Adele fa unes quantes setmanes que acapara mirades i oïdes per tot el planeta. El llançament de 25, el seu nou disc, ha transcendit la música per convertir-se en dels esdeveniments de l’any d’aquest món globalitzat on ens ha tocat viure. I per descomptat està venent discos com qui té el record Guinness de fer xurros.
A un mes del Nadal, l’àlbum, editat per XL Recordings, està cridat a ser el regal musical per excel·lència a cases, masies i pisos d’arreu. Per aquest motiu, qui escriu aquestes línies ha decidit sortir del cau de la música “que no escolta ni cristo” (paraules textuals d’una no-amistat) per obrir les trompes d’Eustaqui i fer vibrar el timpà a ritme d’un dels màxims exponents del pop mainstream actual. I no. Com ja sospitava, no ha sigut, ni de bon tros, plaent.
No sobta que res no sobti. La sobreproducció és la nota que més sona en aquest àlbum, carregat de matisos pretesament falsejats i de cançons que sonen a prefabricat. Malauradament, més que música, l’oient es troba davant d’un producte dissenyat per arribar fàcilment al gran públic i als altaveus de tots els centres comercials de les grans metròpolis mundials. Tot això barrejat amb una dosi precisa de sentiments a flor de pell i mesurats compassos de trencament de veu.
Cançó a cançó, la cantant britànica torna a demostrar el que tothom sabia: la natura li ha donat una veu notable i sap perfectament com fer-la servir. Malauradament pel públic amb un mínim de recorregut musical (més enllà de Los 40 Principales), el seu timbre dur però sedós es dilueix entre sintetitzadors, bateries sobrecarregades i instrumentacions plenes de no-res. Cançons com Hello, Send my love (to your new lover), I miss you o Water under the bridge sonaran en el Bershka més proper de casa del lector en qüestió de dies si no ho estan fent ja.
No tot és negatiu. When we were young, Remedy o All I ask són balades carregades de tòpics, intranscendència i sucre, però són agraïdes d’escoltar. Per què? Totes tres tenen un mínim comú denominador: Un piano i poc més per acompanyar a la diva pop britànica. Passa quelcom similar a Million years ago, on Adele es posa en tessitures jazzy. Tessitures que, per cert, li queden grans. De fet, hi ha dos discos diferents en el mateix àlbum: les balades intimistes i les cançons sobreproduïdes destinades a ser el single de moda durant un trimestre. Les primeres poden ser gaudibles. Les segones, una aventura només per als més agosarats i per a oients de radiofórmules. Perdoneu la redundància.
No. Per descomptat no és una obra mestra de la música. Després d’un parell d’escoltes, la sensació és de tedi i avorriment. Tres cançons seguides i el dit índex de la mà hàbil està a un parell de mil·límetres del botó d’stop. A la quarta, ja t’has posat un disc dels Wilco o de la Mavis Staples.
Definitivament, la sobreproducció i la prefabricació són els dos grans mals de la música més comercial. Adele sap com fer servir la seva veu, però també com guanyar diners fàcils amb ella, sense sortir de l’encorsetament ni assumir cap mena de risc creatiu ni musical. Ara ja podeu anar a comprar-lo al vostre centre comercial preferit i regalar-li al vostre ésser més estimat. Millor això que una targeta regal, una tassa de Mr. Wonderful o un pijama apelfat. Bé, no. Millor gastar-se els diners en el pijama apelfat.
