Guillermo Anguera: «M’agrada veure la vida i els somnis com a material literari»

L’autor barceloní publica la novel·la ‘El viejo’, on aborda el que suposa ser jove i viure de forma precària compartint pis a una gran ciutat com Barcelona
Guillermo Anguera

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


Imagina que ets al teu dormitori, vas a la cuina a buscar alguna cosa per menjar i quan tornes, en tot just uns segons, hi ha un ancià mòrbid assegut a la cadira del teu escriptori. Aquesta és la situació que es troba el personatge d’Alexis a El viejo (Bunker Books) entre partida i partida de videojocs al seu ordinador. El senyor respira (amb dificultat, però respira), tot i que no respon a estímuls, no es mou, no parla, no menja. Què hi fa? I sobretot, què pot fer Alexis?

La primera novel·la de Guillermo Anguera (Barcelona, ​​1991), graduat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, professional del sector editorial i professor d’escriptura, està localitzada en un pis d’estudiants de Barcelona on hi conviuen Alexis, un addicte al món virtual; Teodoro, que es creu un nou messies; Susana, una dona aclaparada i angoixada per la seva existència i el futur, i un estudiant d’Erasmus que va voltant cada cert temps.

 

Té un ancià mòrbid a la seva habitació? Pot dir-m’ho, guardaré el secret.

No, no, no. De moment no i espero que no.

Aleshores, d’on surt aquesta idea?

Aquesta és una pregunta que m’han fet força, imagino que pel sorprenent de la idea. Fa anys vaig somiar amb un personatge una mica estrambòtic que va en la línia del vell i vaig pensar que allà potser hi havia una idea, però no sabia com quadrar-la. He conviscut molts anys en pisos d’estudiants, i de no tan estudiants, i al final se’m va acudir què passaria si en un pis com aquest introdueixo un personatge com el que se m’ha aparegut en aquest somni, que a més és incapaç de comunicar-se i de reaccionar davant de cap estímul.

La imatge és potent!

La resta va ser jugar amb els personatges, que reaccionessin davant d’una cosa que és del tot sobrenatural, sense cap sentit i que no té atributs més enllà de ser una massa corpòria de dos-cents quilos que no es comunica.

Creus que el món dels somnis pot ser un filó per pescar històries?

Sí. Jo tinc una vida onírica força especial i sóc dels que creu que al final qualsevol cosa serveix com a material literari encara que no sigui com l’espurna primera que desperta una idea; després cal anar fent a veure fins on ens porta. Jo no vaig somiar amb la història d’El viejo, però va ser com l’espurna que va calar el foc.

Entenc.

Després, la vaig desenvolupar amb el temps, perquè també sóc una persona que deixa madurar molt les idees. Des que m’apareix aquesta primera espurna fins que es desenvolupa, pot passar perfectament un any sense escriure absolutament res. I un cop escrit també amb les revisions i els canvis passa un altre any. M’agrada veure la vida i el que hi passa, somnis inclosos, com a material literari.

Aquesta és la seva primera novel·la. Com ha estat l’experiència de narrar un succés a tres bandes mantenint l’equilibri entre els personatges?

Ha estat difícil. A més, aquesta novel·la ha passat per tres versions, aquest és el tercer manuscrit, i no han estat canvis lleugers. Del primer manuscrit al tercer han estat canvis de pràcticament la meitat del text. No va ser fàcil perquè el narrador, encara que sigui omniscient i que va seguint cadascun dels personatges i sap el que els passa, et posa en un compromís a l’hora de tractar temes de versemblança: com pot saber el que sap aquest però no el que sap l’altre.

Qüestions que sempre s’han de tenir en compte, sí.

Sent la mateixa figura del narrador, són tres narradors diferents que corresponen als tres personatges. Quan et passes de la ratlla i barreges allò que sap un narrador amb allò que sap l’altre, pot ser complicat. De fet, aquesta va ser una de les raons que em va portar a modificar substancialment el primer manuscrit, vaig cometre un error de versemblança.

La novel·la està localitzada a Barcelona, ​​ciutat de la qual Teodoro diu que et menja i t’escup. Joe Crepúsculo, a la seva cançó Barcelona diu «la ciutat que creix però no desborda.»

M’agrada l’ambivalència de Teodoro perquè té un discurs molt expansiu i de totes les coses que diu n’hi ha moltes que poden sonar espirituals en un sentit distorsionat però després també tenen una mica de veritat. Barcelona és una gran ciutat, estic contentíssim d’haver-hi viscut, però és veritat que cada vegada ens està fent fora la gent que hem crescut aquí. Sense anar més lluny, fa res parlava amb un amic sobre que per mudar-se a un pis li demanaven quatre o cinc mil euros. Hi ha gent que se sent molt atreta per Barcelona perquè és capital cultural però després ho posen difícil, sobretot als joves. Barcelona desborda, i sobretot els darrers anys.

Susana treballa en una editorial. ¿A El viejo retrata el seu ambient laboral i la seva actitud davant de la seva feina a partir de la seva experiència com a editor?

Diuen que a les primeres novel·les hi ha més d’autobiografia que a les següents. Evidentment, jo he tingut una experiència laboral al sector que ha influenciat força aquest personatge i les seves vivències. Mai no és exactament el mateix, però sí, tot el tema d’editorials, amb llibres d’autoajuda… per sort o per desgràcia és un tema que conec bé i em va semblar que podia tenir alguna cosa a dir.

 

Guillermo Anguera foto

 

Amb el personatge de Susana volia representar  una generació de joves que tot i que treballen i ascendeixen no troben satisfacció ni autorealització i que pateix ansietat?

Sí, bé, Susana és editora i dins del que és possible està aconseguint el que pretenia: anar escalant. Després s’adona que no satisfà res aquells desitjos que creia que tenia, però això també passa en molts altres sectors. És difícil trobar un jove de la meva edat a qui preguntis si està cent per cent satisfet amb la seva feina i et digui que sí, que es desperta cada dia amb il·lusió.

M’ho imagino…

Som una generació molt preparada que ha crescut amb la idea que els nostres estudis ens garantirien certa estabilitat laboral i ens hem anat de cap a la precarietat, fins i tot aquells que treballem en coses que estan qualificades o que tenen cert prestigi, com és el sector editorial. A més, suma-li el fet que Susana està treballant en un gènere que detesta, però sempre té un discurs per convèncer-se: «això no és el que m’agrada ni el que em catapultarà, però quan arribarà això que em satisfarà?». Crec que és una sensació força generalitzada.

De fet, crec que aquest adonar-se que no van enlloc o la decepció del que suposa en realitat la vida es reflecteix en els tres personatges de la mateixa manera.

Sí, sí, totalment. No és una novel·la nihilista, però cap dels tres personatges no construeix edificis massa alts. Tots parteixen des de les pròpies misèries i estan penjant d’un fil preguntant-se com sobreviure. En una altra entrevista que em van fer deien que els meus personatges no són els típics que enamoren en el sentit habitual del terme, sinó que són personatges que tiren cap a l’empatia perquè et pots identificar amb ells en reflectir força bé aquest sentiment d’avui dia.

Dius que els teus personatges no enamoren. ¿Això és potser perquè posen el lector davant del mirall de si mateix i pot adonar-se així que la vida no va per on volia?

Si ho aconsegueixo, contentíssim. No enamoren tampoc perquè són uns personatges pintorescos, però al final tots tenen alguna cosa de cadascú. Tots coneixem algú que tingui inclinacions semblants a les dels tres personatges, no són gent extraordinària amb coses rares. Potser el porten una mica a l’extrem, però són un jugador, un treballador… gent normal i corrent.

«Quan tot s’acabi…», diu un boig a comissaria, i això mateix repeteix Alexis. Sabem que tot és finit, ¿però realment tot acaba o hi ha coses que ens acompanyen la resta de les nostres vides?

«Quan tot s’acabi» és l’obsessió d’Alexis, a qui van sorgint una sèrie de coses que el forcen a plantejar-se el fet que tindrà un final. Fa el paral·lelisme amb els videojocs, perquè sempre tenen un final, un sentit. Aleshores, ell trasllada aquest significat dels mons virtuals a la vida real, però és una projecció, perquè a la vida real no tot té un final i molt menys un sentit. Al final, és un joc entre allò que és la literatura i allò que és la vida real. A la literatura, tot té un sentit projectat, tot té un final, hi ha un fil conductor, mentre que a la vida no. Aquests personatges intenten projectar aquest sentit, que el trobin o no forma part de la seva pròpia misèria.

Cap al final de la novel·la, la Susana diu que som les històries que ens expliquem. Aquesta frase la vaig llegir a L’home que es va enamorar de la lluna, de Tom Spanbauer. ¿El viejo és una novel·la sobre narrar-nos qui som, quin lloc ocupem al món i la relació amb el nostre entorn?

És una novel·la sobre la manera com entenem i interpretem la realitat. Tingues en compte que el vell des que apareix fins al final de la novel·la no fa absolutament res. No és un personatge prescindible, gairebé és protagonista, però no fa res. Aleshores, tots els personatges, a partir de com són, comencen a articular aquesta realitat alternativa i intenten projectar un significat als fets. Les històries que cadascú s’explica a si mateix és el que dona sentit a tota la història. Tot i que des d’una perspectiva d’un nivell superior que podem tenir nosaltres com a lectors, una perspectiva externa, tampoc no té sentit. Tot gira entorn de la idea absurda que no ha passat res a tota la novel·la però es construeix al voltant d’aquest fet misteriós al qual s’atribueix un sentit.

Hi ha una segona novel·la ja en marxa?

Tinc idees, però encara s’han de madurar i treballar. Vull centrar-me a promocionar bé el llibre. El vaig començar a escriure fa cinc o sis anys. Precisament perquè vinc del sector editorial i sé com n’és de difícil que un llibre, sobretot un autor novell, segueixi endavant, vull posar les cartes sobre la taula i treballar en la promoció. Però aquells a qui ens agrada escriure sempre estem pensant en què serà el següent.

Podries dir-nos algunes recomanacions literàries?

Sóc molt lector de novel·la americana postmoderna, tipus David Foster Wallace o Don DeLillo. M’agraden molt i estan recomanats fins a la sacietat. També sóc lector de Faulkner i em va donar una època per llegir l’Ulisses i tot allò que l’envolta i el monòleg interior. Kafka també m’agrada molt… Sóc un lector força obert i llegeixo tot el que cau a les meves mans, però és veritat que tinc predilecció per aquests autors que combinen un sentit molt literari amb aquest retrat de la vida contemporània.

Dius que ets un lector molt obert. Has llegit llibres com els que edita la Susana?

Els he llegit, per obligació la majoria de vegades. És un gènere que no m’agrada, però dins de tot el contingut que es publica, en aquests llibres sempre hi ha espai per a una mica de veritat. Tendim a generar-nos barreres quan escoltem «autoajuda», per exemple, però fins i tot a l’autoajuda hi ha un deix de cultura, de veritat, fins i tot de coneixement científic, i el rebutgem pel gènere o l’editorial que la publica. Aquí hi ha un tipus de coneixement que et pot agradar més o menys, però hi és.

Categories
ENTREVISTESEscriptors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES