Manel Haro. Barcelona / @manelhc
António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) és un dels noms forts de la literatura portuguesa, va estudiar medecina, va exercir com a psiquiatra, va anar a la guerra i diuen que és un etern candidat al Premi Nobel de Literatura, tot i que ell assegura que no té cap interès en rebre’l: «a qui l’importa un premi atorgat per uns suecs?» Lobo Antunes és fill d’una família rica i un home una mica desencisat. Acaba de veure publicada en castellà la seva novel·la De la naturaleza de los dioses (Literatura Random House), que presenta a La Pedrera amb el periodista Xavi Ayén. Quan Ayén li demana com va sorgir la idea d’aquesta novel·la, el portuguès diu que no se’n recorda gaire, ja que fa uns anys que la va escriure (a Portugal es va publicar el 2015), però comença un llarg discurs sobre la seva família.
«La meva era una família important, però no hi havia en ella noblesa de sang, el meu besavi era un pobre camperol que es moria de fam», explica Lobo Antunes, que afegeix que «tot el que m’ha arribat de la riquesa de la meva família només són ressons i fantasmes que circulaven al meu voltant, perquè amb divuit anys jo era l’hereu del nom familiar». L’autor assegura que «els rics no tenen una vida meravellosa, sinó una vida de merda, són una gent molt rara que viu de les aparences». Precisament la seva novel·la està protagonitzada per una poderosa família portuguesa. En ella, una modesta llibretera de Cascais coneix una dona gran a la que lliura llibres a la seva mansió, però el que la dona busca no són lectures, sinó un interlocutor, que troba en la figura de la llibretera. El discurs desesperat de l’anciana dibuixa el relat de l’ascensió econòmica del seu pare i de les conseqüències que la seva figura va tenir en tots els que van viure el seu imperi i el seu poder.
Lobo Antunes recorda que el seu pare volia que ell heretés l’amor per les coses belles, com l’art o la literatura, cosa que va aconseguir, perquè l’autor portuguès es declara un enamorat de les lletres: «el meu amor pels escriptors comporta alguna cosa física, quan llegeixo a Bécquer, tinc la necessitat d’amoixar-lo i fer-li un petó». L’escriptor es declara admirador de la literatura espanyola i cita entre els seus autors preferits a Juan Marsé, Javier Marías, García Lorca, Sánchez Ferlosio, Manuel Vázquez Montalbán, Rosalía de Castro, Quevedo i San Juan de la Cruz, entre altres. «Ja vaig voler ser escriptor des de molt jove, però amb la literatura no es guanyava diners, així que vaig posar-me a estudiar medecina, però la meva carrera es va veure aturada quan em van cridar per anar a la guerra d’Angola». Sobre aquest tema, el portuguès recorda que «el meu pare tenia poder per haver evitat que jo anés a la guerra, però no ho va fer, i mai li vaig preguntar per què, tot i que en aquella guerra hi morissin molt joves».
L’escriptor va apostar la literatura quan va tornar de la guerra, el 1973, i explica que la seva primera novel·la, Memoria de elefante, va ser rebutjada per moltes editorials durant anys, fins que finalment es va publicar i va ser un èxit. Un dels seus grans salts va ser quan va començar a treballar amb l’agent Carmen Balcells: «ella em deia que em menjaria el món tot i que no tenia ofertes d’editorials, fins que un dia em va trucar per dir-me que als Estatus Units Random House s’havia interessat en una novel·la meva». Aquell salt va permetre Lobo Antunes conèixer autors d’arreu del món com Jorge Amado o Reinaldo Arenas: «Arenas va ser molt amic meu, era un autor molt bo, un home de molt valor, un dia em va trucar de manera molt dramàtica per dir-me que es mataria, i jo li vaig dir “va, dons, mata’t”, i es va matar».
Lobo Antunes parla com si ja res l’afectés, s’intueixen algunes vivències dures en els seus records, però ell les expressa amb certa indiferència, tot i que les seves paraules sonen carregades de cert ressentiment. Potser no és ressentiment, i només és cansament, qui sap. Ell assegura que escriu per superar la depressió i afirma que «viure no és més que defensar-se contra la depressió, però cal que aquesta depressió sigui fèrtil, creativa». I afegeix, mig en broma, «diuen que a l’inici de tot va ser el verb, però no és veritat, l’inici de tot plegat va ser la depressió». I tanca: «si jo fos déu, canviaria el món».
