Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Cărtărescu és un autor que em va venir com un regal literari. En mig d’una època de literatura breu (més econòmica i més fàcil d’arribar al públic lector) vaig rebre un exemplar de Solenoide en castellà (Impedimenta). Feia molt de temps que no llegia en castellà i, malgrat que em sobraren 200 pàgines de palla al llibre, veies com hi havia un potencial formidable per descobrir. Ara, després de 10 mesos sense llegir res de l’autor romanès, Edicions del Periscopi i Impedimenta ens regalen L’ala esquerra, amb bones traduccions, al català d’Antònia Escandell i en castellà de Marian Ochoa de Eribe.
Definir el llibre és d’una dificultat embrolladora. Una barreja magistral de pinzellades autobiogràfiques amb traces subtils de tendra nostàlgia conforma un corpus en el qual Cărtărescu gaudeix i divaga fins a la perdició dels seus pensaments. El tret de sortida del llibre és un adolescent, amb la mirada perduda, que veu la seva Bucarest natal a través d’una finestra. L’autor fa servir aquesta situació per a plantejar-nos un reguitzell d’especulacions personals que ens convertirà en els nostres propis desconeguts.
L’estructura del llibre és de les poques coses que no deixen cap mena de dubte: tres parts ben estructurades de les quals l’autor serà protagonista de dues, deixant-ne la central al voltant de la figura de la seva mare. Aquesta segona és, personalment, la que més suc aporta al conjunt del llibre, ja que quan parla d’ell mateix he experimentat parts meravelloses i altres per les quals passava de puntetes. L’autor, en aquesta part del llibre, s’obre al lector, permetent-nos entrar al text i partir en primera persona els episodis de la joventut de la mare. Guerres, trets, bombes i destrucció seran els companys de viatge de la Segona Guerra Mundial. La virtut de Cărtărescu és tan gran que en mig del patiment més absolut ens permet tancar els ulls i induir-nos en un món oníric propi d’autors com Jack Kerouac.
Cărtărescu mereix —i crec que ho té— un lector de pedra picada, poc conformista, i que sap el que vol. En cas de no ser-ho, el lector es veurà perdut pels laberints narratius d’aquest monstre de l’escriptura. L’autor romanès delinea enganyoses línies que ens fan dubtar si ens trobem en la realitat, en somnis o al·lucinacions del personatge en un escenari que acompanya l’autor sempre: Buscarest. Per a organitzar aquest teixim l’autor no dubta en remuntar-se als orígens de la seva família, moments en els quals els seus avantpassats emigren des de Bulgària a Romania, un país gris i estrany, derrocat per les bombes quan ell hi arriba. Així, terra i persones es fonen en un tot per a expressar els sentiments a flor de pell de l’autor. Un altre dels elements a destacar serà la soledat del protagonista, aspecte conegut a l’obra del romanès. Trobar-te a soles i sentir-te estimat o envoltat de gent i experimentar l’aïllament més encoratjador.
Veiem, doncs, un llibre marcadament metafòric que l’autor s’encarrega de no tancar amb el noble propòsit d’obligar a la reflexió del lector. Una obra que requereix un cert bagatge i en la qual cal esmerçar hores d’absoluta calma. Veig difícil llegir L’ala esquerra en el metro, ja que les llargues oracions i la picardia de l’autor no permeten línies buides. Ans el contrari, la magnitud que ha creat l’escriptor demana a crits un lector implicat, fet que –per desgràcia– provocarà més d’un tancament d’obra abans de la cloenda.
