Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
La Tragicomedia de Calisto y Melibea, popularment coneguda com La Celestina o Celestina, és un clàssic monumental de la literatura hispànica, atribuït a Fernando de Rojas, que ara ha arribat al Teatre Nacional de Catalunya. Es tracta d’un clàssic d’una popularitat extraordinària, a la qual només li fa ombra El Quixot. El context en què apareix una obra literària sempre és important, però en el cas de La Celestina resulta insòlita i espectacular la seva radicalitat temàtica i formal. En teoria, Celestina fou «Compuesta en reprensión de los locos enamorados que, vencidos de su desordenado apetito, a sus amigas llaman y dicen ser su Dios, asimismo hecha en aviso de los engaños de las alcahuetas e malos e lisonjeros sirvientes», cosa que explica tant l’extraordinària popularitat de l’obra, comparable a la del Quixot, com la dels atacs dels moralistes que consideraven que «antes incitaba y enseñaba a tener amores ilícitos que a rehuirlos», que van fer que fos esporgada per la censura diversos cops i finalment prohibida per la Inquisició el 1792.
La Celestina planteja descaradament el tema de l’individualisme, un dels grans temes clau, potser el gran tema clau, de la modernitat que apareix ja al segle XV, en la frontera entre la concepció teocèntrica del món medieval i la transformadora visió antropocèntrica que aportarà el Renaixement, del qual, l’humanisme n’és el moviment de transició d’un món a un altre. Un tema que és present en l’arrel de totes les crisis des del segle XV ençà. Es comprèn, doncs, perquè La Celestina va ser enormement popular en la seva època i encara té vigència, ja que estem davant d’un clàssic de rabiosa actualitat perquè parla del sexe, dels diners, de l’amor i de la mort, de l’individualisme i de la crisi moral de tots els estaments socials. I La Celestina encara afegeix a aquesta radicalitat temàtica una innovació formal, perquè també és una obra fronterera entre gèneres literaris que presenta una forma a mig camí entre la novel·la i el text teatral. De fet se la considera tant una novel·la dramàtica dialogada com una comèdia humanística.
Quant a la Celestina en versió teatral que presenta el TNC, es tracta d’una producció del Teatro de la Abadía en coproducció amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, dirigida i protagonitzada per Gómez, i que parteix de l’adaptació escènica del text de Fernando de Rojas del mateix Gómez i de Brenda Escobedo. Al capdavant d’un repartiment integrat pels actors Marta Belmonte, Diana Bernedo, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, Chete Lera, Nerea Moreno, Inma Nieto, Raúl Prieto i José Luis Torrijo, se situa José Luís Gómez, que es posa en la pell de l’alcavota més coneguda de la literatura universal, com ens diuen en la presentació de l’obra, per dirigir i fins i tot protagonitzar «aquest clàssic sobre el funcionament del món segons les lleis mercantils del desig i del profit immediat, on la profunditat dels personatges no queda subjugada a la seva condició social. Si La Celestina és, en paraules de Juan Goytisolo, el primer text del seu temps que s’escriu sense la volta protectora de la divinitat, el muntatge de Gómez explora aquest teixit de tensions i d’interessos entre l’espai públic i el privat que justifiquen la vigència d’aquesta obra fundacional del teatre hispànic modern.»
En el la Celestina de José Luís Gómez cal destacar-ne molts aspectes que la fan la representació modèlica d’un clàssic. En primer lloc, la fidelitat al text i a la seu lèxic i sintaxi originals que obliga als actors a un esforç de dicció perquè el diàleg flueixi amb naturalitat, però que superat amb escreix, permet a l’espectador fruir de la riquesa de la llengua castellana del segle XV. En segon lloc, l’encert en el plantejament i direcció del muntatge de José Luís Gómez que combina en la dosi justa de classicisme i modernitat ben integrades, aspecte que queda reforçat pel vestuari i una escenografia que, a més d’aportar dinamisme a la representació, en subratlla l’aspecte intemporal del clàssic. Cal destacar també la música sefardita interpretada a capella i el treball sonor de José Maria Sicilia. Així com els elements que permeten interpretar el subtext en clau sefardita sense els quals, la Celestina no té sentit. I, sobretot, el treball del conjunt d’actors i actrius sobre els que destaca la esplèndida interpretació de la vella Celestina de José Luís Gómez. Val la pena revisitar aquesta enorme Celestina en la versió teatral que ens ofereixen José Luís Gómez, el Teatro de la Abadía i el CNTC, al Teatre Nacional de Catalunya, perquè un clàssic que parla sense embuts del sexe, dels diners, de l’amor i de la mort, de l’individualisme i de crisi moral és difícil que perdi mai el seu caràcter transgressor i la seva actualitat.
________
La Celestina / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Fernando de Rojas / Direcció de José Luis Gómez / 2 hores i 30 minuts / Fins el 30 d’octubre / De 12 a 28 euros / www.tnc.cat
