Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
M’ha agradat molt la pel·lícula Mud, que feia dies que volia anar a veure. Té punts de contacte amb moltes altres, hem vist sovint al cinema o als llibres infants i adolescents fascinats per un adult de vida erràtica i dubtosa, quan vas fent anys ja et costa trobar originalitat temàtica, en el fons la literatura i el cinema beuen sempre de les mateixes fonts i en la grapa dels directors i dels actors rau el fet de poder contemplar-ho tot amb ulls nous i diferents.
S’ha comentat, amb certa raó, que aquesta és una història digna de Mark Twain empeltada de Peckinpah tot i que en certs llibres de Twain ja hi ha una certa dosi de violència indefugible. El riu i els seus paisatges, bells però també difícils, enfangats i bruts a causa de les deixalles del nostre món, són aquí un protagonista més. Els actors estan immensos, tots ells. Mattew Mc Conaughey fa el paper de la seva vida fins ara, car encara ens pot donar moltes sorpreses, és d’aquells actors que guanya i guanyarà amb els anys. Ha fet una carrera una mica diversa i erràtica però des de Vidas contadas que no m’havia agradat tant i tant. El director és Jeff Nichols, una persona encara prou jove, que té poques pel·lícules en el currículum personal tot i que sempre ha rebut lloances. Caldrà seguir-lo.
Però els qui sorprenen i captiven són aquests dos nens que encara tenen la sort de gaudir d’un món lliure pel qual es mouen sense problemes ni sobreproteccions adultes. A la història hi ha també una mena de cant a aquesta llibertat que costa de mantenir en l’actualitat, encara més als infants del nostre temps i de la nostra societat occidental. Que dos nois tan joves ho diguin tot amb la mirada, amb els gestos, resulta extraordinari i no és gens freqüent per més que hi hagi molts noiets i noietes que són bons actors. O potser és que el paper resulta tan agraït que els surt de forma aparentment natural, la grapa interpretativa. També la noia de la pel·lícula està molt bé, aquesta princesa de la vulgaritat idealitzada en l’imaginari d’uns nens que creuen que els grans amors valen tots els sacrificis. I per acabar-ho d’adobar, Sam Shepard, aquest senyoràs que ha fet tantes coses i totes les ha fet bé, poca broma, interpretant un llop solitari amb el seu cor tendre.
Però és que tots els secundaris estan molt bé, els pares d’un noi, l’oncle de l’altre, l’exèrcit fosc de malvats vengatius, la noieta de qui s’enamora el nen, en qualsevol breu escena hi ha màgia i un munt de temes lligats a la vida, als paisatges i al temps que suren en el conjunt. Hi ha una mena de metàfora sobre aquest final de la llibertat amb l’arribada previsible de la civilització moderna en el desenllaç, més simbòlic que no pas realista. Els rius sempre han estat una imatge de les nostres vides, breus i complexes. Fugir riu avall, vers l’infinit, ha estat un somni recollit per poetes, novel·listes i directors de cinema. I també hi sura, com en el riu, una esperança a l’entorn de la condició humana, lligada a moltes misèries però també a moments de grandesa i superació. Els bellíssims paisatges acullen de forma gairebé natural les escombraries i la ferralla, com passa a la vida, i les serps encara existeixen. Res, que m’ha agradat molt, la veritat.
