Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Shakespeare mai passarà de moda. Les seves obres són clàssics universals que toquen temes intemporals com l’amor, l’ambició, l’engany o la inseguretat, fet que provoca que encara al segle XXI es puguin representar sense haver de conformar-se amb una versió fidel a l’original. Les obres de Shakespeare es poden actualitzar i, sobretot, reinventar. Això és el que ha volgut fer el director Rafel Duran amb El mercader de Venècia, que es representa a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Duran proposa una versió actual, portada a la crisi econòmica global que vivim. Sobre l’escenari, els vestits del segle XVI deixen pas a robes formals, empresaris amb telèfons mòbil i preocupats per la seva solvència. Un d’ells, Bassanio (Roger Coma), vol enamorar la rica Pòrcia (Anna Ycobalzeta), però per això necessita una suma de diners que li demana al seu amic Antonio (Àlex Casanovas). Aquest no dubta a demanar-los a Shylock (Ramon Madaula), un jueu despietat i usurer. A partir d’aquí, tot comença a trontollar per Antonio i els seus amics.
El cas és que, de les dues hores i mitges que dura la versió de Duran, he necessitat una mica més de mitja part per entendre què em volia dir el director (a l’entreacte, alguns espectadors es feien les mateixes preguntes que jo). Tot sembla tan confús que qui no sàpiga de què va l’obra de Shakespeare, potser no començarà a entendre l’argument fins que quedin uns vint minuts per acabar-se l’espectacle (i encara així, hi haurà coses que, probablement no entendrà). Un dels principals handicaps és que l’obra no acaba de situar-se del tot en l’actualitat, sinó que proposa una barreja forçada entre passat i present que no qualla ni convenç: no és que aquesta versió proposi una història diferent, sinó que senzillament s’inclouen elements actuals en un context que respira a segle XVI. Dit d’una altra manera, els personatges parlen pel mòbil, però continuen expressant-se amb un llenguatge d’una altra època; la justícia que s’imposa és la veneciana que va retratar Shakespeare i no pas la d’ara; el jueu es comporta com va imaginar el dramaturg anglès, denunciant i comportant-se d’una manera impossible en el món actual, però, en canvi, apareix la Borsa i algunes escenes pròpies d’un concurs de televisió (com l’elecció del marit de la Pòrcia).
Els recursos còmics són massa obvis i mancats d’ingeni i la caracterització d’alguns personatges trenquen contínuament la coherència de l’obra (el jueu usurer, prestamista i cobdiciós és totalment contraposat a la figura d’un jove més aviat hip-hipero que apareix amb Bassanio). Els recursos dramàtics tampoc acaben d’estar aconseguits del tot, bàsicament perquè en cap moment es permet a l’espectador entendre què és exactament el que vol proposar el director amb aquesta versió. El millor, això sí, és el paper que fa Ramon Madaula en una obra que se li va petita. En definitiva, la voluntat de fer una obra intemporal acaba provocant una insòlita barreja gens natural, i molt desendreçada, que despista constantment al públic (era necessària una escena de sexe, amb homes transvestits i una Amy Winehouse cantant Back to black a El mercader de Venècia?).
_______
El mercader de Venècia / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de William Shakespeare / Direcció de Rafel Duran / 2 hores i 30 minuts / Fins el 25 de març
