Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Ara que Kazuo Ishiguro té més presència que mai a les nostres llibreries per haver guanyat el Nobel de Literatura, és un bon moment per començar a llegir-lo i veure com es tradueix en la pràctica allò que la presidenta del jurat del guardó d’Estocolm va definir com a “gran força emocional” tot destacant que en els seus llibres “mostra l’abisme que existeix sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món.” Reconec que vaig haver de llegir diverses vegades aquesta darrera frase, per entendre què volia dir exactament, i crec que més o menys em va quedar clar. Ara bé, és llegint l’obra d’Ishiguro quan realment es pot arribar a copsar què volien dir els del Nobel.
Com que sóc una persona una mica maniàtica amb això dels ordres de lectura, vaig decidir començar a llegir Ishiguro per la seva primera novel·la, Pálida luz en las colinas, que publica Anagrama amb traducció d’Ángel Luis Hernández. Aquesta és una història, en la seva base, molt senzilla: una dona, Etsuko, que viu a Anglaterra rep la visita de la seva filla petita, Niki, després que hagi mort la filla gran, Keiko. Niki no ha assistit al funeral de la seva germana Keiko, que s’ha suïcidat, perquè no tenien bona relació. Això i perquè quan va morir el segon marit d’Etsuko, pare de Niki però no de Keiko, aquesta última tampoc va fer acte de presència, perquè entre els dos hi havia un abisme. La visita de la filla petita serveix a Etsuko per reflexionar sobre uns fets del passat que van tenir molta importància en la seva vida, encara que Ishiguro no ens acabarà de donar tots els detalls.
Com deia, la història en si no sembla complicada: una dona que viu sola aprofita una visita per recordar el passat. Ara bé, aquesta senzilla és només aparent, perquè a mesura que avança la lectura, tot es comença a tornar més complex. No parlo d’una complicació narrativa, perquè la novel·la es llegeix en un sospir, sinó més aviat argumental. Dit d’una manera més específica: Pálida luz en las colinas té diverses capes. Et pots quedar en la més superficial o pots arribar al cor. Ara bé, no tinc gaire clar que cap lector pugui arribar a la part més profunda, perquè el que tendeix a passar és que a l’acabar el llibre, et quedes amb unes quantes incògnites per resoldre. I aquesta és precisament una de les virtuts d’aquest llibre. L’episodi del passat té relació amb una dona (Sachiko) i la seva filla (Mariko). Els fets transcorren a Nagasaki, on abans vivia Etsuko, fa poc que ha acabat la Segona Guerra Mundial, però les ferides del bombardeig continuen obertes. Molts han perdut familiars, com és el cas de la pròpia Sachiko, que s’ha quedat vídua. Ara, mare i filla habiten un casalot a prop d’on viu Etsuko, embarassada de Mariko, amb el seu primer marit.
Sachiko i Mariko són una parella estranya. La mare busca el seu lloc al món després d’haver perdut el marit i sembla abraçar-se als homes equivocats. La filla, en canvi, viu en el seu món, li falten amics i passa molt de temps sola o amb uns gatets de carrer. A vegades la nena diu coses que deixen fora de joc a Etsuko, parla d’una dona del passat que ve a veure-la, mostra un caràcter estrany i acostuma a escapar-se de casa, fins i tot durant la nit. Sachiko no li dóna cap importància, perquè està massa centrada en refer la seva vida, sense haver de renunciar a la seva dignitat, tot i que aquesta es va diluint poc a poc. En la vida de Sachiko hi ha enigmes, com també els hi ha en la vida de Mariko. Enigmàtica és també la relació que hi ha entre les dues i Etsuko. Quan Etsuko recorda el passat, comença a explicar coses que emblen de vital importància, però després perd el fil i ja no hi torna. Parla d’un personatge que sembla que afegirà llum a la història, però no. Ishiguro ens despista conscientment, perquè mai acabem de saber-ho tot dels personatges. No sabem del tot què hi ha dintre de Mariko, Sachiko, Etsuko, Keiko, Niki, ni dels personatges secundaris que també es mouen entre ombres.
Ishiguro només ens fa una pinzellada de moltes vides que estan trencades. No només famílies trencades, sinó també a nivell individual. Etsuko ha perdut dos marits i una filla, i la filla que li queda es mostra rebel i viu allunyada d’ella. El seu món s’ha ensorrat i, de fet, està pensant en vendre’s la casa i anar a viure a un més petita. No només això, tot i que Etsuko va marxar del Japó, no ha abandonat les seves conviccions tradicionals, que topen amb la modernitat i amb la independència de Niki. Aquest és un tema clàssic de la literatura japonesa, el xoc generacional que hi ha entre tradició i modernitat, entre el Japó més conversador i aquell que s’obre a les influències occidentals. En bona mesura, la relació entre Etsuko i Niki, i també entre Etsuko i Keiko, és una extensió de la relació que hi havia entre Sachiko i Mariko. Allò que Etsuko veia amb tant de neguit en la seva veïna i la seva filla ho ha acabat vivint ella mateixa. Les coses sempre poden anar a pitjor.
Pálida luz en las colinas és una novel·la d’una contundència continguda. És només la punta de l’iceberg. La lectura s’acaba amb necessitat de saber més, amb impotència, contagiat per aquella gran força emocional que deia el jurat del Nobel. I en referència a la frase sobre “l’abisme que existeix sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món”, doncs sembla que té sentit. Ens sentim connectats amb el món, no només amb el món que tots habitem, sinó també amb el món que nosaltres creem, amb les nostres relacions i esperances, però sota aquesta il·lusió de connexió, hi ha un abisme. A vegades caus i surts ràpidament, a vegades et quedes més temps, i a vegades ja no hi surt. Però tots sabem que aquest abisme existeix, només que intentem no abaixar el cap, per no mirar a través de les esquerdes.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
