Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Probablement Jesús Moncada era un escriptor tan important per la literatura catalana com desconegut pel gran públic. Quan va morir, l’any 2005, obres seves com Camí de sirga, El cafè de la Granota o Històries de la mà esquerra van tornar a estar en primera línia de debat i els seus llibres van reaparèixer als aparadors de les llibreries. Des de llavors, el poble de Mequinensa, situat a la franja de Ponent i pertanyent a Aragó, ocupa un lloc cada vegada més destacat en la nostra geografia literària.
Perquè Mequinensa és on va néixer Moncada i és el poble on situava les seves obres, un indret que l’autor va convertir en un cau d’històries personals tan riques i suggeridores que no sona estrany que Marc Rosich hagi fet una versió teatral basada en els seus textos que, fins el 17 de juny, es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb direcció de Xicu Masó. La història de Mequinensa –així han titulat l’obra- gira al voltant d’un grup de vilatans que veuen amb preocupació com la construcció d’una presa amenaça la continuïtat del poble. De fet, ja saben que les seves cases i els seus carrers s’inundaran per la crescuda forçada del riu (Mequinensa està en la confluència entre el Segre i l’Ebre) i ara lluiten perquè els ubiquin en una vila nova.
Sobre l’escenari veiem el que podria ser la plaça del poble (a vegades la sala de reunions i altres el saló del bar). Allà veiem les discussions dels habitants, les seves preocupacions i reivindicacions (alguns nan viscut sempre a Mequinensa i ara no volen marxar). I això és el que ens proposa l’obra: una mirada des de fora del que passa dintre. Des d’aquest punt de vista, qui la vagi a veure probablement se sentirà atret pels llibres de Moncada, perquè l’espectador capta perfectament com és Mequinensa i, fins i tot, es fàcil sentir-se implicat amb les inquietuds dels personatges. Per aconseguir-ho, és clau la extraordinària escenificació: senzilla però profundament efectiva.
L’obra dura dues hores i mitja inclòs l’entreacte. Quan acaba la primera part, es percep que el més important de la història està per arribar, com si la primera hora fos una llarga introducció i ens deixessin preparar-nos pel que s’esdevindrà. Però a la segona part, en canvi, el ritme es trenca. Els diàlegs comencen a perdre intensitat, s’allarguen algunes situacions de forma innecessària (per exemple, el recompte d’objectes que es troben en les enrunes del poble) i la cantant francesa -que ja apareix a la primera part- protagonitza una escena que no acaba d’encaixar. La sensació que queda és que la intensitat amb la que acaba la primera part s’acaba esvaint i no es recupera fins els darrers minuts.
Mequinensa és una proposta interessant, amb unes interpretacions brillants, posada en escena encertada i, sobretot, gran capacitat per animar els espectadors a endinsar-se al món de Moncada. Però li sobren uns trenta minuts de la segona part i l’entreacte, i li falta una mica més de continuïtat respecte a la primera part, que es podria haver aconseguit indagant un pèl més en els conflictes dels personatges.
________
Mequinensa / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Marc Rosich a partir de les obres de Jesús Moncada / Direcció de Xicu Masó / 2 hores i 30 minuts / Fins el 17 de juny / De 18 a 26 euros / www.tnc.cat
