Un Winterreise convertit en esdeveniment i interpretat en un dels corredors del Centre Cultural de La Model, a pocs metres d’una exposició d’obres de l’Antonio López (a la galeria 5 de l’edifici) i on un vídeo farcit d’escultures i pintures de l’artista lluitarà pel protagonisme amb el baríton Benjamin Appl, caracteritzat com a presoner i acompanyat al piano per James Baillieu. Aquesta és l’última proposta del Liceu de les Arts, on glòries de l’art dels segles XX i XXI prenen presència en sòl barceloní (Abramovich, Plensa, Kentridge…) . Està dirigida i plantejada per Bárbara Lluch, amb videocreació de Tal Rosner i amb iluminació de Conchita Pons (sens dubte un dels highlights de la nit).
L’obra comença com Centaures del desert de John Ford: un marc –en aquest cas, una finestra- que ens obre la vista al món i ens posiciona a l’inici d’aquest viatge. Una pintura –Ventana de noche, 1971-75-80– es projecta sobre una tela situada verticalment damunt del piano. Un cop comença la música, s’inicia un zoom in que ens apropa cap a l’escena pintada, cap a l’exterior, fora de les parets de la presó; desapareix la finestra i trobem un món únic. Appl apareix amb un mono blau -és presoner- i es mou per l’espai, cantant, gesticulant i rascant-se el cap (potser té polls).
Intentar trobar un punt en comú entre Schubert, López i la proposta no és fàcil: és un conjunt multivectorial, que involucra molts protagonistes, conceptes i possibilitats. La música, les imatges i l’escena es desplacen per terrenys paral·lels, amb nombrosos punts en comú (i alguns de francament bonics), però en d’altres ocasions es fa difícil seguir el recorregut. Un exemple: al final del primer Lied del cicle, Appl mira amunt, cap a la pantalla. Ja no mostra un tren en moviment, ni un paisatge, mostra un dibuix d’una dona, obra de López, i canta: an dich hab’ich gedacht («que he pensat en tu»). Un presoner que pensa en una estimada i s’uneixen posada en escena, imatge i música.
Més endavant, a Wasserflut («La corrent»), es projecta una parella jove mentre Appl canta sobre com les seves llàgrimes poden guiar-te a la casa de l’estimada. Aquí ja no estem fent una triangulació, s’està fent referència potser a una ruptura, a una mort, a un futur que ja no hi és. Potser són els pares del presoner? Ell segueix contemplant el món exterior, però ara es fa difícil saber en quina direcció. A Die Krähe el vídeo d’un corb en blanc i negre invertit es mou per la projecció i finalment desapareix. Appl l’intenta agafar amb les mans però no arriba a temps. El vídeo mostra ara el dibuix d’unes fulles caigudes i seques: representen el dol del viatger?
Altres instants són més accessibles, com a Die Nebensonnen («Els falsos sols»), amb tres vídeos del sol, que posteriorment es transformaran en codonys. Pot ser una referència directa al film El sol del membrillo de Víctor Erice, famosa per mostrar a López intentant dibuixar uns codonys que, com és esperable, van madurant i canviant a mesura que passa el temps.
Així doncs, la proposta va plena de referències directes, indirectes, adequades i potser fins i tot d’humorístiques. La il·luminació de Conchita Pons acompanya amb encert en tots els moments (pels falsos sols omple el sostre d’una llum càlida, a Der Wegweiser queda a les fosques dins d’una cambra de la presó, a Das Wirthaus s’il·lumina el primer pis, mentre Appl es passeja per l’ala d’entrada de la sala, en d’altres s’il·luminen cambres, en d’altres només un focus apunta el baríton des de dalt).
Appl i Baillieu, per la seva banda, creen un Winterreise maximalista, passant de veu dolça a gutural amb poc marge de maniobra, o d’un piano en fortissimo a un forte kubrikià, ple d’humor i realçant els aspectes més pop de Schubert. Sens dubte el protagonista l’acaba robant l’obra de López, amb els detalls de Rosas de Ávila X, els codonys de La Vitrina o la meravellosa escena de Lavabo y espejo. És simplement fabulós veure projectades tantes obres en enorme qualitat (enhorabona a l’apartat tècnic!), mostrant pinzellades, blocs de color, textures fetes amb llapis o relleu de les escultures.
Quan acaba Die Leiermann, últim lied del cicle, recuperem la Ventana de noche que havia obert l’espectacle. Fent un zoom out, tornem a veure el marc de la finestra. Appl es queda quiet, sense el mono blau, mirant a través d’una de les portes obertes de la presó. Com els espectadors de Centaures del desert, nosaltres hem tornat a l’origen, transformats després d’haver viscut un viatge difícil. Però Appl, quiet, segueix mirant per la finestra. És presoner. De qui? De què? No se sap. Potser representa al propi López, qui és presoner de l’art? Difícil de saber. En qualsevol cas, aquesta proposta aporta material per a reflexionar.
