Amb La fugitiva (Proa) Blanca Busquets torna a la Carena, el poble on tenia lloc l’acció de La nevada del cucut (2010) i Jardí a l’obaga (2016). En aquest cas, la protagonista és la Mireia, personatge que ja apareix a Jardí a l’Obaga com a mestressa de la família Torralba, les terres de la qual mena, com a masover, l’Aniol, el protagonista d’aquella novel·la. Ara, la Mireia és una dona de més de 90 anys que viu sola i amargada al seu pis de Sarrià, amb l’única companyia de la Lupe, l’assistenta i la Substituta, una successió de cuidadores que van fent torns cada cap de setmana i de les quals no es molesta ni d’aprendre’s el nom.
La Mireia s’entreté escoltant els sorolls del carrer, espiant els nous llogaters del pis del costat i mortificant la Lupe, donant-li ordres i contraordres només per fer-la patir. Amb el seu fill, el Javi, que viu a Amsterdam, fa anys que no s’hi parla. La seva filla, la Mireia, li fa visites de compromís que acaben, la majoria de vegades, malament. Només s’entén bé amb la seva néta, la Sònia, que la va a veure un parell de cops al mes, l’obliga a sortir al balcó perquè li toqui el sol i la renya quan convé. La mateixa Mireia ens explica aquesta predilecció per la Sònia: “… és una noia massa sana, massa alegre, massa normal, massa riallera, massa maca… Massa com era jo abans. Massa com la primera Mireia, la del sol i la pluja, la de les rialles i les esperances.”
Ben aviat sabrem què li va tòrcer la vida a la Mireia quan només tenia 14 anys, allò que la va empènyer a fugir de la seva família i de la Carena i que li impedeix tornar-hi. El que l’ha fet com és. Després d’aquest fet i d’una estada traumàtica a Barcelona, torna a la Carena i conviu com pot amb els seus pares, odiant-lo a ell i menyspreant-la a ella, convertida en una dona forta. La nova Mireia mig festeja amb un noi de la Carena, l’Aniol (el protagonista de Jardí a l’obaga), però ell no s’acaba de decidir a dir-li res, tot i que l’estima amb bogeria. Finalment, es casa amb l’hereu d’una família rica, els Torralba, tot i que el seu matrimoni s’acaba aviat i té diverses aventures.
Amb diners, atractiu i temps lliure, la Mireia fa el que vol dels homes i es mou en els ambients més selectes de Barcelona, la Costa Brava i Menorca, una faceta de la vida de la Mireia que contrasta amb la seva posterior estada a la presó, on passa les penalitats pròpies de l’ambient carcerari. Finalment, convertida en una dona lliure però distanciada de la família, es reclou a casa seva, des d’on deixa passar el temps. Inesperadament, però, queda una mica d’esperança. La relació amb la seva filla millora. Torna a veure en Javi i coneix el seu fill, el nét que encara no havia vist mai. Viu la seva catarsi particular ajudant els veïns. La família entén, o si més no accepta, perquè la Mireia és com és i ha pres les decisions que ha pres, equivocades o no, al llarg de la seva vida, determinada pel desig de fugir, sempre.
A La fugitiva, Blanca Busquets ens porta de nou els grans motors que mouen l’existència humana: la mort, la família, l’envelliment. Cap tema nou, però la capacitat de fer bona literatura de l’autora és el que fa que la novel·la sigui atractiva i de bon llegir. Ens atrapa i ens fa anar endavant i endarrere en el temps d’una manera natural i presenta una estructura en aparença senzilla, però que cal travar bé perquè no es vegin les costures i l’artifici que comporta tota obra literària, una característica que no casa amb una obra de caràcter realista i costumista. Una bona història amb una fugitiva que atrapa el lector.
