Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), actual president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ha aconseguit construir, a través de diversos llibres, un ric univers literari habitat per personatges que viuen lluny de les convencions socials. Són personatges que reclamen poder ser com són, sense renunciar a la seva essència, un retrat de la llibertat individual que, en el fons, tots necessitem per a nosaltres mateixos. És autor de les novel·les Ariel i els cossos (2019) i El dia que va morir David Bowie (2016), els contes de Maracaibo (2014), el llibre de no-ficció Les nenes que llegien al lavabo (2021) i diverses obres teatrals, com Transbord (2018). També porta la seva firma el volum biogràfic Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2016).
Ara publica Les altures (2022), on novel·la la vida d’Ismael Smith, artista català de principis del segle XX que va ser proposat per Eugeni d’Ors com un dels models de l’art noucentista. Com recorda Portell, amb menys de vint anys, Smith participava a exposicions nacionals i internacionals, guanyava medalles i es formava entre París i Barcelona. La seva carrera, però, va entrar en una fase decadència i la seva va ser «una vida travessada per la incomprensió i per les nocions d’èxit i de fracàs en el món de l’art.» Smith va acabar internat en un sanatori psiquiàtric.
Com arribes a Ismael Smith?
Vaig conèixer la seva figura gràcies a La bellesa i els monstres, una exposició antològica que li va dedicar el Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2017, i vaig quedar enlluernat davant l’obra i la trajectòria d’un creador que em sembla que té més a dir ara que en el moment que li va tocar viure. O dit d’una altra manera: un creador visionari, interdisciplinari i complexíssim que avui sabem situar i interpretar millor que les generacions anteriors.
Per què sabem tan poca cosa d’ell?
La seva obra i la seva manera de ser al món varen ser profundament incòmodes, i potser encara ara ho són. Amb les seves escultures i gravats, Smith va qüestionar les normes de la moral burgesa: nocions com el gènere, la sexualitat, el poder de l’Església, les estructures de classe… Idees que va fer trontollar, també, des de la seva existència amanerada i irreverent, sempre lluny de convencionalismes.
Així, doncs, la seva obra mereixia un lloc més gran en la història del nostre art…
Gran o petit, sens dubte es mereix un lloc de gran interès. No sé si altres artistes més consagrats pel cànon aporten tant a la conversa de l’art contemporani com ell: estam parlant d’un creador que no es va casar amb cap moviment ni disciplina artística en particular, que va fer des de dibuixos i gravats fins a escultures de petit i gran format, passant per una producció ingent d’ex-libris, un artista que, sense saber-ho, conreà un art que avui podem llegir en clau queer i no-binària, un creador d’abast internacional que prengué Catalunya com a base i com a única limitació la seva salut mental i el benestar de qui l’envoltava.
Hi havia en Ismael Smith una clara voluntat de provocar o d’incomodar?
Ja fos a la Barcelona noucentista o a la Nova York dels anys de la caça de bruixes, Smith va estar condemnat a conviure constantment amb el puritanisme: la seva relació amb la societat va estar plena de tensions. A mi m’agrada pensar en la seva actitud no tant en clau de provocació, que moltes vegades pot ser llegida com a buida, sinó com un gest de confrontació i de supervivència.
Interessant…
Un exemple molt clar d’això és el moment en què Smith demana al seu millor amic, el pintor Marià Andreu, que el pinti vestit de torero, després que la premsa de Barcelona se’n rigui d’ell dient que es passeja disfressat de matador pels carrers de Montmartre. Hi ha provocació, en el seu gest? Segurament. Però jo sobretot hi veig unes ànsies irrefrenables de viure i de ser lliure, malgrat el què diran.
Foto: © Carme Esteve / AELC.
Ismael Smith va encaixar en algun lloc?
I tant! Els inicis de la seva trajectòria són d’un èxit aclaparador: amb menys de vint anys, Ismael Smith participava a exposicions nacionals i internacionals, guanyava medalles, es formava entre París i Barcelona i era proposat pel mateix Eugeni d’Ors, al seu cèlebre Glossari, com un dels models de l’art noucentista. La decadència va arribar després, i és justament a aquesta idea que fa referència el títol de la novel·la. Les altures són un lloc on enlairar-se, però també d’on caure…
Has parlat de Marià Andreu, un altre artista que tampoc és gaire conegut i que surt a la novel·la. Escrivint-la, has descobert altres noms del nostre art?
Aquest ha estat un dels aspectes més enriquidors de tot el procés d’escriptura i d’investigació, juntament, és clar, amb la descoberta i l’aprofundiment en la figura de Smith. No només per Marià Andreu, que és el punt de vista del tercer capítol de la novel·la, sinó també per altres artistes silenciats o massa poc reivindicats: Laura Albèniz, avui pràcticament només coneguda com a filla del compositor, Néstor Fernández, conegudíssim a les Illes Canàries i, malgrat la relació que hi va mantenir, oblidat a Cataunya, o bé Anna Maria Smith, la germana d’Ismael, que va veure estroncada de ben jove la seva carrera de pintora. N’hauria pogut escriure tantes, de novel·les, a partir d’ells…!
Ha estat més fàcil reconstruir la seva figura artística o la seva vessant més personal?
Per a mi, són dues línies indestriables: una et porta a l’altra i te la matisa, te la completa, te la impugna i te la contradiu quan et pensaves saber-ho tot. És en aquest sentit, que afirm que Smith és un artista profundament complex, i és per això que vaig voler escriure una novel·la, un retrat, i no pas una biografia o un estudi sobre l’artista. La ficció, tot i que profundament documentada, em permetia parlar d’ell des d’un pla artístic: el de la literatura.
Podem trobar l’Ismael Smith real en la teva novel·la?
Malauradament, l’Ismael Smith real no el podem trobar enlloc. I és per això que cal que recordem i revisitem els artistes que ens han precedit, també a través de la ficció. A Les altures no hi ha un Ismael Smith, sinó que n’hi ha, com a mínim, tants com punt de vista té el llibre, dividit en set capítols i un colofó. Des d’un bon principi vaig tenir clar que Smith no podia ser retratat com un personatge d’una sola peça, sinó com el veí odiat, el jove prometedor, l’artista excèntric, el fill que la mare estima tant que l’arriba a ofegar, el germà envejat… Ell era tots aquest Ismaels i cap alhora, i això és el que proposa la novel·la: que cada lector es construeixi el seu. Fer-ho d’una altra manera, per a mi, hauria estat trair el seu esperit.
I com ha estat la construcció del personatge, tenint en compte la informació que vas trobar i la que no vas trobar? Què vas deixar de banda i què vas haver de crear?
La investigació sobre Smith va ser un procés plaent al principi i terrible cap al final. Vaig arribar a un punt que tenia tanta informació sobre ell (catàlegs d’exposicions, articles a la premsa especialitzada, crítiques, ressenyes…) que em vaig haver de prendre un temps per fer-hi les paus. Sabia tant sobre Smith que m’era impossible destriar què havia de formar part de la novel·la i què no. Vaig tenir una crisi, o el que podríem anomenar un «atac de responsabilitat», històrica i artística. Humana, també.
Vaja!
Després, i seguint el consell de Txema Romero, director del Museu d’Art de Cerdanyola, on hi ha una sala permanent dedicada a l’artista, vaig decidir que l’important era escriure el meu Ismael Smith, sense por. És el que vaig fer, i paradoxalment, des d’aquesta llibertat, ara puc afirmar que gairebé tot el que apareix a la novel·la reposa sobre fets demostrables. Bona part de les seves intervencions en forma de diàleg provenen de les seves cartes i papers privats, per exemple.
Foto: © Carme Esteve : AELC.
A Les altures llegim com algunes de les seves obres eren amagades o destruïdes. Què queda del seu llegat?
En queda força, tot i que des del meu punt de vista resta massa amagat. És cert que al Museu d’Art de Cerdanyola hi ha una sala estable dedicada a la seva obra, i que algunes peces seves es poden veure permanentment al MNAC, a la Fundació Palau, al Museu Reina Sofía… Però el gruix de la seva producció continua amagat en magatzems. Curosament inventariat i controladíssim, per sort, però dins magatzems. És un greuge que no podem perpetrar durant més temps.
La mare d’Ismael Smith té molt de pes en aquesta novel·la. Va ser una cadena per als seus fills?
Va estimar-los d’una manera tan fonda que els va destrossar la vida. Escriure el personatge de Mònica Marí, la mare de l’artista, va ser terriblement estimulant: volia retratar-la amb tota la seva complexitat, dibuixar el poder i l’autoritarisme de la matriarca i alhora la vulnerabilitat i l’amor pur d’una mare que ho dona tot, el seu temps, la seva energia, pels seus fills. Hi ha qui hi veurà una cadena i d’altres lectors també hi han troba una expressió d’amor passional. Jo vull que hi siguin totes dues facetes, perquè massa vegades les relacions familiars són així, contradictòries i sublims.
Els germans Smith tenen una relació que es va fent més tensa a mesura que ens apropem al final de la novel·la. Mostres una família unida durant tota la vida, una mica inquietant, però. Eren com ho llegim a Les altures?
Un dels reptes a l’hora d’escriure la novel·la era crear un univers fidel a la realitat però que alhora fos versemblant, perquè certament la família Smith és un pou de sorpreses: després de la mort prompta del pare varen viure sempre plegats, només un dels germans es va arribar a casar, i en un matrimoni terriblement fallit. Cap d’ells va tenir descendència, cosa que a mi em va anar molt bé per poder escriure la novel·la sense que ningú em denunciàs…
Podria haver passat, sí…
La nissaga dels Smith conté sospites de suïcidis, assassinats en mans de màfies, una ascendència jueva difícil de concretar, l’exili voluntari als Estats Units, una relació més que complicada amb la salut mental… Fins i tot la tria de les seves mascotes, una cort de vint i trenta paons, delata el caràcter excèntric del clan familiar. Jo vaig intentar suggerir-lo amb les paraules.
Per la novel·la desfilen diversos personatges (la mare, els germans, altres artistes…). Encara que Ismael Smith n’és el protagonista, la seva veu no se sent gaire més que la dels altres personatges. Per què vas decidir repartir aquest protagonisme?
Una de les nocions que travessen la novel·la des del principi fins al final és la de la norma, la convenció moral. I aquesta només opera en un context social, comunitari; si estàs radicalment tot sol els altres no et poden jutjar. Per això, vaig pensar que era interessant presentar l’home i l’artista des d’un mosaic de visions externes: la veïna tafanera, la mainadera acompanyant, l’amic artista que no pot admirar-lo més, la mare que tot ho perdona… Les persones també som aquella gent a qui hem fet la vida més possible o impossible, i crec que Les altures retrata aquesta tensió entre l’home, entre el creador, i els altres. Aquesta distància, d’altra banda, també permet jugar amb la curiositat, amb l’interès del lector.
Creus que el personatge d’Ismael Smith s’allunya molt dels personatges de les altres novel·les teves? Hi podria haver entre tots ells alguna essència comuna?
No seré el primer ni el darrer a dir que els escriptors tendim a escriure sempre un mateix llibre; el repte és que això no es noti en excés. A Les altures hi ha traces de tot el que he escrit abans, i segurament del que encara no sé que escriuré d’aquí a uns anys: hi ha la vivència del fracàs del protagonista d’El dia que va morir David Bowie i la relació turmentosa amb la mare i les arrels, hi ha la transgressió i l’energia torrencial d’en Pol, protagonista de Transbord, i la raresa atmosfèrica d’Ariel i els cossos, hi ha la potència dels personatges femenins que vaig voler recollir als contes de Maracaibo… Si volguéssim, no acabaríem mai. Jo acostum a parlar de les fronteres textuals i vivencials des d’aquestes mateixes fronteres, i hi ha qui ha trobat en això el que alguns en diuen la meva «veu».
Un bon encaix! Abans deies que Les altures parla d’èxit i fracàs, d’ascens i caiguda. Quina relació tens tu amb aquestes dues esferes de la creació? Fa més por l’èxit o el fracàs?
Intent que la por no guiï cap de les decisions que prenc, ni en l’àmbit creatiu ni en el vital. Tant en un àmbit com en l’altre, em sent una persona profundament afortunada: tenc la sort de dedicar-me al que més estim, que és llegir i escriure, i el privilegi que a l’altra banda (si és que no som tots a una mateixa banda del taulell) resulta que hi ha lectors que hi estan interessats. Per a mi, l’èxit s’assembla molt a estar en pau amb un mateix i amb el que necessites fer i dir.
Ets el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Quin balanç en fas d’aquest primer any?
Ha estat un any de moltíssima feina, que per sort comença a donar profit. Hem fet passes per reprendre la negociació amb els representants editorials, un àmbit que haurem de reforçar per homologar-nos a altres sistemes literaris d’Europa. Hem posat en marxa «Els Dilluns de l’AELC», un cicle de formacions en línia i gratuïtes per als socis que hem hagut d’ampliar davant la fantàstica resposta que ha tengut. Hem celebrat el nostre quaranta-cinquè aniversari amb l’estrena d’un documental sobre la nostra entitat, La defensa d’un ofici, que hem presentat a celebracions d’arreu dels Països Catalans.
Què més heu fet?
Hem dut a terme més de vuitanta activitats literàries a tot el territori i hem atès més de dues-centes consultes legals i fiscals dels socis des de l’oficina. Després del pes inqüestionable dels associats, que actualment superen els 1.700 escriptors i traductors, estic convençut que el nostre actiu més gran és l’equip que conforma l’oficina de l’AELC i la junta directiva. Potser la meva figura és la més visible, però el nostre és un projecte orgullosament d’equip.
Quins són els reptes que ha d’afrontar l’associació en els propers mesos?
Aquests dies estam enllestint la posada en marxa d’una nova enquesta professional; la darrera data del 2014, i pens que és importantíssim conèixer en profunditat la situació dels nostres associats per poder traçar prioritats i futures línies de treball. També volem insistir en la vertebració territorial del nostre sistema literari, fragmentat per fronteres autonòmiques i estatals, i continuar treballant en la defensa dels drets dels autors. Si al final del meu mandat hem aconseguit normalitzar les relacions amb els representants editorials, per exemple, em donaré per satisfet.
La literatura catalana passa per un bon moment?
Mai s’havia escrit i publicat tant en català ni hi havia hagut una oferta tan diversa pel que fa a gèneres, propostes i estils. La nostra literatura, minoritzada i interrompuda històricament per dictadures, guerres i prohibicions, es troba en un molt bon estat de salut. Ara només cal que encara més lectors s’animin a descobrir-ho!
