L’amor i la felicitat

A 'Un home enamorat', Knausgard retrata les frustracions que sentia quan estava casat amb la poeta Linda Boström
Karl Ove Knausgard Un home enamorat

Manel Haro / @manelhc


Fa uns mesos vam saber que l’escriptora sueca Linda Boström preparava un llibre de resposta a l’obra del seu exmarit, el noruec Karl Ove Knausgard, després del retrat que ell li va fer en la seva saga «La meva lluita», especialment en el darrer llibre, Final. D’aquesta sèrie de sis llibres, només havia llegit el primer, La mort del pare, tot just quan es va publicar en català. Han passat uns anys i he volgut tornar a aquesta història personal, autobiogràfica, encara que el mateix Knausgard ha dit diverses vegades que en els seus llibres hi ha certa part de ficció, la qual cosa s’intueix en llegir els seus llibres (vaja, això o té una memòria impressionant). En el segon volum, Un home enamorat (L’Altra en català amb traducció d’Anna Llisterri i Anagrama en castellà amb traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo), Knausgard se centra en la relació amb Boström, amb qui es va casar i van tenir tres fills.

Certament, el retrat que el noruec fa de qui va ser la seva esposa no és gaire agradable. La persona que ens presenta Knausgard és una dona amb tendències depressives, que ha passat per episodis de mania, ella és una persona irritable, difícil en molts moments. Ell mira d’evitar els conflictes amb la seva esposa, tracta de confortar-la, però sempre arriben al punt en el qual esclata una nova crisi, especialment quan es tracta d’ocupar-se dels nens. És com si ella no pogués ser feliç mai, com si massa sovint necessités buscar alguna raó per emprenyar-se. Ara bé, el retrat que Knausgard fa de si mateix no és el d’un home afable, amb empatia i generós. Més aviat al contrari, l’autor noruec retrata sense embuts la frustració que sent en la seva vida, la infelicitat que li provoca haver d’ocupar-se de coses que no són l’escriptura.

 

Karl Ove Knausgard La mort del pare la muerte del padre

 

El relat d’Un home enamorat comença amb un seguit de situacions quotidianes, escenes familiars en principi sense gaire importància, però que ja deixen entreveure les tensions que viu la parella i les inseguretats que pateix Knausgard. En una escena, el matrimoni va carregat amb els dos cotxets mentre miren de trobar un lloc -amb la paciència al límit- on fer un àpat; en una altra, es troben en una casa celebrant un aniversari infantil. A partir d’aquí, l’autor tira enrere i ens explica com va conèixer la Linda, poeta sueca, quan ell va arribar a Suècia marxant de la seva anterior relació, que havia acabat poc abans. Knausgard ens passeja pels diferents estats de la relació: l’enamorament inicial, la il·lusió, la felicitat que produeix l’amor compartit, l’aparició dels primers conflictes, trobar una casa on viure, tenir nens…

A Knausgard les rutines del dia a dia el cremen; com ell diu, les tolera perquè no té cap més remei, però no li agraden. Estima els seus fills, però no veu la paternitat com una experiència del tot satisfactòria; estima la seva esposa, però els conflictes amb ella esdevenen un obstacle per poder escriure; algunes relacions socials no li agraden, però aguanta les que pot. Knausgard no és un ésser gaire sociable, en un moment del llibre llegim: «per part meva, jo mai no esperava res amb il·lusió tret del moment que tancava la porta del despatx, em quedava sol i podia escriure.» A vegades sembla que tot el que no és això el destorba. Bé, escriure, sortir a fumar, comprar llibres i llegir-los, totes elles activitats que gaudeix en soledat.

En el retrat que Knausgard fa d’ell mateix hi trobem rancor, un comportament una mica masclista, una gran inseguretat amb ell mateix, a vegades fins i tot actituds amb la Linda que busquen el seu desgast psicològic i emocional. Reacciona d’una manera física als comportaments inadequats, anhela la llibertat per sobre de tot, demostra poca empatia i a vegades té un comportament egoista. I això -val la pena remarcar-ho- ens ho fa veure el mateix Knausgard (encara que les conclusions sempre les extreu el lector, és clar). Sobre la seva obra l’autor va dir que no va explicar les coses com eren, sinó com ell les recordava, i que no havia consultat ningú per reconstruir aquesta memòria. És una actitud molt honesta, perquè demostra que el comportament de la Linda no necessàriament ha de ser, fil per randa, com ell ho escriu, sinó com ell ho va percebre i ho recorda.

 

Foto Karl Ove Knausgard _ Maria Teresa Slanzi

 

Més enllà de la guerra personal del matrimoni, el que realment m’ha interessat d’Un home enamorat -i he de dir que m’ha fascinat- és que és un tros de vida, un fragment de quotidianitat en el qual ens podem emmirallar o almenys ens pot servir per reflexionar sobre qüestions com la paternitat, la maternitat, les relacions de parella, la necessitat de solitud, la manera com ens relacionem amb el nostre entorn, els convencionalismes socials i el concepte de llibertat en la vida moderna. Knausgard descriu amb tant de detall la quotidianitat que ha estat com veure una sèrie o una llarga pel·lícula sobre la vida d’un matrimoni que lluita per ser feliç, no només en parella, sinó també -i sobretot- de manera individual.

Crec que per gaudir al màxim de la literatura de Knausgard, cal estar disposat a fer-ho, cal tenir molta curiositat i tenir la ment prou oberta, perquè poden passar quaranta pàgines amb la sensació que, en essència, no ha explicat gaire cosa, però aquí rau l’èxit de la seva obra, que allà on sembla que no hi passa res és on passa tot. La lentitud del temps en la lectura, el catàleg de banalitats que ens exposa Knausgard, ens ofereixen una experiència immersiva que ens permet tenir una mirada prou profunda dels neguits vitals dels personatges. L’autor no fa una selecció del que és estrictament rellevant, ens ho dona tot perquè siguem nosaltres qui focalitzem la mirada allà on volem. I una vegada entres en el seu joc, és fàcil voler passar-hi més temps. Llegir-lo és una experiència molt enriquidora.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Un comentari
  • Júlia
    29 novembre 2021 at
    Deixa una resposta

    Em recorda la picabaralla literària post-matrimonial entre Claire Bloom i Philip Roth, molt interessant per diferents conceptes.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES