La darrera novel·la de l’escriptora italiana Elena Varvello (Turí, 1971) li està donant moltes alegries. No només ha estat un èxit a Itàlia, sinó que també ha aconseguit diverses traduccions, entre elles, el castellà. ¿Puedes oírme? (Alianza) és la història d’un pare de família que després de quedar-se sense feina, perd el cap i comença a fer coses molt estranyes i alarmants. També és la història d’una mare que veu el comportament del seu marit, però prefereix mirar cap a una altra banda per amor. I és la història de l’Elio, el fill dels dos, que ni entén l’actitud del seu pare ni el silenci de la seva mare. En essència és una novel·la sobre els conflictes i les relacions familiars.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En la seva novel·la, tenim un pare de família que perd el cap quan es queda sense feina. Quina relació hi ha entre aquest home i el seu pare?
El meu pare tenia un trastorn bipolar, i en els darrers anys de la seva vida va esdevenir una persona molt violenta, al temps que negava la malaltia. Viure amb ell era molt difícil, perquè tenia episodis de depressió, moltes manies… Es convertia en una persona terrible. Una vegada mort, vaig sentir la necessitat d’explicar la seva història, i ho vaig fer a través de la ficció, no tant per seguir fil per randa el que havia viscut ell, sinó per tractar d’entendre’l.
Ha trobat les respostes que cercava?
Sí, crec que sí, precisament perquè explicar una història, a través de la imaginació, et permet entendre allò que costa d’entendre. En el meu cas, he entès el que necessitava, el que buscava quan em vaig posar a escriure.
El títol original és La vita felice, que aquí s’ha traduït com a ¿Puedes oírme?. S’arriba a entendre com és una vida feliç en la novel·la?
Sí, jo no era conscient que el títol en realitat era una pregunta que jo em feia, però a mesura que escrivia ho vaig anar veient. És possible una vida feliç, tot i el patiment, tot i les circumstàncies adverses? La resposta és que sí, però has de fer alguna cosa per aconseguir-ho, i això s’entén al final de la novel·la.
I se sent còmoda amb el títol de la versió castellana?
És un petit peatge, però necessari. En italià l’adjectiu felice té una complexitat, és positiu, però conté una profunditat que crec que no s’entén en una altra llengua. En anglès, per exemple, també han optat per la versió del títol en castellà, i és perquè happy te unes connotacions massa positives per a la novel·la. Ara bé, per a mi, és La vita felice.
Els personatges tenen noms que contenen referències amagades. El poble on passen els fets és Ponte, que vol dir pont, el cognom del pare és Furenti, que vol dir enfadat o enrabiat. I el protagonista és diu Elia, que recorda el seu nom, Elena. Això no es perd en la traducció?
Amb la traducció, alguna cosa es perd sempre. No només això, el món que nosaltres imaginem quan escrivim no és el mateix que el que percep el lector, per tant també alguna cosa es perd aquí. De totes maneres, hi ha coses que romanen intactes i crec que la imatge del pont, per exemple, és molt clara.
Elia és un noi, però remet a Elena, a vostè, que vol explicar, d’alguna manera, la història del seu pare. Per què no va preferir una protagonista femenina?
Perquè llavors m’hauria sentit massa implicada i necessitava guardar les distàncies. No volia explicar la meva història, sinó que volia explicar una història. Per altra banda, crec que una relació complicada entre un pare i una filla hauria donat peu a certes ambigüitats que volia evitar. L’Elia m’ha salvat i jo he salvat a l’Elia.
La seva novel·la ha estat un èxit a Itàlia. En la seva opinió, què ha provocat aquest èxit?
Diria que el misteri que hi ha en aquesta relació entre pare i fill ha seduït a molta gent. També els silencis que hi ha entre la mare i el fill. Suposo que, en essència, tots intentem comprendre allò misteriós que hi ha en la figura dels nostres pares, allò que mai arribem a saber o a entendre. Vull pensar que hi ha molta autenticitat en la novel·la, jo mateixa em vaig posar a plorar quan vaig escriure la part final.
Arribem a conèixer del tot als nostres pares alguna vegada?
T’ho respondré així: poc abans de morir, el meu pare estava molt malalt i em va demanar si jo sabia què era el més trist de tot plegat. El més trist, em va dir, és que ningú explicaria la seva història. No tinc clar si he arribat a comprendre del tot al meu pare, però sí he intentat, d’alguna manera, explicar la seva història i crec que en aquest relat hi ha una mica de comprensió. Si jo t’hauria de dir qui era el meu pare, no sabria què dir-te, però ho puc explicar a través d’aquesta novel·la.
Creu que la novel·la ajuda a què el lector entengui una mica millor la seva relació amb els seus pares?
Això ha passat, alguns lectors m’ho han dit. I crec que arribar a sentir alguna cosa a través d’una història, arriba a comprendre, és la cosa més bonica que pot passar.
Quins sentiments espera que tinguin els lectors cap als personatges d’aquesta novel·la?
Compassió i empatia. Compassió és una paraula bellíssima, no vol dir només pietat, també vol dir posar-te en la pell d’una altra persona. La meva esperança és que la novel·la alimenti aquest sentiment de compassió.
En aquesta novel·la, la mare sembla una dona molt conformista, que no vol veure la realitat en la que viu el seu marit.
Marta practica precisament la compassió, i és a través de la compassió, que arriba a acceptar al seu marit, i a estimar-lo. Algun lector, certament, pot pensar que és conformisme o incapacitat de jutjar, però no és pas una debilitat el que sent ella, és una fortalesa que el seu fill no entén ni comparteix.
Som injustos amb els nostres pares?
Sí, jo tinc dos fills i puc assegurar que així és! Però és normal, perquè ser injust forma part del procés de voler marxar i per marxar primer han de condemnar. Després, amb el temps, quan els fills creixen s’adonen de què han estat injustos amb els seus pares, especialment quan ells mateixos són pares. És, diguem, una injustícia necessària, que els pares entenen per norma general.
El pare d’aquesta novel·la perd el cap quan es queda sense feina. Per què perdre la feina ens fa tanta por?
Les persones, especialment els homes, acostumen a relacionar la seva identitat amb la seva professió, amb la feina que fan. En el cas del pare de la novel·la, hi ha un sentiment d’haver fallat, i el problema no és tant què fer amb la vida privada, sinó que fer amb la vida pública, la que es veu des de fora, i això els pot provocar una actitud destructiva. Les dones, en canvi, acostumen a estar més preocupades per l’esfera privada, pels seus sentiments.
El seu llibre es ven a Espanya com a novel·la negra, però vostè no se sent còmode amb aquesta etiqueta.
És que no és una novel·la negra, encara que podria dir que una part d’aquesta història sí que ho és, perquè amaga certa foscor. Però la part més important és aquella on hi ha llum. Diguem que si és una novel·la negra, ho és de manera involuntària.
Llavors, quina seria la millor manera de definir la seva novel·la?
Jo no posaria cap etiqueta, però suposo que, en el fons, és una novel·la de transformació. Va, i una mica de novel·la negra. Sï, meitat novel·la negra, meitat novel·la de transformació, no discutirem pel gènere.
