Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
La figura arquetípica de l’avar ha estat objecte de la tradició literària des de sempre. Molts personatges l’han encarnat al llarg de la història de la literatura universal, però en el terreny teatral n’hi ha dos que destaquen: l’Euclió de Plaute i l’Harpagon de Molière. Encara que Molière beu de les fonts clàssiques, l’Aulularia de Plaute, sembla que la seva font més directa és la comèdia La belle plaideuse (1655) del poeta i dramaturg francès François Le Métel de Boisrobert, sobretot pel que fa l’esquema de les relacions entre els personatges i les situacions. Les nefastes conseqüències afectives de la cobdícia segurament mai s’han formulat amb tanta coherència com en el seu Avare. Si Plaute és la font i el model del personatge, Molière l’eleva a una categoria del qual tots els avars posteriors, com per exemple el de Goldoni, en són clarament deutors. La connexió amb els orígens clàssics del personatge la trobem també en el seu nom, Harpagon, que Molière va a buscar en un terme del grec antic que té un significat de rapacitat, voracitat, avidesa i cobdícia.
L’avar és una de les més celebrades peces de Molière. Comèdia en cinc actes, estrenada al Théâtre du Palais-Royal el 9 de setembre de 1668, on ell mateix representà el paper d’Harpagon, constitueix un compendi d’arquetips i temes de llarga tradició literària. Al tema de la cobdícia, l’afany de diner i l’usura criminal, Molière hi uneix el de la imposició de la voluntat paterna quan és un obstacle per a l’amor i la felicitat dels joves, i encara també el tema del vell enamorat. Tot ensems per construir una peça més de la seva crítica a la societat burgesa, tot i que, després del fracàs del Tartuf , malalt i cansat de la lluita amb els seus enemics, deixà de fustigar el vicis públics per centrar més la seva mirada en els vicis privats.
La versió de L’avar que es presenta al Teatre Goya és la traducció al català de Sergi Belbel, que ell mateix va dirigir en l’edició del Festival Grec de 1996. En aquesta ocasió l’obra arriba dirigida per Josep Maria Mestres i protagonitzada pel veterà actor Joan Pera. Tal com ens diu el director en la presentació de l’obra, el món d’Harpagon gira a l’entorn dels diners, el seu objecte de desig i la seva passió absoluta. La seva gasiveria és tan exagerada que el converteix en un personatge grotesc que amb la seva por, les seves sospites i el seu deliri paranoic ens fa riure, però ens recorda també que la crítica de Molière no només apunta a la figura de l’avar sinó que s’estén a la resta de personatges, ja que “no és pas gratuït que l’obra porti també un títol alternatiu prou esclaridor: L’escola de la mentida.” Sobre l’oportunitat de tornar a portar a l’escenari L’avar, opina amb encert que “en aquesta part privilegiada del món on ens ha tocat viure, ens farà molt bé sentir com Molière ens alerta dels perills d’acumular riquesa i no compartir-la.”
Cal dir que aquest Avar és un muntatge esplèndid i que té el segell de les bones produccions teatrals en tots els detalls i facetes, des de la dramatúrgia i la direcció d’actors fins a l’escenografia de Pep Duran austera però hàbil i encertada a l’hora de donar un marc d’època, funcionalitat escènica i una idea del contingut temàtic de l’obra. L’element, però, que cal destacar més és la magnífica actuació de Joan Pera que broda el personatge d’Harpagon. L’actor celebra el cinquantenari de la seva carrera oferint-nos aquesta actuació realment memorable que té moments de comunicació amb el públic que arrenquen una ovació. En tot moment, però, el protagonisme indiscutible de Joan Pera es troba ben secundat i envoltat per tota la companyia, on cal remarcar les bones interpretacions dels personatges joves de l’obra, Júlia Barceló i Manu Fullola que interpreten Elisa i Cleante, els fills d’Harpagon, i Ricard Farré en el paper de Valeri. El repartiment es completa amb les actrius i actors Elena Tarrats, Josep Minguell, Alba Florejachs, Manel Dueso, Òscar Castellví i Xavi Francés en la resta de papers de l’obra.
Tot en conjunt fa que les dues hores i deu minuts que dura la funció siguin una delícia que se li fa curta a l’espectador, i és que com el director Josep Maria Mestres ens recorda: “la comicitat de Molière no es decanta mai cap a l’acudit barat; ben al contrari, prové sempre de l’observació profunda i subtil de la naturalesa humana. Potser és per això que els seus personatges, tot i que ja tenen tres-cents cinquanta anys de vida, ens són tan propers, tan reconeixibles.” En efecte, la magnífica interpretació de Joan Pera no ens podria fer més proper ni més familiar aquest personatge que es pot considerar una excel·lent culminació de la seva dilatada carrera d’actor ara “amb un registre potser… potser… diferent”, tal com diu ell mateix, però certament esplèndid i que aconsegueix amb escreix el propòsit que “un cop més el teatre sigui l’expressió del poble que critica i defuig els vicis personals i els mals usos de la societat”. No us perdeu L’avar perquè és una oportunitat de gaudir del gran teatre en tots els sentits.
________
L’avar / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Molière / Direcció de Josep Maria Mestres / 2 hores i 10 minuts / Fins l’1 de maig / 24 euros / www.teatregoya.cat
