De tant en tant torno a Josep Maria Espinàs i als seus viatges a peu per la geografia de Catalunya i Espanya. L’any 2021 l’editorial La Campana, després de ser adquirida pel grup Penguin Random House, va recuperar tres llibres d’aquesta col·lecció i els va reeditar amb nous títols. Així, A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (el títol original del qual havia estat, en la seva primera versió, Viatge al Pirineu de Lleida) ara es diu L’últim traginer. Espinàs va emprendre aquesta aventura el 1957 i no ho va fer sol, sinó acompanyat (poca broma!) pel Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela. De fet, l’escriptor gallec també va publicar el seu llibre, Viaje al Pirineo de Lérida (Austral).
Ara bé, que ningú esperi trobar en la crònica viatgera d’Espinàs cap referència a Cela, i aquesta és una de les coses que hi grinyolen. Anem, però, a pams: Viatge al Pirineu de Lleida va ser el primer llibre de la sèrie de caminades que portarien l’autor, durant els següents anys, als paisatges de Castella, Extremadura, País Basc, Mallorca, La Litera i el Priorat, entre d’altres. Són aventures despullades de qualsevol ajuda tecnològica, no només perquè en aquella època no existien els mòbils intel·ligents amb navegació i connexió a Internet, sinó també perquè Espinàs defugia l’ús de l’automòbil si algú s’oferia a traslladar-lo al poble més proper. Aquestes són aventures de contacte amb la terra, la seva gent i les seves tradicions.
No sé si és perquè he llegit aquesta primera entrega de la seva col·lecció després d’haver-ne llegit d’altres, però L’últim traginer (ens quedem amb el darrer títol del llibre) m’ha semblat mancat de la gràcia que tenen els llibres posteriors de la sèrie. Per exemple, en aquest cas Espinàs gairebé no ens explica res de cada poble que visita, em sembla més aviat una descripció del paisatge, del que els seus ulls veuen, i no tant un relat profund d’allò que viu, com sí que faria amb els seus viatges següents.
D’aquest traginer del títol, sense anar més lluny, no en sabrem pràcticament res. Tampoc podrem conèixer la resta de persones amb qui s’anava creuant: amb ells només intercanviava quatre paraules i gràcies. En altres llibres posteriors, Espinàs s’interessarà per les seves formes de vida, pels seus costums, demanarà informació del poble, voldrà entrar a ermites i aprofundir en les etimologies dels noms dels llocs que es troba. Sobre aquest darrer aspecte, a L’últim traginer ens diu que al Pallars hi ha molts noms de pobles d’origen basc, però no ens explica el rerefons d’això.
Un altre dels aspectes que grinyolen és que mai acabem d’entendre del tot quan està sol, quan acompanyat i, en aquest cas, de qui. En una mateixa pàgina ens pot dir que està gaudint de la seva soledat i dues línies després ens diu que són dos els viatgers, després quatre, però sense cap detall d’aquestes persones. No cal dir que és una gran llàstima que no sabem res de la companyia de Cela, una informació que sí que trobem al llibre d’Espinàs Relacions particulars (La Campana), on ens diu que Cela era poc organitzat, que no escoltava ningú i que al final preguntava al català què havien vist i s’inventava els diàlegs. No descartem que Cela no li posés les coses fàcils a Espinàs.
Així i tot, és un plaer endinsar-se al Pallars Sobirà dels anys cinquanta -amb pobles com Sort, Llavorsí, Gerri de la Sal i Esterri d’Àneu, entre d’altres- i a una Vielha poc habitada, però que ja començava a copiar el model turístic massiu de la Costa Brava (sempre segons Espinàs). Del que va veure l’autor ja no en queda gaire cosa, més enllà dels rius i les valls. El temps ha esborrat antigues professions, velles formes de vida i fondes que fa anys que van desaparèixer. Ara el Pallars i la Vall d’Aran són tota una altra cosa.
