Cecilia Dreymüller: “Ni autors ni lectors senten ja la necessitat de grans obres”

L'especialista en literatura germànica és la curadora d'una antologia d'autors alemanys actuals

L’editorial Alpha Decay publica Confluencias, una antologia de la millor narrativa alemanya actual. Aprofitem l’ocasió per conversar amb Cecilia Dreymüller (1962), qui edita el volum, sobre l’estat actual de la literatura germànica, la influència de pesos pesants com Bernhard o Broch en els autors vius i el paper de l’intel·lectual que, tot i ser defensat per Peter Handke o Botho Strauss, sembla haver passat a un segon o tercer pla.

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Es pot considerar Confluencias la continuació o la posada en pràctica del seu llibre anterior, Incisiones?

Exacte. L’origen d’aquest projecte neix del meu anterior assaig, Incisiones. Panorama crítico de la narrativa en lengua alemana desde 1945 (Galaxia Gutenberg), que pretén fer un recorregut per les últimes dècades de la literatura alemanya, de narrativa alemanya, i que ja incloïa citacions dels autors analitzats. No obstant això, reflexionant sobre el que oferia aquest assaig, vaig entendre que el lector mereixia més text, que es reflectissin millor les veus dels autors. D’aquí va néixer la idea de Confluencias, una antologia de textos dels millors narradors vius en llengua alemanya.

Creu en la viabilitat de l’antologia com a producte que pugui consumir-se en el mercat espanyol?

És clar que l’època de les antologies ja ha passat. És un tipus de llibre arriscat, que ja no es ven, i això em sembla una pèrdua, almenys per a mi, que em vaig educar amb antologies. Va haver-hi i hi ha antologies molt bones de literatura francesa, alemanya, i es pot aprendre molt d’elles, però com a gènere sembla condemnat a desaparèixer.

Curiós que ho digui tenint en compte que la seva antologia coincideix amb l’aparició d’un volum d’Errata Naturae sobre textos de la RDA (Al otro lado del Muro. La RDA en sus escritores).

Són dos projectes diferents en el seu origen i en la seva concepció però que s’adonen que no tot està mort en el panorama editorial espanyol. Quant a antologies, són una excepció, però l’interessant és com des d’algunes editorials petites es vol buscar una millor comprensió de literatures més exigents o difícils, com és el cas. Jo estic molt satisfeta d’haver pogut treballar amb Alpha Decay i que m’hagin donat l’oportunitat de poder realitzar aquest projecte. No ha estat gens fàcil, i perseguir els autors i fer de pont entre Alpha i les editorials alemanyes ha estat un calvari. Però l’esforç bé ha valgut la pena.

En el pròleg reivindica la literatura perifèrica des dels punts de vista de qui escriu i de qui publica. Encara que és curiós parlar de perifèria amb els textos d’algunes Premis Nobel en el llibre.

En el cas de Herta Müller o Elfriede Jelinek, guanyadores les dues del Nobel i incloses en el llibre, no crec que es pugui parlar d’escriptores amb un èxit real entre el públic lector. No pel fet d’haver guanyat el premi vol dir que hagin de ser més llegides. Si utilitzo l’expressió “autors perifèrics” no vull referir-me a autors més o menys populars sinó a la seva distinció des del punt de vista geogràfic.

Entenc.

En el món editorial alemany les grans cases editorials se centren en autors d’Alemanya Occidental, i de la seva capital Berlín. Allà és on es concentra gran part de la seva productivitat. És un fet que es va acusar encara més en els últims 30 anys, i es veu que en un sector dominat per la necessitat de ser econòmicament solvent, els productes exigents i aquells que no viuen a Berlín són exclosos en certa manera dels circuits editorials. Els suïssos, per exemple, no tenen les mateixes oportunitats ni desperten un interès real en les grans cases editorials.

I influeix això en la seva manera d’escriure?

Més que influir, jo diria que indica per una banda que els interessos del públic lector en alemany són molt determinats i que, d’altra, hi ha una gran varietat de punts de vista literaris que molt difícilment trobaran cohesió. Una llengua que té cent milions de parlants, com és l’alemanya, no pot evitar expressar d’una manera múltiple i molt rica, una mica dispersa, i a més una unitat cultural de parlants no pot existir sense una certa necessitat, que de moment no existeix. Els escriptors l’obra dels quals neix a Àustria, Suïssa o Alemanya Oriental per força s’han d’expressar d’una manera diferent i que a dia d’avui no atrau tant als lectors o a les editorials. La qual cosa no deixa de ser estrany, ja que moltes d’aquestes literatures són més interessants, profundes i suggerents que les que es consumeixen per regla general a Alemanya Occidental. A més abans no existien tantes diferències entre els autors. La pluralitat de mirades s’ha disparat, per la geografia i per les múltiples tradicions que han passat a enriquir-la.

Podria posar exemples?

És clar. Els autors austríacs, per exemple, tenen major consciència del llenguatge que els alemanys occidentals. O potser caldria dir que la tenien, sobretot les generacions posteriors a Wittgenstein o Karl Kraus. En canvi, els suïssos solen reflexionar de manera més personal i profunda sobre les característiques i les possibilitats de la vida en una comunitat tancada. Tenen, crec jo, una consciència molt acusada del control social, i es preocupen enormement pels beneficis i els desavantatges de l’Estat del benestar. Hi ha, en general, major diversificació i dispersió.

És possible trobar la causa de què els autors contemporanis es llegeixin menys davant la inexistència d’una figura destacada i rellevant com van poder ser-ho Max Frisch o Thomas Bernhard?

Sens dubte, les grans figures de la literatura només es donen si hi ha un gran consens, una unitat, que en el cas alemany s’ha perdut. Erigir-se en una gran figura literària és fruit de la voluntat, i no la veig enlloc. Aquesta idea de ser una eminència, més enllà de Peter Handke i Botho Strauss, ja no està molt present. No hi ha pràcticament ningú a qui li interessi reivindicar el paper d’autor, ideòleg i intel·lectual.

Diguem que no hi ha un Hermann Broch. O un Alfred Döblin.

Està clar que els escriptors d’avui dia no tenen una obra com la de Döblin, tot i que potser sí la seva personalitat. Handke té la voluntat d’incidir en el teixit social amb els seus llibres. Tot i així, les grans obres d’art surten per necessitat, i avui en dia aquesta necessitat no existeix. Han de tocar-te. Han de sortir del més profund de tu mateix, o d’un temps molt concret.

¿I pot ser que el pes de figures com Thomas Bernhard hagi influït negativament en el desenvolupament dels autors joves? Potser van veure en la seva obra un estil a imitar abans que el fruit de tota una vida.

Bernhard ha tingut una influència nefasta en la literatura alemanya i europea. Sense voler tampoc treure-li els seus mèrits. Ell responia amb la seva obra a un món fet miques, i els seus textos només poden justificar des de la seva vivència. Necessitava buidar el món de significat utilitzant per a això el llenguatge. Es pot cercar en tota la seva obra aquesta voluntat i aquesta necessitat. Les novel·les autobiogràfiques t’expliquen el perquè de la seva obra: és una ment destrossada que vol destrossar el món que l’envolta. Molts autors han intentat imitar-lo… i han fracassat en el camí, perquè ignoren que Bernhard és més que l’estil. És tot ell. I el caràcter encantador de Bernhard es deu a l’estil, però és un estil que no es pot copiar.

Quina és la imatge d’Alemanya que transmeten els autors de l’antologia?

Sóc de l’opinió que cada autor i cada obra cal mirar-los per si mateix. No podria parlar d’una imatge unívoca transmesa pels autors de l’antologia. Com ja he dit abans, la fascinació dels textos neix de la diferència de perspectives. Les imatges de Kathrin Schmidt o Ilija Trojanow no poden ser més diferents. El cas de Peter Stephan Jungk em sembla representatiu. La crítica ja ha reconegut la seva obra però, com sempre passa, els seus llibres són poc coneguts pel públic alemany. Jungk pertany a la segona generació d’emigrants jueus, i com a tal tematitza unes experiències (el desarrelament, l’exili) que a les generacions actuals els queden molt lluny. A més és un austríac nascut als Estats Units i que resideix a París, amb la qual cosa no participa del món francès, perquè escriu en alemany, i tampoc està molt present en el món literari alemany.

Potser als lectors actuals aquest tipus de relat ja no els interessi, per ser massa local.

Aquí no hi estic d’acord. Jungk fa una literatura molt llegible i, a més, de temàtica universal, que pot ressonar en països dominats per la dictadura o en els quals la llibertat de paraula no està present. Qualsevol persona que hagi perdut les seves arrels, que busqui trobar el seu lloc, pot sentir-se identificat amb el que explica Jungk. I a més Jungk és molt bon observador. La seva capacitat d’anàlisi i d’observació és portentosa.

I vostè diria que aquesta literatura més exigent, o més personal, només és possible en la perifèria alemanya, lluny del centre i de la capital…

Per descomptat no hi ha necessitat ni voluntat de fer literatura arriscada en segons quines parts del sector editorial. Simplement no els interessa. Els autors que van néixer a la RDA, per exemple, pateixen menys aquesta síndrome. La seva obra té més sang i més panxa, està plena de necessitat vital. Si has viscut durant molts anys en una societat on la paraula i la seva expressió tenien repercussions polítiques… és natural que tinguis més consciència del que dius i de la importància de la forma. A la RDA la literatura tenia un valor social més alt que a Occident. Per exemple, en Kathrin Schmidt trobem el talent i la gran voluntat d’incidir socialment amb la literatura.

I què hi ha de la poesia? O del teatre? Trobem en ells els mateixos símptomes?

Ho tenen més difícil. El teatre sobretot depèn de l’èxit de públic. Alemanya és un dels països amb major nombre de teatres, i no obstant això tot està subjecte a la supervivència dels locals.

Què em diu de les relacions entre literatura i cinema? Alexander Kluge, per exemple, sempre s’ha mogut còmodament entre les dues disciplines.

El cas de Kluge és molt especial, perquè és cineasta i escriptor, encara que en els últims 30 anys s’hagi centrat sobretot en la seva faceta literària. Acaba de publicar en alemany un llibre, Apunts sobre el dia 30 d’abril de 1945, publicat per Suhrkamp. Com a escriptor, Kluge recull als seus llibres trossos de vida, vivències, d’una manera que recorda sens dubte a Brecht i que es mostra clarament en allò fragmentari de les seves pel·lícules. Sap com va començar Kluge al cinema?

Expliqui.

Kluge va ser alumne d’Adorno, i Adorno, que el veia estudiar Dret encara que en realitat li preocupessin molt més la filosofia i el cinema, li va dir que no li veia gaire futur amb el Dret, i el va animar a que contactés amb algú que vivia en una adreça determinada. Aquesta persona era Fritz Lang, i a partir d’aquesta trobada Kluge va poder absorbir la genialitat i la sensibilitat d’un mestre com ho va ser Lang.

I com és que Kluge no hi és a l’antologia?

Si ha quedat fora de l’antologia ha estat per qüestions d’edat. Vaig haver de marcar-me un límit d’edat perquè es reflectissin, en la seva major part, els autors consagrats, com Handke, però volia deixar també espai per als més joves. Kluge quedava fora dels marges de l’antologia. D’altra banda, hi ha d’haver obra i una certa trajectòria per poder jutjar, per aquest motiu els autors més joves ronden tots els quaranta anys d’edat. Hi ha gent més jove que potser mostri moltes possibilitats, però encara no ha consolidat una trajectòria. De la mateixa manera hi ha escriptors de més de cinquanta anys que, amb diverses novel·les publicades, també han quedat fora de l’antologia, perquè no han demostrat una solvència definitiva quant a la seva obra literària.

I aquests escriptors de poca obra no són dels que treuen l’alè?

No és el cas, no. D’aquests n’hi ha molt pocs. El que vaig dir abans: no senten necessitat de grans obres i el públic tampoc les demana. La literatura ha deixat de ser considerada el medi directriu principal.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES