Pol Avinyó. Barcelona / @polavinyo
Hi ha dos motius pels quals una òpera cau en l’oblit: el primer perquè és una obra menor i no té la suficient qualitat musical; el segon perquè és una obra difícil de representar que necessita grans decorats i cantants de primer nivell. Benvenuto Cellini, sense cap discussió, pertany al segon grup. La primera òpera del compositor francès Hector Berlioz va suposar un fracàs en la seva estrena parisenca de 1838, només es va tornar a representar gràcies a la insistència de Franz Liszt uns anys més tard a Weimar. Al Liceu va arribar molt tardana l’any 1977, amb unes condicions força deficients, tot i que el repartiment l’encapçalava l’excel·lent tenor Alain Vanzo, avui injustament oblidat.
Per tornar a posar en escena aquest títol i fer-lo atractiu cal una superproducció i un repartiment brillant, i el Liceu ho ha aconseguit. Benvenuto Cellini, el famós orfebre florentí autor de l’escultura Perseu amb el cap de la Medusa, necessita un tenor de gran resistència i que es mogui còmode en el registre més agut de la veu. John Osborn, que debutava al teatre, té totes dues qualitats: a banda de cantar en una línia elegant i arribar al límit vocal amb una naturalitat fora del comú, ens va brindar una actuació escènica divertida i jovial. De la jove Teresa, filla de Balducci, el tresorer papal, i enamorada de Benvenuto, se’n va fer càrrec Kathryn Lewek, una intèrpret a qui el rol li va com l’anell al dit, va desbordar simpatia des del primer minut, amb veu d’un timbre molt agradable. Va suposar un gran descobriment. Fieramosca, el doble rival de Benvenuto, que vol aconseguir l’encàrrec papal del Perseu i alhora casar-se amb Teresa, necessita un baríton robust ja que té diverses intervencions de caràcter; Ashley Holland va resoldre amb bon ofici fent-se notar en tot moment: la seva veu de gran projecció va arribar a tots els racons de la sala.
Quan els llums de la sala s’havien apagat, vam sentir la temible veu en off, aquest cop per anunciar-nos la malaltia d’Annalisa Stroppa i la substitució per Lidia Vinyes-Curtis en el rol Ascanio, el fidel assessor de Bevenuto. La jove mezzo barcelonina va encarar el seu inesperat debut amb una entrega i energia que li van suposar sonades ovacions al final de la funció. A destacar la seva brillant ària Cette somme t’est due de la que en va fer un dels millor moments musicals de la nit. El mític baix wagnerià Eric Halfvarson va encarnar Clement VII amb la rotunditat canora que ens té acostumats i seguint al peu de la lletra les divertidíssimes indicacions de la producció. En la seva entrada en escena més d’un es va creure que havien ressuscitat a Birgit Nilsson fent de Turandot i no al màxim pontífex del Vaticà.
Maurizio Muraro era Balducci, el tresorer papal, un rol poc agraït però efectista i que té molt a dir en l’acció. En els rols secundaris vam trobar Francisco Vas i Valeriano Lanchas, dos sòlids intèrprets que compleixen notablement les seves intervencions, tots dos amb veus importants. En el petit però vistosíssim Pompeo, Manel Esteve va assaborir les seves frases amb una càlida veu de baríton i ens va demostrar que ja ha passat la barrera dels rols secundaris per convertir-se en una realitat en rols més importants. El mestre Pons va estar atent a les veus deixant cantar amb llibertat a tots els intèrprets. Val a dir que en diverses ocasions els seus tempos amb l’orquestra van ser més lents del que requereix la partitura, i això va fer que es perdés la brillantor de diverses escenes.
He deixat per el final la posada en escena de Terry Gilliam perquè es un punt i apart. Nomes començar la representació, ens trobem amb un munt d’acròbates i gent emmascarada que per el passadís de platea ens introdueixen al carnestoltes romà on té l’acció tota l’obra. La seva concepció de l’obra respecta l’argument fidelment i hi ha afegit alguns talls a la partitura original de Berlioz, que són comprensibles donada la durada original de l’obra. Des del primer moment Terry Gilliam ens porta al seu món de fantasia perquè no puguem ni parpellejar i ens quedem bocabadats amb el moviment de tots els cantants, acròbates i actors que corren per l’escenari.
Tinc la certesa que aquesta producció serà la millor de la temporada i sens dubte la millor forma de rescatar aquest títol de l’oblit on reposava. A l’inici de l’obra el senyor Gilliam va retre un merescudíssim homenatge en forma de cameo al mestre apuntador del Liceu, en Jaume Tribó, qui va passar per l’escenari amb la partitura de l’obra, guardada recelosament sota els braços. Una producció, en definitiva, espectacular amb uns intèrprets de gran nivell. La directora artística de la casa la senyora Scheppelman, pot estar contenta, perquè ens ha fet conèixer una gran obra de la millor manera possible. Gràcies.
__________
Benvenuto Cellini / Òpera d’Hector Berlioz / Gran Teatre del Liceu (8 de novembre del 2015) / Orquestra i Cor del Gran Teatre del liceu / Director musical: Josep Pons / Intèrprets: John Osborn, Kathryn Lewek, Maurizio Muraro, Ashley Holland, Eric Halfvarson, Lidia Vinyes-Curtis, Francisco Vas, Valeriano Lanchas, Manel Esteve, Antoni Comas / Direcció d’escena: Terry Gilliam i Leah Hausmann / Direcció del cor: Conchita Garcia
