Un home és a punt de morir i llança el llençol al mirall que té davant del seu llit per trencar-lo i no veure’n l’agonia. Un altre home moribund ho imita dies després, però els llençols no arriben al vidre i acaba veient en el seu reflex el rostre de la mort. Un dels personatges recorda la seva infància i com el seu pare es reflectia al mirall de la cuina, picat de dalt a baix i partit en quatre trossos, per sentir que existia. A El mar (Club Editor), tots els personatges es reflecteixen en miralls que li tornen una faç terrible.
Aquesta novel·la de Blai Bonet (1926-1997), seminarista i homosexual, es va publicar originalment el 1958, va guanyar el premi Joanot Martorell el 1957 i va ser portada al cinema. Entre les pàgines, es percep un gran lirisme que s’explica perquè Bonet va ser, més que novel·lista, poeta. S’hi parla de l’existencialisme, la religió, la recerca de sentit de la vida, la mort i l’amor. Se situa durant la postguerra espanyola, al voltant del 1942, en un hospital de tuberculosos, com el que va acollir Bonet durant la seva adolescència. Hi conviu un grup de personatges, però aquí es presenten els monòlegs de quatre, sobretot de Manuel Tur i Andreu Ramallo, que són els protagonistes.
L’hospital de tuberculosos és en un bosc envoltat per un pla «tan viu com un mar», d’aquí el títol. Allà hi ha joves que estan entrant a la vida, alguns fins i tot menors d’edat, que veuen arrabassades les seves il·lusions primer per la guerra i després per la malaltia. Són pacients resignats a l’oblit, encara que una de les monges de l’hospital defensa que cal arribar a l’oblit total de nosaltres mateixos perquè això suposaria la humilitat perfecta. En definitiva, homes que porten perpètuament la mort de Jesucrist a les cares i en què el turment és un os del rostre, i l’obediència, un vestit.
La novel·la transcorre amb un llenguatge i un ritme molt cuidats. Bonet recorre molt sovint a les descripcions del prat que envolta el sanatori, així com a les olors, colors, flors i arbres que hi ha. Això convida a una reflexió ia un viatge per la memòria dels protagonistes, que rememoren escenes del seu passat, de successos que no tornaran a passar. Els dos protagonistes són personatges pertorbats i, com a conseqüència, es produiran esdeveniments tràgics al seu voltant. Com diu un d’ells: «El dolor de la meva sang serà el que posarà les mans sobre el teu coll.»
El mar és un llibre de pecat i violència que no és res més que el reflex d’una Espanya trencada i sense anhels. Un país on els protagonistes intenten acostar-se a Déu, però ho veuen com una presència estranya i llunyana. És una obra que és com un tren carregat de soldats, capellans i malalts a l’Espanya dels anys quaranta i cinquanta. Hi ha una brutalitat i un misticisme que s’entrellacen com mai no he vist en la ficció, i ho fan de la mà d’un autor inclassificable i pintoresc: cristià i homosexual, carnal i espiritual. A més, conté una simbologia religiosa que amaga molt i gràcies a la qual va aconseguir esquivar la censura franquista.
