Patricia Tena. Barcelona
El subtítol d’aquest llibre en la seva edició en castellà parla de vuit dones i vuit maneres de teixir la vida, la qual cosa ja ens avança el que ens trobarem al seu interior. Kate Jacobs narra les vivències d’un grup de dones aparentment molt diferents entre si però amb un nexe comú: els divendres es reuneixen a la botiga de llanes d’una d’elles i, mentre teixeixen, obren els seus cors per compartir les seves penes i alegries. Tot i ser una novel·la que intenta ser coral, no podem negar que la protagonista absoluta és Georgia Walker, la propietària de la botiga on es forma el club. Ella és mare soltera i la seva filla Dakota, de dotze anys, és aficionada a fer galetes de tot tipus, formes i sabors. Georgia destaca per ser una dona independent i segura d’ella mateixa, una aparença que sembla perdre quan irromp novament en la seva vida el seu exmarit James, disposat a recuperar el temps perdut amb la filla de tots dos.
La resta del repartiment el formen Anita, l’entranyable amiga de setanta anys que troba l’amor quan ja no l’esperava; Catherine, una dona que comença a odiar-se quan els seus somnis es converteixen en realitat i no li agrada el que això comporta; l’enigmàtica Darwin… El club dels divendres (labutxaca en català amb traducció d’ Alexandre Gombau i Maeva en castellà amb traducció de Montse Batista) part d’una encertada metàfora: les dones d’aquesta novel·la teixeixen bufandes i jerseis, però també les seves vides i destins. Al principi, cadascuna d’elles compta amb un cabdell de fil embullat i embolicat que no saben molt bé com utilitzar, però a poc a poc aconsegueixen desfer tots els nusos i començar a crear i, per tant, a dirigir les seves vides cap a la direcció que volen. L’estil de Jacobs és marcadament cinematogràfic i resulta molt senzill imaginar cadascuna de les escenes en la gran pantalla.
Malgrat les bones intencions, el resultat final no m’ha agradat massa: alguns personatges no resulten massa interessants o no tenen la profunditat necessària (cosa que cal treballar a consciència en les novel·les corals) i la trama va perdent força a mesura que avança l’acció, concloent amb un final tòpic, estereotipat i ensucrat que no sorprèn en absolut al lector. Tot i això, El club dels divendres és recomanable per als lectors que vulguin endinsar-se en una galeria d’entranyables personatges i, especialment, que gaudeixin rient i plorant amb una mateixa història.
