Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
No fa gaire temps comentàvem a casa que el cinema polític, de denúncia, havia anat força de baixa, en comparació amb tot allò que vam poder veure en els anys setanta. Però precisament aquests dies s’ha estrenat El reino, la darrera pel·lícula de l’encara jove director Rodrigo Sorogoyen, que incideix en el tema de la corrupció política propera i recent. No sé si d’aquest cinema se’n pot dir de denúncia. De fet, el que ens expliquen, més o menys, ho sabem. I potser la realitat encara és més surrealista i increïble, en aquests temes. Una amiga escriptora afirmava fa poc, en una entrevista, que la novel·la ha de ser més versemblant que la vida mateixa. El cinema, també. Almenys, aquest tipus de cinema.
Un miratge habitual és creure que si les coses se saben i demostren s’acabaran solucionant, però la veritat és que això no va d’aquesta manera. De vegades hi ha un gran interès en amagar el que sigui i, quan se sap, sembla que res no canviï a fons, la veritat. Tot s’oblida aviat, els judicis s’eternitzen i molta gent implicada en coses lletges al cap d’un temps torna a passejar-se per les tertúlies i les seus dels partits.
He sortit del cinema una mica desconcertada. La història és llarga, complexa -les pel·lícules sobre trames polítiques i les d’espies, en general, no les acabo mai d’entendre del tot- però retrata sense concessions una classe política lamentable, ignorant, malparlada i rebutjable la qual, però, es troba encara prou bé de salut malgrat els escàndols, les morts, les compareixences i tot això. No sé com sonaria una història semblant situada en l’àmbit català. A veure si algú s’hi veu amb cor, en algun moment, tot i que en aquesta època hi ha la creença subtil de què la roba bruta s’ha de rentar a casa i de forma discreta, em temo.
A la pel·lícula l’afavoreix un repartiment de gran categoria, però jo diria que, més enllà del personatge principal, el que protagonitza Antonio de la Torre, la resta queden desdibuixats, una mica en penombra, malgrat tenir tots ells i elles molt bons moments. La traca final resulta excessiva i el cara a cara televisiu, una mica sobrer i didàctic, segons com es miri. El personatge de la periodista, aquesta Lennie que sempre sembla enfadada, podia haver tingut molt més recorregut, els mitjans de comunicació són una mina, pel que fa a la ficció cinematogràfica. No entraré en detalls, però l’anada a Andorra resulta absolutament passada de rosca.
Expliquen que Huston va dir que els finals feliços depenen d’on acabis la pel·lícula. Aquí, l’acabis on l’acabis, no hi pot haver final feliç en cap moment. Ni tan sols no hi ha final. Surts del cinema, i potser aquesta era la intenció, pensant que no hi ha solució a tanta corruptela, malgrat que, de tant en tant, a algú li toqui pagar els plats trencats. Algú que, com palesa la periodista-Lennie, no és gens innocent, com tampoc ho ha estat la seva estimada família, que ha viscut molt bé de les rendes. Tampoc el periodisme ho és, d’innocent. Qui paga mana, i deixar una mica de llibertat a la premsa i a la tele ja entra en el context del sistema. Del sistema més o menys democràtic, ep. És una pel·lícula que s’ha de veure, si agrada anar al cinema i seguir l’actualitat de les estrenes. No ens dirà res que no sapiguem però ens agrada que, de tant en tant, ens recordin en quin món real estem immergits, més enllà de proclames etèries i discursos ben intencionats. No hi ha un pam de net.
