Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La jove editorial Nits Blanques ha publicat recentment en català, amb traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug, La casa de la veranda cega, de l’escriptora noruega Herbjørg Wassmo, obra que ja havia estat traduïda al castellà a Nórdica (a càrrec de Cristina Gómez Baggethun). Aquest títol, publicat originalment el 1981, és la primera novel·la de Wassmo, una professora que anteriorment s’havia dedicat a la poesia. La casa de la veranda cega la va convertir en una de les autores més llegides de Noruega i la seva protagonista –la petita Tora- apareixeria en dues novel·les més, formant així la «trilogia de Tora.» Aquestes altres dues obres han estat publicades per Nórdica en castellà, La habitación muda i El cielo desnudo.
A La casa de la veranda cega, Tora és una nena que pateix els abusos sexuals del seu padrastre. La mare de la Tora treballa a les nits en una factoria pesquera, ella és qui fa el que pot per portar diners a casa i mantenir la seva família, perquè ell és incapaç d’estar-se en cap feina. Ell més aviat es passa el dia bevent i quan arriba a casa, borratxo, és quan la nena corre més perill. També la seva esposa paga a vegades les conseqüències, durant la novel·la llegirem que en algun moment ell la colpeja. La mare no és conscient del que pateix la seva filla, perquè amb prou penes és capaç d’aguantar la seva pròpia frustració, que va començar quan va tenir una relació amb un soldat alemany durant l’ocupació de Noruega de la Segona Guerra Mundial. Fruit d’aquella relació, profundament mal vista per una societat que no perdona cap mena de connivència amb el nazisme, va néixer la Tora, així que mare i filla són dones assenyalades.
Aquest és precisament un dels grans temes que tracta la novel·la, la repressió social que van patir les dones que van gosar tenir relacions amb alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Ara bé, La casa de la veranda cega és sobretot una història en la qual el protagonisme real rau en l’empoderament femení i en allò que ara es diu sororitat, però que sempre ha existit, la solidaritat entre dones, especialment entre dones ferides. Aquesta és una novel·la sobretot de grans dones. La Tora és una nena petita, és víctima d’abusos, però a mesura que avança la història, veurem com es va fent forta al mateix temps que descobreix que la vida no és fàcil, ni per a ella, ni per a la seva mare, ni per a la seva tieta, una dona que no pateix tantes estretors econòmiques però sí la frustració de no poder tenir fills amb el seu marit. En aquest relat hi ha altres dones, com una veïna que no para de tenir fills, que és mare d’una família molt nombrosa amb tan pocs recursos que els petits han de compartir les sabates. I després estan les companyes de feina de la mare de la Tora, les quals es mostren indignades per tenir pitjors condicions laborals i sou que els homes, només pel fet de ser dones.
La casa de la veranda cega és una gran reivindicació feminista, pensem que l’època que retrata són els anys cinquanta, quan Noruega encara no era la potència econòmica que és ara. El barri de la protagonista està situat en un fiord i l’edifici on viu rep el nom de Tusenhjemmet (que en noruec significa «la casa dels mil» i que en castellà Nórdica ha traduït com El Hormiguero), un espai ple de gent, que entra i surt, els sorolls dels quals es filtren per les parets, on les portes i les finestres són obertes i on els laments d’una nena que pateix abusos no criden l’atenció de ningú perquè cadascú està massa concentrar en la seva pròpia misèria, en els seus propis laments. Per això la Tora ha après a abandonar el seu cos quan el seu padrastre entra a la seva habitació. Tot això, però, explicat sense caure en el dramatisme excessiu, sinó més aviat amb fredor, amb el característic estil de la narrativa nòrdica, senzill, com si no ens estiguessin explicant res gaire rellevant, però en el fons estiguéssim abocats a les profundes complexitats de la condició humana. El dolor i la frustració retratats com si no fossin excepcionals, quin efecte!
La casa de la veranda cega és una novel·la excepcional, escrita amb sensibilitat i intel·ligència. Té moments realment colpidors i quan l’acabes de llegir, només vols saber cap a on tirarà la Tora a partir de llavors i què serà de les altres dones de la novel·la. És possible que en les primeres pàgines al lector li costi una mica entrar en la història, però cal paciència i seguir llegint, perquè els seus paisatges i els somnis d’una vida millor dels seus personatges t’atrapen. Tot plegat acaba esdevenint una lectura magnètica.
