Escoltant a les escriptores María Belmonte i Susanna Rafart et vénen ganes de deixar-ho tot, agafar una maleta, omplir-la de llibres i posar-se a recórrer els escenaris de la Mediterrània que han inspirat tants mites i literatura al llarg de la història. Les dues autores es troben al Festival Mot d’Olot, en una conversa moderada pel periodista David Guzman, per tal de repassar els paisatges que abracen el nostre mar, però amb una mirada concreta a Itàlia i Grècia.
Per a Belmonte, que ha analitzat aquesta geopoètica mediterrània al seu llibre Peregrinos de la belleza (Acantilado), el primer nom que va fer del nostre mar un mite va ser l’alemany Johann Winckelmann al segle XVIII. “A partir de Winckelmann, el Mediterrani va deixar de ser un mar per convertir-se en un estat de l’ànima”, explica l’escriptora. L’alemany era un arqueòleg i historiador de l’art que va anar a parar a Roma, on va descobrir l’art grec. Per a ell, “l’ideal de bellesa era el grec, ell defensava que l’art clàssic estava dotat de sòbria simplicitat i serena grandesa, una definició que es va gravar en la ment de molts europeus, que van començar a pelegrinar cap a Grècia a la recerca de la bellesa que Winckelmann havia desenterrat”.
Ara bé, Belmonte recorda que poc a poc els europeus del nord van començar a anar al sud per altres motius que no eren l’art i la bellesa, que llavors tenia com a port clau Itàlia, sinó que la salud va ser un altre dels motors dels viatges. “Al segle XIX, els metges receptaven Mediterrani, segons quins eren els mals que patia la gent, se’ls recomanava el sol, cosa que va fer que creixessin els hospitals per a estrangers, i també els cementiris”, explica l’autora. Aquest turisme de la salud, com el de la bellesa, no arribava encara a Grècia, sinó que es quedava, principalment, a Itàlia: “Fins que no va acabar la guerra dels Balcans de 1912, Grècia no va ser un país ben assentat, abans era una zona massa inhòspita per viatjar-hi”, però va ser a partir dels anys cinquanta, que el cinema va obrir definitivament les portes de Grècia, gràcies al gran èxit de les pel·lícules Nunca en domingo que Jules Dassin va rodar el 1959, “i que va fer augmentar el turisme al país un 800%”, i Zorba el griego, de 1964 i dirigida per Mihalis Kakogiannis, “cosa aquesta que sorprèn, perquè la Grècia que mostra aquesta pel·lícula és negríssima”.
María Belmonte.
“El Mediterrani és el mar on cada dia hi naveguen centenars de creuers, però també és el lloc on s’ofeguen els somnis de milers d’immigrants que el travessen en pasteres”, lamenta Belmonte. Tampoc es pot oblidar que és un dels mars més contaminats del món, però “el mite és tan fort, que segueix viu”, diu l’autora. Un dels creuers més coneguts de la nostra història és el que va tenir lloc el 1933, un viatge d’estudi amb aules dintre del vaixell per conèixer les diverses comunitats i modernitats del Mediterrani, amb estudiants com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives o Isabel García Lorca (germana del poeta) i professors com Lluís Pericot o Guillermo Díaz-Plaja. Susanna Rafart ho explica en el seu llibre Un cor grec (Angle), on també analitza el casos d’altres viatgers com Hugo von Hofmannsthal o Pausànies. “El viatge, a la Mediterrània, sempre ha provocat escriptura”, assegura Rafart.
En aquest sentit, l’autora catalana recorda que per a molts viatgers i escriptors el concepte de frontera no és el que s’entén ara a nivell polític o administratiu, sinó “aquella línia que, al creuar-la, et transforma, i això passa amb els viatges, però també amb la poesia”, explica. La pròpia Rafart va creuar aquestes fronteres diverses vegades i fruit dels seus viatges per la Mediterrània, va publicar el recull de contes Les tombes blanques (La Magrana), on combina present i passat, identitat i memòria. El seu darrer llibre, però, és Beatriu o la frontera (LaBreu), poemari amb aires dantescos, concebut a partir d’una imatge que va aparèixer a la premsa, on es veu un pare que fuig d’una guerra creuant un riu amb un nadó als braços. “A partir d’aquí va sorgir la idea de Beatriu com a figura protectora de l’ésser humà que ajuda a l’home a creuar fronteres fins arribar al paradís, però a vegades es debat entre ajudar-lo a què arribi o no”, diu Rafart. “El llibre està ple de petites fronteres que s’han de salvar, línies que cal afrontar-les com a un coneixement nou”, afegeix.
Davant la massificació turística de països com Itàlia i Grècia, les dues autores recomanem visitar-los fora de temporada alta, i esforçar-se en aplicar la pròpia mirada als paisatges que han estat escenaris de tants mites i històries. “Jo he arribat a plorar quan he anat a visitar la casa d’algun escriptor i m’he trobat que ja no existeix, perquè allà la màfia ha construït un barri horrorós”, explica Belmonte. L’escriptora també recomana viatjar a peu: “entre Bolonya i Florència hi ha una ruta d’uns sis dies caminant que és una meravella, hi trobes calçades romanes, i a les muntanyes de Grècia hi ha petites ermites bizantines que estan obertes i, quan hi entres, sempre tens la sensació que algú acaba de sortir després d’escombrar-ho tot i encendre un llum d’oli”. Com diu Lawrence Durell -el cita Belmonte- “mentre quedin els llums de les ermites encesos, la Mediterrània seguirà viva”.
