Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Edicions del Periscopi ha publicat recentment La sang de les promeses, la tetralogia del teatre èpic de Wajdi Mouawad composta per Litoral (1999), Incendis (2003), Boscos (2006) i Cels (2009), en traducció al català de Raimon Molins (Litoral) i de Cristina Genebat (Incendis, Boscos i Cels). El volum es presenta encapçalat per un pròleg d’Oriol Broggi, i el postfaci “El bou escorxat” d’Anna Casassas.
Publicar textos teatrals sempre és un risc, però l’èxit de la seva gran novel·la Ànima (Periscopi/Destino) guardonada amb diversos premis internacionals i amb el Premi Llibreter 2014, així com la bona acollida que ha rebut per part dels lectors, han animat a Edicions del Periscopi a emprendre aquesta aventura editorial que posa a disposició del lector aquesta tetralogia èpica que el públic català ha tingut oportunitat de veure portada a escena. El 2012, la Companyia La Perla 29 va estrenar Incendis al Teatre Romea, sota la direcció d’Oriol Broggi. Incendis va ser guardonada amb cinc Premis Butaca. El 2013, Raimon Molins va dirigir Litoral al Teatre Romea. Oriol Broggi i La Perla 29 van tornar al teatre de Mouawad el 2014 amb Cels, a la capella de la Biblioteca de Catalunya, on també van estrenar Boscos. Encara caldria afegir-hi el monòleg Un obús al cor, basat en la novel·la homònima, estrenat aquesta temporada i dirigit per Oriol Brogi i Ferran Utzet. Tots aquests muntatges han donat a conèixer l’obra de Wajdi Mouawad, i han constituït una de les sacsejades teatrals més brutals de les darreres temporades perquè l’obra de Mouawad, en paraules d’Anna Casasses, neix de la commoció, “d’una tempesta emotiva, intel·lectual i ètica”.
Quatre viatges a la recerca de l’ànima
“La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor de qui les llegeix”, ens diu Oriol Broggi en el pròleg. Les quatre obres que conté aquest volum giren a l’entorn dels temes centrals del viatge a la recerca de identitat, passant per la profunditat del dolor i pel fons de l’horror per emergir en la consciència i en l’esperança, en la llum després de viatjar per les tenebres. Totes incideixen en les relacions entre pares i fills. Tots portem en la memòria personal o familiar l’empremta ancestral del monstre de l’horror. En totes elles hi ha una voluntat explícita de connectar els textos amb els arquetips de la tragèdia grega – Antígona, Èdip, Tirèsies, Cassandra, Clitemnestra, Ifigènia…- per establir-ne un paral·lelisme amb les tragèdies que s’esdevenen en el món actual.
Litoral és l’obra que inicia la tetralogia amb els temes de les relacions entre pares i fills i la reflexió sobre la violència i l’alteritat. En tenir notícia de la mort del seu pare, a qui no ha conegut, Wildfrid, un personatge orfe des del naixement que es desconeix fins i tot a si mateix, decideix de donar-li sepultura al seu país natal, però aquest es troba devastat pels horrors de la guerra i els cementiris són plens. En els encontres dolorosos que trobarà en el seu llarg trajecte, Wilfred troba el camí de la seva identitat i el sentit de la seva pròpia existència. A Litoral hi ha una clara recreació de la tragèdia clàssica, un cec que llegeix en la foscor i una veu de dona que crida: “A l’encreuament de camins hi pot haver l’altre.” Com en totes les seves obres hi ha un camí real i simbòlic a recórrer, un camí que transita pel terreny del mite.
Incendis és segurament la més tràgica de les peces de la tetralogia. La violència, la crueltat i la devastació de la guerra, el llegat dels vincles de sang, el viatge a la recerca dels orígens prenen una volada excepcional. En el seu testament, Nawal deixa l’encàrrec al seus fills bessons de trobar el pare que creien mort i un germà del qual no en coneixien l’existència. La recerca els empeny a un viatge de retorn al seu país natal devastat per la guerra, on descobriran la tràgica història de la seva mare i la del primer fill que li van arrencar del braços en néixer, i al qual va buscar desesperadament tota la vida. Malgrat les brutalitats que ha sofert, el missatge de Nawal és guaridor i catàrtic: “No odiar mai ningú, mai, el cap a les estrelles, sempre.”
Amb Boscos ens remuntem a les fonts de les esquerdes humanes, íntimes, familiars i històriques. La protagonista, Loup, una adolescent desarrelada, furga en les arrels del seu origen. Simbòlicament, en aquesta operació li cal l’ajut d’un paleontòleg, Douglas Dupontel. Els amors impossibles de les dones de la seva família que l’han precedida, naixements i morts s’uneixen a les commocions històriques de l’Europa del segle XX, a través dels destins de set generacions de dones unides per llaços de sang. El bosc, símbol de l’ancestralitat, és el terreny on els mites de la tragèdia clàssica i els mites personals es troben amb els històrics en el bosc del llenguatge, en el de les paraules. L’important no és el que hi ha a la vista, sinó el que oculta el sotabosc.
Cels clou la tetralogia La sang de les promeses i incideix de nou en la diversitat de temes que giren a l’entorn de la violència i la deshumanització que genera el poder, així com la recerca de l’altre i de la pròpia identitat. En aquest cas hi ha una profunda reflexió sobre la manca de futur a la qual la societat occidental aboca els joves, i que s’expressa d’una forma dramàtica en el tema de les relacions entre pares i fills, sobretot perquè és una forma emocional de fer que entenguem que el problema del futur i del relleu generacional no ens és aliè i ens afecta en el més profund si ens situem en la perspectiva que potser no tots som pares, però absolutament tots som perquè som fills.
Totes són històries que atrapen i colpeixen profundament. “Son quasi mites contemporanis, històries que van més enllà, que toquen els fonaments i que et porten a l’universal, a pensar en la condició humana, el mal, el bé, el dolor, la por, l’amor…”
En totes, el lector de La sang de les promeses observarà que les acotacions són mínimes, pràcticament inexistents i que tot gira a l’entorn de la força de la paraula. L’escriptura teatral de Wajdi Mouawad té un caràcter molt narratiu cosa que aplana la lectura i arrossega el lector. Per altra banda, la contundència i la profunditat de les seves imatges fa que hom desitgi de poder-les gaudir en la tranquil·litat de la lectura per reviure l’impacte que li han causat des de l’escenari, per entendre-les millor o per gaudir-les per primer cop. Com diu Oriol Broggi en el pròleg, “quina enveja, els qui encara teniu per fer aquesta primera lectura. Veureu com encara que n’hàgiu vist una funció al teatre, o n’hàgiu sentit coses, el fet de seure i posar-vos a llegir aquests textos serà, de ben segur, una experiència que us canviarà per dins.”
