Carlos Ruiz Zafón: “‘El cementiri dels llibres oblidats’ és una metàfora de la memòria i de la destrucció de la memòria”

L'autor de 'L'ombra del vent' tanca la tetralogia amb 'El laberint dels esperits', un dels llibres més esperats dels darrers anys

Nicola di Padova. Barcelona


Han passat quinze anys des de la publicació de L’ombra del vent (2001), primer llibre de la saga literària “El cementiri dels llibres oblidats” i best-seller mundial traduït a més de 40 llengües, al qual han seguit El joc de l’àngel (2008) i El presoner del cel (2011), tots publicats per Planeta en castellà i Columna en català. Ara arriba el desenllaç, El laberint dels esperits, títol que ha estat presentat al Temple Expiatori del Tibidabo de Barcelona, en una atmosfera màgica pròpia dels seus llibres. El seu autor, Carlos Ruiz Zafón, l’escriptor espanyol més llegit després de Cervantes, diu estar en pau amb ell mateix després de completar la saga, i molt il·lusionat per compartir aquest darrer llibre que, admet, “ha estat el més complicat d’escriure”. Per fi totes les peces del trencaclosques encaixen en aquest llibre que és, segons afirma el propi Zafón, “tal com l’havia somiat”.

Zafón es considera afortunat, l’escriptura d’aquesta saga li ha suposat més temps del que s’esperava i ha estat una feina esgotadora, així que no creu que escrigui una nova sèrie tan llarga en el futur, encara que recorda que està “enamorat més que mai de la professió d’escriptor” i gaudeix de la seva feina encara que cregui que la literatura és cruel: “l’escriptor s’enamora de la literatura però ella no s’enamora de l’escriptor”.

En aquesta darrera entrega, el lector va de la mà d’Alicia Gris, fascinant investigadora que Zafón descriu com “un petit àngel de les tenebres”, que està cridada a investigar la desaparició d’un ministre franquista en la Barcelona dels anys 50. Encara que en el curs de la història tornaran diversos personatges dels llibres precedents, Zafón admet que Alicia és el seu personatge preferit i que la tenia en ment des de feia anys però havia decidit esperar fins el final per a presentar-la als lectors perquè “aquest era el moment adequat”. A la pregunta feta pel periodista Carles Francino, conductor de la presentació, de si podria mai enamorar-se d’ella, Zafón contesta: “no podria, perquè seria com enamorar-me de mi mateix, és un personatge que sento molt a prop i amb qui comparteixi part del meu pensament”.

A El laberint dels esperits el misteri és el que més caracteritza la història, després que els tres primers llibres haguessin explorat temàtiques més properes a la novel·la d’aprenentatge (L’ombra del vent), la novel·la gòtica (El joc de l’àngel) i la novel·la d’aventura (El presoner del cel), permetent així a l’autor completar el seu projecte de crear un híbrid i barrejar en la sèrie tots els gèneres possibles. “Amb els meus llibres -diu- no pretenc convèncer ningú”, sinó que a través de l’exploració de temes clàssics com l’amor, l’odi i els conflictes interiors dels personatges “m’agrada provocar als lectors perquè imaginin com reaccionarien ells”, explica.

Dels molts missatges que la seva tetralogia transmet, Carlos Ruiz Zafón vol que romangui la voluntat de “qüestionar-se sempre la realitat i tot el que ens diuen”, perquè és mitjançant un esperit crític i cometent molts errors que podem arribar a crear les nostres idees i obtenir les millors conclusions. Sobre el futur, l’autor avança que té molts projectes en la seva ment, però espera que sigui el projecte o la idea el que l’escolli a ell i no al revés. Només hi ha una cosa segura, i és que mai veurem, promet Zafón, una adaptació cinematogràfica o televisiva d'”El cementiri dels llibres oblidats”, perquè res podria aportar a aquesta saga que des del seu començament ha estat un gran homenatge a la literatura i una “metàfora de la memòria i de la destrucció de la memòria”.

Categories
LLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES