Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
S’ha estrenat al Romea una nova versió d’un clàssic modern, Panorama des del pont, d’Arthur Miller. No és fàcil acostar-se a aquesta obra de teatre altra vegada, sobretot si es recorden diferents muntatges de la tragèdia, que es va portar al cinema el 1962, sota la direcció de Lumet i amb un gran Raf Vallone en el paper principal. En català es va estrenar una versió l’any 2006, excel·lent, al TNC. En castellà l’hem poguda veure al teatre en diferents ocasions i aquells inoblidables espais teatrals que s’emetien per la televisió fa anys n’havien ofert un parell de molt bones posades en escena. Les persones joves que s’acostin al Romea i s’enfrontin a l’obra per primera vegada és possible que vegin una història ben diferent de la que pot contemplar un adult que compta amb el record de tantes versions de la història.
El muntatge actual del Romea ens ofereix una lectura diferent, nova en molts aspectes, amb una escenografia sòbria que recorre a les possibilitats que forneix la tecnologia actual, amb projeccions de fons i breus filmacions que conformen el decorat. Un decorat que ens allunya en part de la grandesa de la tragèdia original i la fa més quotidiana. El nucli argumental pot semblar poc original, a obres ben properes com Misteri de dolor o La malquerida ja ens enfrontàvem a situacions semblants: l’atracció entre un home gran però no pas vell encara, i una noia joveneta, gairebé adolescent, quan la relació familiar comporta una intimitat indefugible entre tots dos.
Miller va situar l’obra als anys cinquanta, als molls de Nova York, plens de treballadors d’origen estranger, italians en aquest cas, molts dels quals il·legals. La situació actual ens acosta a aquell món i paral·lelismes evidents amb aspectes del present fan que ens sentim propers a aquest tipus de situacions. Eddie Carbone, un bon home, treballador i casat sense fills, sent una passió que no vol admetre ni reconèixer per la seva jove neboda, de fet neboda de la seva dona, a qui ha acollit a casa des de petita. L’arribada de dos parents joves, un dels quals solter i ben plantat, amb qui aquesta neboda iniciarà una relació amorosa, desvetllarà la gelosia irracional del protagonista. En la versió del Romea s’ha potenciat la figura d’un narrador, l’advocat Alfieri, qui ens explica la història, dóna bons consells al protagonista, que aquest no seguirà i fa continues referències a les lleis dels homes i a la seva importància.
L’actor Eduard Fernández interpreta de forma molt personal aquest Eddie Carbone, una interpretació que pot desconcertar en algun moment, amb el seu to de comèdia urbana, gestos exagerats i comentaris cridaners. En alguna ocasió aquests comentaris poden semblar fins i tot grotescos però són ben explicables quan ens adonem d’on l’arrosseguen de forma irreversible, a l’autodestrucció personal, potenciada en un final amb un petit canvi en el desenllaç que evidencia la manca de sortida assumida de forma gairebé inconscient. I és que Eddie Carbone ja ho ha perdut tot, fins i tot la dignitat d’un home pobre i esforçat, amb autoritat familiar i respectat pels companys de feina.
Mercè Pons, una gran actriu no tan aprofitada com seria desitjable, és Beatrice, la dona d’Eddie, una persona lúcida que s’adona amb impotència d’allò que s’esdevé, pateix la indiferència del marit i intenta controlar la situació fins que ja no pot fer-hi res. Jordi Martínez és aquest Alfieri convertit en cronista dels fets, que també preveu el drama amb inquietud progressiva sense aconseguir fer entrar el protagonista en una certa racionalitat de compromís. La parella jove, Marina Salas i Marcel Borràs, grinyola en certs aspectes. A aquesta jove Catherine li sobra entusiasme i li caldria millorar la dicció en alguns moments, encara més quan és aquest un personatge clau, menys innocent del que pot semblar d’entrada. La seva és una interpretació amb alts i baixos i troba els seus millors moments quan sembla madurar i es fa conscient l’atracció que també ha sentit pel seu oncle.
Marcel Borràs ofereix un Rodolfo una mica ensopit, que no acaba d’entrar en el seu paper, sens dubte difícil, amarat d’alegre innocència i que sembla no evolucionar com caldria. Pep Ambrós, qui interpreta el seu germà Marco, resulta molt més convincent en les seves intervencions, breus però imprescindibles. Ell és també capaç de copsar la inquietud del protagonista, davant de la competència que representa la presència del jove a casa seva i entén ben aviat com aquest intenta humiliar Rodolfo sense que el jove copsi les seves males intencions. Per això no pot tenir cap dubte sobre la traïció d’Eddie ni sobre la seva culpabilitat.
Les obres d’Arthur Miller reflecteixen molt bé la seva època però les millors, entre les quals aquest Panorama des del pont, són avui absolutament intemporals. Els podem trobar paral·lelismes amb situacions ben properes del present. No és estrany doncs que es continuïn representant amb èxit i que acullin noves lectures i visions diverses en haver esdevingut clàssiques i imprescindibles. El muntatge del Romea demana un cert esforç per esborrar del nostre imaginari versions anteriors i acostar-nos al teatre sense prejudicis ni prevencions, cosa ben difícil, per altra banda.
________
Panorama des del pont / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Dirección de Georges Lavaudant / Text d’Arthur Miller / Adaptació de Joan Sellent / 120 minuts / Fins el 10 d’abril / De 22 a 28 euros / www.teatreromea.com
