Patricia Tena. Barcelona
L’escriptor italià Paolo Giordano sembla haver-se especialitzat en aprofundir en la solitud. En la seva primera novel·la, La solitud dels nombres primers, ho feia a través de la mirada d’uns adolescents que arrossegaven molts traumes a l’esquena; després es va centrar en un grup de soldats a l’Afganistan amb El cos humà i ara a través d’una parella jove que aprèn a marxes forçades que “les famílies, com les persones, també poden sentir-se soles”. En Negre i plata (Como de la familia en castellà) el torinès dissecciona els problemes a què s’enfronten una parella i el seu fill petit quan la seva assistenta (a la qual coneixerem com a senyora A) els comunica que té un tumor i no li queda molt de temps de vida.
Giordano reconeix que la novel·la és un homenatge a l’assistenta que va tenir a casa durant diversos anys. Confessa que sempre ha sentit certa incomoditat per la relació “asimètrica” que s’estableix amb les treballadores domèstiques, ja que passen molt de temps al nostre costat, viuen en les nostres cases i mentre que elles són testimonis de la nostra més absoluta intimitat, nosaltres sabem molt menys de les seves vides. Per aquest motiu, quan la seva senyora A va caure malalta, ell va començar a prendre notes amb l’objectiu que quan irremeiablement ja no estigués, deixés un llegat. “És un testimoni de vida -resumeix-, estava a punt de marxar i era vídua sense fills però jo volia que deixés petjada en el món”.
Tal i com confessa que li va passar a ell, en la novel·la el personatge de la senyora A es converteix en una mena de mirall per als protagonistes. En ser una parella jove moltes vegades necessiten dels seus consells, saviesa, experiència i reflex per prendre decisions o ser conscients de les seves actuacions i conseqüències. En Negre i plata (publicat a Edicions 62 i Salamandra amb traducció de Teresa Muñoz i Carlos Mayor respectivament), de fet, la relació matrimonial sembla anar ressentint al mateix temps que ho fa la salut de l’assistenta.
Giordano es va convertir en un escriptor d’èxit a l’edat de 26 anys, quan va guanyar el premi Strega per La solitud dels nombres primers. Assegura que va treballar dur per assimilar l’èxit i no convertir-se en un autor d’un sol llibre paralitzat per la fama. “Abans tenia la sensació que tenia un examen universitari cada dia, ara sóc conscient que escriure sempre és difícil, no importa si és la teva primera novel·la o portes quinze a l’esquena”, així que per això des de fa un temps només es dedica a gaudir de la seva professió, que considera un “enorme privilegi”. Tant és així que ha abandonat la seva carrera com a científic per dedicar-se de ple a l’escriptura, després d’un impuls irrefrenable per voler indagar en el món emocional. “Escriure m’obliga a enfrontar-me al dia a dia i a no enfonsar-me en l’automatisme que representaria deixar-me portar per la ciència”, puntualitza.
Tot i així, en les seves novel·les sempre apareix d’alguna manera o altra la seva formació acadèmica, especialment a l’hora d’utilitzar metàfores com el nucli de la història. En Negre i plata recorre a una teoria que fa referència als fluids per definir el caràcter d’una persona i l’associació d’aquesta a un color. “Al narrador el relacionava amb el negre per la seva malenconia i tristesa, mentre que Nora em suggeria el plata per ser un bon conductor elèctric i, per tant, símbol de vitalitat. La diferència entre aquests elements permet que es produeixi una unió prou sòlida com a parella ja que els pols oposats s’atrauen”, explica. L’autor reconeix que hi ha una línia de continuïtat en la seva obra, centrada en les emocions i en conceptes com la solitud i l’aprenentatge sentimental. “Pertanyo a una generació que s’està definint constantment i que exemplifica la complexitat de trobar el nostre lloc en tots els àmbits de la vida”.
