Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Intentar fer-se una imatge d’alguna cosa és un procés ardu i complicat. Exemple: comprendre la història de la literatura i la cultura alemanyes de la segona meitat del segle XX i principis del XXI. Posem també un altre exemple: estudiar per què tal autor/a va dir tal cosa en un moment donat. Per trobar les respostes en tots dos casos cal esforçar-se molt i suar molt, i, si no, que l’hi diguin als filòlegs! Però potser hi hagi alguna cosa més complicat: saber i entendre per què tal o quin persona va escriure alguna cosa en algun moment dels últims 70 anys d’història alemanya! Aquest objectiu, difícil i difús com pocs, és el que es proposen, cadascuna a la seva manera, les dues antologies que aquí ressenyem. Arribades de la mà d’Errata Naturae i d’Alpha Decay, ambdues propostes potser obren més interrogants dels que acaben tancant, però suposen un bon intent d’obrir espai editorial a llibres i autors germànics fins el moment poc reconeguts.
Al otro lado del muro. La RDA en sus escritores, editada per Ibon Zubiaur, encerta a oferir petits retalls del que va ser un estil de vida i un món que ja no existeixen. Organitzats per ordre cronològic (no d’escriptura, sinó de recreació), els textos expliquen què suposava viure a l’Alemanya oriental si eres escriptor/a, en un període que abasta des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur. Com a símbol del segle XX, l’altra banda del mur funciona perquè reuneix molts dels grans temes que van formar part del seu ADN (literatura, política, guerra, compromís) i proporciona, a més, informació de primera mà per a tots aquells interessats en aquesta particular etapa històrica.
Com antologia, però, em sembla una mica caòtica i, sobretot, incompleta. Entenc que sigui necessari retallar textos i obres per raons comercials, d’espai o d’edició, però l’objectiu que hauria de predominar sobre qualsevol altre és el d’informar, i de la manera més profunda i extensa possible, sobre el tema. En la seva forma actual, l’antologia de Zubiaur introdueix alguns temes però ho fa per sobre i amb relatiu poder de convicció. Alguns textos no són prou clars, i els fragments potser no aconsegueixen transmetre en la seva brevetat el que sí desperten units a la resta de la seva obra original. El llibre acaba per ser, en definitiva, una barreja de diversos temes i estils en la qual destaca, al meu parer, la conferència que tanca el volum, “La reunificació de la literatura alemanya”.
Aquest últim text de Becker és dels pocs que ofereix una visió omnicomprensiva (tot i que potser parcial, o subjectiva, o massa personal) del tema tractat i, com a tal, suposa una coda necessària que dóna sensació d’unitat al conjunt. Dit d’una altra manera: mentre algunes figures parlen des de l’experiència directa, de vegades tan intensa que resulta absorbent, Becker pot fer balanç i expressar opinions i temors que, tot i ser d’importància vital, apareixen plasmats amb una certa neutralitat política i històrica. Al final és aquesta perspectiva la que acaba per oferir un major percentatge d’informació i de veritat, ja que prescindeix de detalls potser superflus i se centra en allò que ha de perdurar més enllà de la vivència personal.
D’altra banda, el text de Becker és també un pont imprescindible que uneix el llibre de Zubiaur amb el de Cecilia Dreymüller, editora de Confluencias, i que permet traçar vies d’anàlisi i relació entre tots dos volums. Tant Becker com Dreymüller incideixen en el poder transformador de la literatura en general, i de la que particularment neix a l’ombra de la censura (com la de la RDA), i la comparen amb la literatura interessada ja només pel dictat del mercat , aquest altre règim totalitari capaç de buidar de la seva capacitat de suggestió qualsevol text, llibre o tradició. Igual que l’antologia de Zubiaur, la de Dreymüller toca molts pals, alguns d’ells ben coneguts pel públic espanyol (s’inclouen autors com Peter Handke, Elfriede Jelinek o Herta Müller), altres no tant, i en qualsevol cas la sensació del lector segueix sent la d’estar coneixent breus retalls d’un mosaic que segueix quedant incomplet.
Si la voluntat de Zubiaur era la de reunir exemples de prosa alemanya que expressin un aquí i un ara determinats, la de Dreymüller és fer una aposta per aquells narradors contemporanis i encara vius que deixaran la seva empremta en la literatura alemanya. La seva és doncs una antologia que respon a un gust i un interès determinats i que aspira, fins a cert punt, a convertir-se en canònica. Però amb petits fragments, o amb parts de parts, o amb textos que remeten a altres parts, és difícil fer-se una idea de l’obra d’un/a autor/a, i menys encara d’un període històric, o d’una literatura així en general que està buscant la manera de sobreviure a si mateixa. Per això potser sigui necessari llegir Incisiones, un assaig de Dreymüller que serviria com a contrapunt teòric al que aquí queda tot just esbossat o exemplificat. Com a propostes, la de Zubiaur i la de Dreymüller em semblen valents, interessants i bones, però potser estiguin encara una mica lluny de veure complerts els seus objectius.
________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
