Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar
L’escriptor i traductor Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) enceta la seva novel·la L’últim mono (Club Editor en català i castellà) amb aquesta citació de Simone Weil: «L’autèntica manera d’escriure és escriure com traduïm». Es tracta, sens dubte, de tota una declaració d’intencions: la novel·la que el lector té a les mans és, segons assegura el mateix autor en el subtítol de l’obra, la «traducció d’un text no escrit». Escriptura i traducció, salut i afecció, amor i cinisme… Són diverses les dualitats que vertebren L’últim mono, una història aparentment senzilla i en què, en altres paraules, no hi passa gran cosa sinó que més aviat és rememorada: el protagonista, un pare de família que es dedica a la traducció —no és molt aventurat, de fet, trobar certes similituds entre el personatge principal i l’autor de l’obra— escriu un diari sobre els efectes del síndrome —«els efectes del (sí, «el», mandarins de l’acadèmia) síndrome d’abstinència»— que està patint el seu fill per tercera vegada a la seva vida. Així, en les més de dues-centes cinquanta pàgines que configuren el volum, Todó elabora un retrat de personatges com el pare impotent, el fill perdut i debilitat fins a límits insospitables, la seva mare o les seves respectives parelles. I elabora, alhora, un retrat generacional malauradament extrapolable, si obviem certes referències o anècdotes culturals, a massa generacions.
El que troba el lector entre les pàgines de L’últim mono és, si fa o no fa, una pietà contemporània: la imatge d’un pare que rep un fill, mort moralment i quasi físicament, al si de la seva llar i el redimeix gràcies a la paraula, el diari que escriu i que sospita que mai no li ensenyarà en vida. I és un pare, justament, que acull el fill, i no la madonna, la verge que tants han esculpit i escrit abans, perquè el que certament interessa de tot el procés no són tant les persones que en prenen part, sinó, sobretot, la manera amb què tot flueix, es desenvolupa, és conduït. Amb L’últim mono, Todó es proposa construir un monument a l’escriptura i a la traducció, dues pràctiques que, segons sembla, no són tan diferenciades des del seu punt de vista: «—De vegades parles com els llibres», «—Deu ser que de tant traduir-ne m’he convertit en un llibre». És que no està traduint, qui transmet els propis sentiments en forma de paraules? I no escriu, aquell que escull el mot just, la paraula exacta o la paraula enlairadora, que empra en cada punt d’una traducció convencional? El mateix ocorre amb les «impressions d’ordre mig memorialístic mig traductològic» que tenim a les mans: no és, el personatge protagonista, un traductor més que un actor, un mèdium més que un emissor de tot plegat?
Al llarg de la novel·la coneixem com se succeeixen les seves parelles, entenem les seves preocupacions, però aquella preocupació que habita el text, des del seu sentit més fondo, és la capacitat que té la persona de situar-se entre dues aigües, entre dos idiomes, entre persones en conflicte, en el dia a dia i davant qualsevol situació: «Perquè si ens hi fixem bé, tots tres casos tenen en comú el fet de ser el pas o traspàs d’un discurs a un altre: en el primer, un text d’una llengua estrangera passa a ser un text en la nostra llengua, en el segon, un contingut mental meu o d’altri passa a convertir-se en un text convertit per mi, i en el tercer, uns discursos i unes regles morals que jo vaig rebre […] els traspasso al meu fill convenientment adaptats als canvis que aporten el temps i la renovació de les ideologies».
Així mateix, i en referència a l’entorn de la novel·la, val a dir que L’últim mono és també un excel·lent retrat de la Barcelona d’avui i dels anys vuitanta i noranta. A mesura que l’acció avança, en els innumerables flashbacks i flashforwards que efectua la veu principal, el lector s’endinsa dins els tuguris més marginals del Barri Xino —quan, en efecte, encara no era El Raval—, dins la comoditat i la calentor i l’olor de pa acabat de fer dels pisos de l’Eixample, de la superficialitat de les festes organitzades per empreses dedicades a la imatge i la promoció: «Després va venir la invasió massiva de l’heroïna, que va minar la base humana del territori, més tard les diverses onades migratòries, i finalment les olímpiques reformes del 92, que van aconseguir aniquilar fins i tot el nom d’aquella part de la ciutat, que el Barri Xino va passar a anomenar-se El Raval. Barcelona va perdre el seu Barri Xino i els barcelonins van mirar cap a una altra banda».
L’obra es converteix, doncs, en un retaule en què hi desfila la Barcelona de les mil cares: la de la bossa que sona, la rosa de foc, la ciutat sublimada per yuppies i burgesos, però també la dels baixos fons i els estrats més marginals. En aquest sentit, L’últim mono no ens deixa de recordar la immensa ina Albert, recuperada tot just fa un any, que confegeix també un fris urbà amb vida pròpia i de rabiosa actualitat. Una interessant reflexió literària i d’ordre traductològic, una forta càrrega emocional, una recreació brillant d’un escenari i, tot sigui dit, un estil que llisca, que passa, que convida el lector a continuar. L’últim mono no és una novel·la apta per a aquells que cerquen grans sorpreses en una obra: és un anar llegint, deixar-se emportar per l’influx del discurs allò que delecta el lector i l’arrossega, com passa sovint amb les obres que ha proposat Club Editor —la ja esmentada Un film (3000 metres), per exemple, però també autèntiques joies narratives com Cor mentider (2014), de Marc Cerdó— en els darrers anys. Literatura que enganxa.
En un dels moments més introspectius de l’obra, el protagonista tradueix, o escriu: «esperem […] que la tercera sigui la vençuda. I que la vençuda sigui, naturalment, la droga, i la vencedora la voluntat del meu fill, que la vol deixar i fins ara no se n’ha sortit». No desvetllarem el final de l’obra, que de totes maneres compta poc en comparació amb el camí per on s’hi va. El que sí que podem constatar, amb total seguretat, és que Todó s’ha proposat tornar a fer-ne una de grossa i que sí, que se n’ha tornat a sortir.
