Introducción al pensamiento complejo (Gedisa, amb traducció de Marcelo Pakman) aplega diversos i breus assajos del sociòleg francès Edgar Morin (París, 1921) que serveixen de porta d’entrada a la seva forma d’entendre el coneixement i molt especialment ens posa les bases per començar la lectura dels sis volums d’El método, una obra monumental que explica totes les claus d’allò que ell mateix va anomenar «pensament complex.» Es tracta d’una forma de procesar la realitat que percebem, un lligam entre diverses disciplines per donar una resposta als fenòmens que tenen lloc al món i a la nostra vida.
En aquest llibre ell parla de «civilitzar el coneixement», en altres assajos el concepte és «democràcia cognitiva», però ve a referir la mateixa idea: cal una base sòlida de coneixements diversos i ben endreçats per evitar caure en el parany de la simplificació o la reducció. Aquesta simplificació implica, d’una banda, una mutilació del coneixement que pot desfigurar la realitat i, de l’altra, una reducció dels matisos i la informació que comporta la complexitat. És a dir, no hem d’intentar donar una explicació assequible d’allò complex, sinó elevar el nostre llistó de coneixements per poder entendre la realitat tal com és i no tal com ens conformem a explicar-la.
La societat, però, va per un altre camí i Morin ho explica en aquesta frase del primer text d’aquest llibre: «mentre els mitjans produeixen la cretinització vulgar, la Universitat produeix la cretinització d’alt nivell.» Ho diu perquè la Universitat també ha caigut en aquestes simplificacions, en l’especialització exagerada, la parcel·lació de les disciplines en petites subdisciplines que fa que cap graduat pugui sortir amb un coneixement mínimament sòlid més enllà de la seva especialitat. D’aquestes insuficiències, Morin en diu «patologia contemporània del pensament.»
Edgar Motin.
Morin s’endinsa en tot allò que la ciència hauria de tenir en compte per ser autènticament efectiva i útil: ha de ser autoreflexiva (per tant, s’ha de poder qüestionar a ella mateixa), no ha de centrar-se només en l’objecte d’estudi tot deixant de banda el subjecte i el seu context o ambient. El sociòleg francès considera que la ciència ha de basar-se en sistemes oberts, en unitats diversers relacionades entre elles i amb capacitat autoorganitzativa. Podríem Establir un debat d’on és el límit d’aquests sistemes Oberts, però Morin ho té clar: «les fronteres del mapa no existeixen al territori, sinó sobre el territori.» És a dir, les fronteres del coneixement, de les disciplines, de les unitats mínimes solen ser més teòriques que reals. L’autor va més enllà: «si el concepte de Física es fa més gran, es fa més complex, llavors tot és Física.»
Morin assegurar que la ciència ha d’abraçar també allò que no pot explicar, allò que no pot predir o preveure, la indeterminació i els fenòmens aleatoris. Amb tot això, el sociòleg alerta del fet que la ciència perd el seu rol social si no té en compte tots aquests factors i si no -tornem-hi- és capaç d’articular una reflexió sobre ella mateixa, el coneixement ha de poder aplicar-se sobre el mateix coneixement per millorar-lo i per assegurar la seva funció social (on, recordem, objecte i subjecte van de bracet).
En aquest volum hi ha diversos fils dels quals estirar. El pensament de Morin estimula el replantejament dels nostres fonaments intel·lectuals i atempta contra els nostres prejudicis. També ens ajuda a tenir un coneixement més acurat de l’efecte que poden tenir les nostres accions, ja que, segons ell, quan engeguem una acció, aquesta s’escapa del nostre control, perquè entra en interacció amb l’ambient, amb els factors del nostre context, i això pot fer que el que prevèiem no surti com esperàvem, fins i tot que tingui l’efecte contrari. Justament perquè entendre el nostre context, la nostra realitat, requereix un procés complex que inclogui allò que mai pensàvem que passaria. Indicacions més que necessàries per viure en un món que canvia molt ràpidament.
