Leo Perutz (1882-1957) ha estat un autor traduït en diferents ocasions al castellà, Borges era un gran admirador seu, tot i que també ha estat oblidat de tant en tant, ja que la literatura funciona, en ocasions, una mica com la borsa. En els darrers anys estem gaudint de la recuperació de molta bona literatura centreeuropea, una gran part de la qual escrita en alemany, i, en aquest context Libros del Asteroide ha reeditat amb encert aquest conjunt de contes de l’autor.
Perutz, de família jueva, culta i benestant, va viure enmig dels trasbalsos de l’època, incòmode a tot arreu. La seva producció literària, intensa, va ser intermitent. Perutz és un escriptor inclassificable, que defuig totes les etiquetes. Els seus llibres evoquen la història, incideixen en el gènere fantàstic i en el de misteri, sempre amb pinzellades iròniques subtils i intel·ligents. Aquesta edició recupera la traducció de Cristina García Ohlrich, la de 1988, molt ben considerada. De noche, bajo el puente de piedra va ser el darrer llibre escrit per l’autor i es va publicar per primera vegada a principis dels anys cinquanta. Tot i que Perutz va ser un jueu heterodox, crític amb el sionisme, no va defugir la tradició cultural familiar.
Les narracions d’aquest recull beuen d’aquesta tradició, de la Càbala, els contes evoquen la narrativa popular i tradicional, i mostren com allò del realisme màgic no va ser un invent del boom hispanoamericà sinó que ja existia, encara que no fos amb aquest nom. Perutz juga amb la realitat, amb la màgia i els fets inexplicables, i, al capdavall, aconsegueix que coses tan humanes com l’amistat, l’amor, la cobdícia o la solitud esdevinguin, des de la Praga mítica, reflexos de l’ànima universal de la gent. Les narracions no segueixen un ordre cronològic i alguns personatges es van repetint, amb més o menys protagonisme, fins a conformar un relat fragmentat com un trencaclosques que podria ser, explicat d’una manera més convencional, una novel·la singular.
Els fets que se’ns expliquen se situen a la mítica Praga del segle XVI, la de l’emperador Rodof, un personatge i una època que han continuat esdevenint font d’inspiració per als escriptors. Es barregen personatges històrics i inventats per l’autor però en cap moment se cerca una versemblança històrica fidel. Tot lliga, al capdavall, i una de les més grans virtuts del llibre és la màgia literària que traspua, aquests ressons de rondalla a la vora del foc i una mena de pietat per la gent i les seves misèries i servituds. El llibre compta amb catorze relats i un epíleg. Si bé l’eix central son la relació amorosa, virtual, entre l’emperador i l’esposa d’un dels seus creditors, un jueu ric, al volt d’aquests personatges es mou tot un eixam de personatges inoblidables, molts dels quals habitants del barri jueu o relacionats amb la cort imperial.
L’època de les narracions compta amb un regust de nostàlgia. Amb tots els seus problemes va ser aquell un temps en el qual es va gaudir a Praga d’una certa pau, d’una tolerància religiosa remarcable, considerant com anaven les coses per Europa, i que va acabar amb la tragèdia de la Guerra dels Trenta Anys, amb conflictes sagnants que es van allargar molt més enllà dels trenta anys amb els quals se la coneix. En aquest sentit es pot establir un cert paral·lelisme amb l’època viscuda per Perutz. És aquest un llibre que té moltes lectures, fascinant en molts aspectes, molt ben escrit i que reflecteix el pes intel·lectual del seu autor. I, al mateix temps, és un llibre a l’abast de gent diversa en gustos i tendències, ja que hi podem trobar ressons de qualsevol cultura i recupera aspectes populars que la vida moderna ha abaltit, amagat o defugit.
