Martí Barbany no és ningú quan arriba a Barcelona acabada de fer la seva majoria d’edat. El dipòsit que el seu pare li va deixar en herència, però, li permet començar el seu camí cap a un futur prometedor. Per això compta amb la inestimable ajuda del capellà Eudald Llobet -antic company d’armes del pare de Martí- i les gestions del jueu Baruc Benvenist, una eminent personalitat del Call de la Barcelona del segle XI. Per donar-se a conèixer a la ciutat, el pare Llobet li recomana que vagi al mercat d’esclaus per adquirir-ne algun. Martí s’encapritxa d’Aixa, una musulmana amb dots per al cant i la música, per la qual cosa no dubta a fer tot el possible per quedar-se-la. Al mercat, Laia -la filla del conseller econòmic del comte de Barcelona- també sembla voler comprar l’Aixa. La curiositat de Martí per saber el motiu de la seva insistència el porta a voler veure la cara de la Laia, moment en el qual queda totalment enamorat.
Perquè Martí pugui portar mercaderia d’ultramar amb els seus vaixells acabats d’estrenar, necessita el vistiplau precisament del conseller econòmic, Bernat Montcusí. Martí no dubtarà a fer-se amb el favor de Montcusí i, de passada, el cor de la Laia. Però per al conseller l’únic important és assegurar els seus guanys i impedir que res vulneri la seva estabilitat econòmica i familiar. Martí marxarà a terres llunyanes per portar els seus productes amb l’esperança de guanyar-se l’honor de ser l’espòs de la Laia, sense saber que l’únic que té assegurat és un dur enemic proper el comte de Barcelona.
A Chufo Lloréns li han dit moltes vegades que la seva novel·la s’assembla massa a L’església del mar, d’Ildefonso Falcones. Ell ho nega, diu que no té res a veure el que passa al segle XI a Barcelona amb el que passa en el XIV. La veritat és que sí que hi ha alguna similitud si mirem l’eix argumental: en ambdues es narra com un jove personatge arriba sent un desconegut i, pràcticament sense recursos i lluita per ser algú a Barcelona. Tots dos són bones persones, no discriminen per qüestions de religió o classe social. Els dos defensen els drets dels esclaus i intenten aportar un bé a la ciutat. ¿Vol dir això que l’autor ha aprofitat el boom Falcones per vendre els seus llibres? De cap manera. Quan L’església del mar va arribar a llibreries, Lloréns ja havia esgotat diversos pots de tinta escrivint Et donaré la terra. Si bé cal reconèixer aquesta similitud entre les dues novel·les, hi ha una diferència molt clara i remarcable: Et donaré la terra sí que és una bona novel·la.
Lloréns té ja una trajectòria novel·lística tot i que sigui un gran desconegut per a molts. Per això, en la seva novel·la no veiem errors típics dels que comencen en el gènere històric: no hi ha un abús excessiu de les descripcions, no hi ha repeticions innecessàries i, sobretot, no hi ha aquesta sensació d’avorriment propi dels autors que se centren massa en el context històric i descuiden l’essència argumental de la novel·la. Lloréns sap que el context serveix per situar la novel·la, no per rebentar el llibre amb pàgines més pròpies d’un assaig sobre com es vivia a l’Edat Mitjana. I a més l’autor ens avisa al final: m’he pres aquestes llicències, però que ningú s’enfadi que ho he fet pel bé de la narració. És a dir, que això és ficció però, de pas, a veure si pot aprofitar la novel·la perquè el lector s’interessi per una apassionant etapa de la història de Barcelona.
Et donaré la terra (Rosa dels Vents/Grijalbo) és una novel·la escrita amb intel·ligència i afecte. Un ho nota quan a mesura que llegeix, sent odi a l’estómac quan el malvat del llibre fa de les seves i quan ha de contenir les llàgrimes en escenes apassionades. És a dir, el pur plaer de la lectura. I quan el lector acaba la novel·la, encara sent que Martí Barbany li és algú proper, familiar, i no un simple personatge de ficció.
