins. Certament, La Congiunta sembla un búnquer. És a dir, en té l’actitud. És un edifici a la defensiva; es percep, molt abans que com un museu, com una caixa forta. Temptats pel magnetisme d’una arquitectura recelosa, arribem a l’entrada amb el pas lleuger i les claus ja a les mans. Cada cop més conscients que res passa per casualitat en el disseny d’aquestes sales, comentem l’esglaó: un petit obstacle més; La Congiunta, distant fins al final.

 

 

En girar la clau i obrir la porta, l’experiència esdevé molt més íntima. Allò no és de cap manera un museu però se’n tornarà un perquè hi entraràs. Creuant la llinda i irrompent en la primera estança, fixes la mirada en les obres exposades. Matèriques i pesades, crues, incomprensibles; els seus colors foscos absorbeixen la llum de tal forma que ni tan sols aquesta pot suavitzar-les. Cap peça aixeca la veu per sobre la resta però deambular entre la sèrie te un efecte captivador.

Les escultures de Hans Josephsohn (Königsberg, ara Kaliningrad, 1920 – Zuric, 2012) són una presència rotunda i muda en l’espai que les envolta, que als crítics i historiadors buscadors de narrativa sempre els ha resultat complicada d’interpretar. L’escultor suís va esforçar-se en netejar la seva practica d’actituds simbòliques o referencials, perquè tan sols volum, forma i superfície, qualitats universals de l’escultura, hi fossin presents.

La recerca d’un llenguatge propi el va portar de l’abstracció geomètrica dels primers baix relleus a actituds més figuratives. La seva estètica inconfusible apareix, però, quan les escultures comencen a retenir les traces del modelatge. Josephsohn dissenya en guix peces per executar en llautó o bronze, posteriorment, amb tècniques de motlle perdut. Modela, primer, per amputar, agregar fragments i definir amb paleta i cisell en assecar-se, combinant precisió volumètrica amb superfícies tosques i esquerdades. Així, els seus relleus guanyen massa esdevenint autèntiques escultures captives en marcs, mentre mitges figures i bustos substitueixen els cossos sencers en busca de voluptuositat.

 

 

Al voltant de tota la seva producció orbita, però, un únic tema: la representació de l’ésser humà com a figura en l’espai. Entorn d’aquesta qüestió girava l’obra d’escultors suïssos de la generació prèvia com Giacometti, Geiser o el seu mestre a Zuric, Otto Müller. D’altre banda, Josephsohn, de família jueva, havia acabat a Suïssa fugint d’Italià i Alemanya. L’art en la postguerra canvia, traumatitzat, idealisme per existencialisme, i de fet l’evolució formal de Josephsohn és assimilable al camí de densificació material i agressivitat gestual seguit per nombrosos coetanis, si bé cert essencialisme arcaic li atorga un caràcter singular. Potser, la seva obra tan sols consisteix en series de variants que s’aproximen a una idea inassolible, l’existència humana com a fenomen físic, exercint la seva presencia en un espai.

Passeges, doncs, de forma inquieta entre les mitges figures i relleus de bronze, recorrent àvidament la seqüència de sales i arribant a les petites cel·les laterals. Saltes d’obra en obra, adonant-te que, si bé tu mires, res sembla reclamar una mirada. Hi ha alguna cosa exposant-se allà? Sense més racons a explorar, retornes a la sala principal des d’alguna de les cel·les i, per primer cop, mires l’espai que t’envolta. Estàs en l’ultima de les tres sales, la més alta. El temps enregistrat sense pietat als murs exteriors sembla no haver transcorregut mai allà dins. Allà dins sembla que no hi passi res de res, de fet, però tot el que hi passa ho fa amb una contundència extrema: les traces de l’encofrat sobre el formigó brutal com les ampolles i incisions cicatritzades en el bronze; el retall de les obertures als murs com l’aparició dels pedestals enmig de l’espai. La filera d’escultures no dibuixa la simetria espacial que la lluerna nega a la coberta. La llum, difosa i neutra, cau a través de l’estructura lleugera del forjat i flota sobre tot plegat.

L’analogia inevitable va prenent forma davant els teus ulls; deixes de veure escultures i parets per intuir un tot del qual arquitectura i art participen, on formigó i bronze es fonen, on van més enllà; donant sentit a un únic, commovedor i opressiu espai buit. Comença a envair-te l’estranya sensació de ser un intrús, com si aquella realitat ja fos completa abans que ningú hi entrés. Per acabar la visita, però, cal desfer el camí transitat. Sortiràs de l’espai alt, on hi ha les mitges figures sobre pedestals; creuaràs la sala central, que sembla la més llarga perquè és la més baixa i on hi ha una única sèrie a la paret dreta, i arribaràs a l’entrada, l’estança més curta, presidida a banda i banda per grans relleus i on hi ha la porta. Sortiràs i tancaràs amb clau.

 

 

Antimuseu és un concepte sorgit de la crítica postmoderna a la transformació de la cultura en un bé de consum massiu que banalitza la seva força emotiva i transformadora. Interrogants sobre l’efecte alienant de les grans institucions museístiques i la condemna a l’oblit d’objectes perduts en col·leccions immenses i descontextualitzades són constants durant el segle passat, des de l’antiacademicisme avantguardista a la reflexió de postguerra italiana, i obrien perillosament la porta a reaccions retrogrades i elitistes. L’antimuseu apareix durant la dècada dels vuitanta, però, com una proposta museogràfica alternativa, on recuperar la intimitat fundacional de l’espai museístic es combini amb maximitzar la seva capacitat democratitzadora.

La paraula museu prové del culte mitològic a les muses, la construcció del museion i la Biblioteca d’Alexandria. El museu occidental deriva, però, de l’obertura al públic de col·leccions privades nobles i burgeses, de les cambres de les meravelles, durant el segle XVIII. La pulsió il·lustrada del Segle de les Llums desencadena, dopada de colonialisme, l’establiment dels grans museus europeus del segle XIX; espais públics per educar les masses i construir identitat nacional. El segle XX diversifica i revoluciona: la cultura popular i la cultura de masses assalten l’Olimp mentre un panorama artístic renovat (intervencions efímeres, performances…), torna a obrir la porta a parlar d’individu i experiència. S’hi dona també un distanciament gradual entre contenidor i contingut que desemboca en l’hegemonia de l’estètica white cube, que apel·la a la neutralitat de l’espai com a resposta a la volatilitat artística.

 

 

En l’origen de l’antimuseu està, doncs, reconsiderar la tríada objecte-subjecte-espai negant els convencionalismes. Fer necessari el compromís actiu del visitant com a estímul per a la sensibilitat i les consciències crítiques. Establir relacions entre l’espai expositiu i la col·lecció exhibida com a base d’una atmosfera més immersiva i enriquidora. Construir un lloc que, superant la dialèctica institució-massa, es comuniqui directament amb un individu universal. En definitiva, reforçar l’experiència existencial d’un espai màgic, el museu, capaç d’alterar el temps i el significat de la realitat en la seva tasca de preservar, exhibir i ensenyar.

Un cop a fora, seiem a la gespa i intercanviem sensacions i opinions; discutim l’arquitectura que acabem d’experimentar. Dins La Congiunta no hem parlat gaire, ha regnat el silenci. Asseguts davant la porta, tenim de cara la rotunda construcció de formigó. El perfil de les tres sales i les cel·les laterals es dibuixa ara amb claredat, mentre el dia escampa i surt el sol. En breus, anirem a l’Osteria a lliurar la clau i desfarem el camí, riu avall, amb els Alps suïssos a l’esquena, direcció Bellinzona.

Märkli i Josephsohn, bons amics tot i la diferència d’edat, discutien sovint el rol que adquireix l’art en l’espai públic i els grans museus. D’aquestes inquietuds comunes neix l’any 1989 la voluntat d’assajar una possible resposta: l’arquitecte projectaria un espai específic per a una sèrie de relleus i mitges figures de l’escultor, i el construirien en alguna vall remota de Suïssa. Tres anys després s’inaugurava el Museu La Congiunta a l’aldea de Giornico, al cantó de parla italiana de Ticino. Concebuda com una casa per a les escultures que conté, La Congiunta ofereix al visitant la possibilitat d’explorar i confrontar-se en radical llibertat amb una conjugació indescriptible entre l’objecte de l’art i l’espai que l’allotja.

Categories
ArquitecturaARTEdificis
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES