El conjunt Verità Baroque Ensemble va aterrar ahir a L’Auditori amb un concert vibrant dedicat a la música barroca, la barroca catalana, i la contemporània catalana, unint les diferents aproximacions al fet musical amb un programa molt ben filat, transitant i presentant de mestres immortals, com Antonio Soler, a joves promeses com Marc Migó, sempre sota l’òrbita de l’ornamentació i virtuosisme barrocs.
El fabulós Trio sonata n. 2 dels germans Joan i Josep Pla va obrir la vetllada, on els Verità Baroque van presentar ja refinament tècnic, atenció al detall i una gran coordinació, caracteritzant els moviments amb entusiasme i riquesa. No només sonaven els seus instruments bé, els quatre intèrprets van oferir textura, gestos i gran capacitat per al treball conjunt. Especial menció al treball de la flauta de la cofundadora de l’ensemble, Taya König-Tarasevich.
Menys rodó potser va ser el Quintet 2 en fa d’Antonio Soler, amb brevíssims desajustos entre els aguts dels dos violins, com també als greus del cello i la viola. Era difícil, però, que no quedessin les cordes en segon pla en una obra com aquesta, on el protagonisme se l’endú el clave tant en virtuosisme, bellesa melòdica, riquesa ornamentística com en exploració de l’instrument. Sensacional Alexander von Heißen al teclat, oferint capacitat rítmica a cabassos i amb una digitació tant ràpida com precisa.
Va cloure la primera part Furit lamentum de la barcelonina Mariona Vila, amb una obra interessant que vertebra el discurs mitjançant sons fixos i repetits que s’enfronten a exploracions barroques plenes de color i que es fonen amb la contemporaneïtat mitjançant incomptables cadències i glissandi. L’ensemble va saber trovar sonoritats diverses que van sostenir amb facilitat un discurs de ple segle XX però amb inquietud atemporal.
L’obra A Bach del Premi Nacional Jordi Cervelló va seguir, amb un primer moviment contingut i ple de drama que, tot i remetre en algun moment als colors de Debussy, no va aixecar el vol. La joventut de l’ensemble tampoc va ajudar a captivar amb la narració musical, de creixement repetitiu i contingut poc interessant. Molt més excitant va resultar la segona part, farcida d’explosions, timbres i agilitats ben aprofitats pels Verità Baroque. Possiblement sigui en aquest segon moviment on les cordes hagin fluït amb més màgia, sense rastre d’inconsistències tímbriques ni de coordinació.
La formació va interpretar una composició de Marc Migó.
A continuació el 5è de Brandenburg de Bach, on la joventut dels músics va quedar més exposada. Una obra com aquesta, malgrat la seva aparent jovialitat i magnetisme melòdic, només pot funcionar en conjunt a partir d’un substrat rítmic rigorós i una gran atenció a les línies dels instruments, de manera que puguin funcionar de manera individual però també en conjunt. Els Verità Baroque van atacar l’obra sobretot destacant el gest, cada acte musical per separat, fent que les figures apareguessin plenes de llum i energía en una ràpida successió, com belles explosions que brillen per uns instants però que sovint es fonen.
Aquesta aproximació va funcionar al primer moviment, on la riquesa melòdica i harmònica van omplir els forats que s’anaven generant, però tant al segon com al tercer la individualitat de cada gest va debilitar l’estructura de la peça, buidant-la de drama i èpica. Tot i així, cal mencionar de nou la magnífica labor d’Alexander von Heißen de nou al clave, amb una secció en solitari plena d’energia, precisió, canvis rítmics i emoció que van fer somriure a més d’un dels músics de l’ensemble.
Per últim, van interpretar el Concerto Grosso The Seance de Marc Migó. Flautista i compositor van introduir l’obra, explicant el procés de creació i com Migó va treballar íntegrament amb l’estil probarroc i energètic dels Verità Baroque, ensemble a qui va dedicada la peça. Aquesta comença amb un inici intens però poc evident que evoluciona a un cert esperit somiador i que transita per diferents estats que recorden, potser, a una escena de neguit espectral (tot i que el nom de The Seance no indiqui, segons paraules del compositor, necessària i literalment una sessió espiritista) que va en augment i acaba oferint als instruments la possibilitat de lluïr-se en breus seccions neguitoses que se succeeixen.
El segon moviment comença amb cops del contrabaix, com si s’obrissin les portes del més enllà, en un instant que potser va patir de massa literalitat en mans del baix Peter Ferretti. De nou, la joventut dels intèrprets va fer prioritzar el gest a la narració, però dins de la complexitat musical d’una obra com aquest Concerto Grosso són comprensibles, i sobretot són oportunitats obertes per a aprofundir en el fet musical i arribar a la docta ignorantia que predicava Nicolaus Cusanus. De nou, va destacar el final del segon moviment, pels diferents glissandi dels violins que xoquen amb la percussió del cello i el baix i les hipnotitzants línies melòdiques que dibuixen flauta i viola.
En resum, una gran vetllada d’exalumnes de la Juilliard School que esperen trobar l’equilibri entre tradició i innovació, refrescant l’experiència musical a través de la recerca d’una sonoritat original i pròpia que els apropi al públic del segle XXI.
