Situada al barri de Sant Andreu, la Casa Bloc és, segurament, un dels edificis del patrimoni arquitectònic català del segle XX més desconeguts, tot i ser una excel·lent mostra de l’arquitectura racionalista feta a Barcelona. De fet, el 1992 la Casa Bloc va ser considerada Bé d’Interès Cultural. Es tracta, en realitat, de cinc edificis construïts entre 1932 i 1939, pensats per allotjar obrers i cobrir així una demanda creixent d’habitatge en una època de barraquisme, la qual cosa comportava problemes d’insalubritat i habitabilitat. Durant la Segona República, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van pensar fórmules per cobrir aquesta demanda, tot decidint com havia de ser l’espai per viure-hi, atenent les necessitats bàsiques de les persones i de la comunitat, però també a les despeses de construcció i de manteniment. La Casa Bloc va ser justament el primer exemple d’edifici destinat a habitatge obrer plantejat en termes de funcionalitat. Hi van intervenir el Govern de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Contra l’Atur Forçós.
Els arquitectes encarregats de la seva construcció van ser Josep Lluís Sert (1902-1983), Josep Torres Clavé (1906-1939) i Joan Baptista Subirana (1904-1978), quan tots tres tenien poc més de trenta anys i eren membres de GATCPAC, el grup promotor de l’arquitectura d’avantguarda catalana. Molt poc abans, tenia lloc a Barcelona l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), esdeveniment que va evidenciar la topada que hi havia entre una arquitectura més aviat clàssica i una altra més moderna i que responia a criteris de simplicitat i raonament. Un exemple d’aquests dos models serien, per una banda, el fastuós Palau Nacional, actual seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Montjuic, construït per Eugeni Cendoya i Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech (fill de Lluís Domènech i Muntaner) i, per l’altra, el modern pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe, desmuntat en acabar l’Exposició i recuperat durant els anys vuitanta, tal com el podem veure en l’actualitat. El GATCPAC s’alineava amb aquesta modernitat.
Tate Cabré explica en el seu llibre Ruta del racionalisme a Barcelona (Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida) que «la Casa Bloc és una barreja d’estils internacionals i local, gràcies a la barreja de l’esperit d’avantguarda arquitectònica importada de la modernitat europeista amb elements de l’arquitectura vernacular mediterrània.» Entre les construccions del grup GATCPAC hi trobem, per exemple, el Dispensari Central Antituberculós (1934-1936), al barri del Raval de Barcelona, però també hi va haver altres projectes que no es van materialitzar, com el projecte de l’Hospital de la Vall d’Hebron (1936) o el projecte d’ordenació conegut com a Pla Macià (1932-1934), plantejat amb la col·laboració de Le Corbusier.
L’antecedent de la Casa Bloc el trobem en deu cases unifamiliars i adossades amb jardí, planta baixa i pis que es van construir entre 1932 i 1933 (avui ja desaparegudes) a Sant Andreu pels mateixos tres arquitectes. De fet, si comparem el projecte d’aquests habitatges amb la Casa Bloc hi podrem veure moltes similituds. Aquella era una iniciativa de la Casa Obrera, organisme que depenia de la Generalitat de Catalunya i durant la seva construcció es van dur a terme exhaustius controls de les despeses, de les hores de feina i dels materials utilitzats. Com apunta María del Mar Arnús al llibre Ser(t) arquitecto (Anagrama), aquests controls «havien de servir per elaborar una legislació d’ordre econòmic, així com per establir les característiques tècniques mínimes per aquesta mena d’allotjament.»
Interior de la Casa Bloc / Foto: Xavi Padrós.
La mateixa Arnús recorda que en el número 11 de la revista AC (la publicació de GATCPAC), del tercer trimestre de 1933, es podia llegir: «Un concepte mesquí i miserable de la vida ha presidit la construcció de l’habitatge obrer al nostre país, donant com a resultat un mínim inacceptable. L’habitatge mínim pot tenir pocs metres quadrats de superfície, però no s’hi pot excloure l’aire pur, el sol i un ampli horitzó. Elements que necessita tot home, dels quals la societat no té dret a privar-lo.» Aquest era, doncs, un projecte pensat per a una nova idea de ciutat.
Els edificis van ser projectats en forma de «S», amb un total de cinc blocs de pisos als quals s’accedia a través de quatre escales amb ascensors que portarien als tres nivells on hi hauria els passadissos comunitaris. Allà es trobarien les entrades als pisos. Els menjadors i les terrasses estaven situats en la part més assolellada de l’habitatge, la qual cosa permetia aprofitar al màxim la llum solar i la ventilació a través de les finestres del davant i del darrere. La forma de «S» permetia situar dues grans places al mig dels blocs i al voltant de les quals hi hauria locals per ubicar una cooperativa de consum, una biblioteca popular, banys públics, botigues, tallers i una guarderia, entre altres espais. En paraules de Mercè Vidal -en el seu llibre Barcelona racionalista: el GATCPAC i les avantguardes dels anys 1920-1930 (Ajuntament de Barcelona)- «aquesta solució d’un habitatge mínim amb serveis col·lectius, fomentant espais de relació entre els seus habitants, tenia darrere alguns antecedents dels països socialistes.»
Una de les habitacions de la Casa Bloc / Foto: Lourdes Jansana.
Mercè Vidal explica també que la Casa Bloc «es va projectar, seguint la tècnica lecorbusierana, sobre una base de pilotis o pilars, és a dir, una estructura d’acer que permetia que el primer pis s’alliberés del terra, mentre que es va utilitzar una factura més artesana en les parets i els envans de maó que tancaven les façanes i els diferents pisos, i es van resoldre el sostre amb revoltons i biguetes.» Segons afegeixen Josep M. Rovira i Carolina B. García en el seu llibre Casa Bloc: Barcelona, 1932-1939-2009 (Mudito & Co), «aquesta nova estructura d’acer laminat no només permetia una total llibertat en planta baixa, afavorint la construcció d’un nou parc públic per a la ciutat, sinó també separar les dues funcions que complia el mur tradicional: suport i tancament. La primera es realitzava mitjanant l’estructura. D’aquesta manera, el mur podia tractar-se, únicament, a base de materials aïllants barats, aconseguint un gruix i un pes mínims de la mateixa. Resultant, al final, molta menys càrrega a suportar i una economia a tenir en compte en la cimentació.»
Malauradament, la Guerra Civil va impedir que els pisos fossin entregats als obrers i l’edifici va quedar abandonat quan la Generalitat va ser abolida per la dictadura franquista. Finalment, l’obra es va acabar, però la Casa Bloc va ser ocupada per militars o vídues i orfes de militars a partir de 1940, qui van fer modificacions als edificis i als habitatges, allunyant-lo del projecte original. Llavors, un dels arquitectes, Torres Clavé, havia mort al front de Lleida al costat del bàndol republicà, i Sert havia emigrat als Estats Units. El 1948, fins i tot, es va afegir un altre edifici per allotjar famílies de policies nacionals, tancant així la plaça que donava al Passeig Torras i Bages, que va ser privatitzada i on es van construir dues cavallerisses, enderrocades el 1986 per la Diputació de Barcelona, una vegada restaurada la democràcia.
L’edifici va tornar a mans de la Generalitat l’any 2000, però tres anys abans es va encarregar un projecte de rehabilitació als arquitectes Víctor i Marc Seguí, que entre altres actuacions, va suposar l’enderrocament, el 2008, del bloc afegit que va servir per a les famílies de policies nacionals. En l’actualitat, els pisos de la Casa Bloc –207 dúplex que tenen entre dues i quatre habitacions-, en els quals encara viuen alguns descendents de militars, estan en règim d’arrendament i alguns formen part del programa d’atenció a persones en risc d’exclusió de l’Ajuntament de Barcelona. Un d’aquests pisos, situat al bloc 2, planta 1 i porta 11, de 60 metres quadrats i dues habitacions, es pot visitar gràcies a la gestió del Museu del Disseny i després d’un exhaustiu procés de rehabilitació que va suposar treure tots els afegits que no formaven part del projecte original i posant-hi mobles acords amb l’ideari del GATCPAC (que fossin simples, lleugers, transportables i fàcils de netejar). Una visita més que recomanable per enamorar-se de l’arquitectura racionalista.
El pis que es pot visitar, abans de la restauració.
