Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’obra de l’escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Perpinyà, 1963) segueix creixent amb la publicació de la novel·la L’amor, la guerra i altres ocupacions (Edicions Sidillà), una història que ens trasllada a la Saigon de 1954, en les darreries de l’ocupació francesa, quan la ciutat semblava un petit París. Els protagonistes són dos germans d’origen rus que es troben a Indoxina per raons diferents. Un arriba per exercir de professor, mentre que l’altre és militar. Els dos, però, se senten enamorats de dues dones misterioses que condicionen el seu estat d’ànim. Com a rerefons, un món que sembla a punt de canviar, però que encara es resisteix a fer-ho. Els personatges ens porten per aquells antics carrers tan semblants als de qualsevol gran ciutat francesa i ens fan entrar en tavernes i antigues llibreries on es podien comprar les novetats editorials vingudes de França.
Què l’ha fet tornar a Saigon en la seva novel·la, vint-i-cinc anys després de Les Rambles de Saigon?
La veritat és que no ho sé ben bé. El naixement d’un llibre és molt misteriós. N’he començat molts que no he acabat mai. Saigon no m’ha deixat mai i volia tornar-hi. La Saigon dels anys cinquanta, plena d‘espies i de femmes fatales és un marc molt atractiu per a un novel·lista.
La seva relació emocional amb Saigon ha canviat en aquest temps?
I tant! Abans era saigonòfil. Ara soc saigonolatra.
Què li sedueix d’Indoxina?
Tot. La història del Vietnam que sempre ha lluitat en contra de la Xina. És un país que ha derrotat potències mundial com la Xina, França i els Estats Units. Durant molts anys, el Vietnam ha estat el far de l’anomenat Tercer Món. També m’atreuen els paisatges misteriosos com la badia d’Along, les ciutats colonials amb vil·les magnífiques.
En aquesta novel·la parla de la resistència de la població local contra l’ocupació francesa, també a nivell cultural. Suposo que part d’aquesta seducció seva és la convivència o supervivència i imposició de diferents cultures.
M’interessa aquest aiguabarreig cultural entre França i l’Orient. He mirat de descriure’l amb els meus mitjans. Els vietnamites han sabut a través dels segles mantenir i desenvolupar una cultura original. Han rebut una forta influència xinesa, però són vietnamites. Els francesos els van imposar l’adopció de l’alfabet llatí i aquesta mesura van allunyar els lletraferits annamites de la Xina.
Li ha costat indagar en aquella cultura d’Indoxina?
Gens. Ha estat un plaer. Fa trenta anys que m’apassiona aquest país. No puc escriure si no m’entusiasmo. He visitat moltes biblioteques a tot el sud de França a la recerca de documents: Lió, Grenoble, Perpinyà, Valença, Grassa, Canes i sobretot a Niça.
Com s’ha documentat d’aquella època i aquell lloc? Perquè ho ambienta com si ho hagués viscut vostè mateix, per exemple, quan algun dels personatges passeja per Saigon i entra en alguna de les llibreries.
Quan vaig a l’hotel, m’agrada que els llençols estiguin nets i frescos. Quan escric un llibre, em documento molt per respecte al lector. He llegit més de cent llibres sobre la qüestió i tinc la col·lecció completa de revistes d’aquell temps com Indochine Sud-Est Asiatique i Caravelle. També he entrevistat veterans de l’exèrcit colonial que van participar a la guerra d’Indoxina. Quasi tota la documentació sobre la fi de la Indoxina francesa és en francès, llengua que parlo des de fa cinquanta-set anys.
Una de les coses que sorprèn del seu relat és quan explica que a Indoxina hi havia ciutats, com Saigon, dissenyades com si fossin directament ciutats de França. Què queda de tot allò?
Queden molts monuments. A Saigon, els hotels, l’ajuntament, les vil.les, la catedral, la Banque de l’Indochine. A Hanoi els barri cèntric palesa l’afrancesament amb la catedral Sant Josep i sobretot l’òpera, germaneta del Palau Garnier de París, al fons de l’ex Rue Paul-Bert. El centre de Haiphong també és molt colonial. La ciutat més francesa, però, és sens dubte Dalat, una estació climàtica a la muntanya edificada pels i per als francesos. Imagineu-vos una germana de Fontromeu amb un pantà, plena de vil·les on es retroben tots els estils de les províncies franceses. De Normandia al País Basc, de la Provença a Savoia. Una passada, com diuen els joves.
La literatura i la llengua tenen molta presència en la seva novel·la. És una manera de projectar les seves pròpies passions en el relat?
No me n’adono. Visc per i per a la literatura. La lectura sempre ha estat la meva gran passió. La llengua és l’eina de l’escriptor. A més, és impossible no parlar de llengües en un país colonitzat. He llegit que el Vietnam és un del països amb més llengües. Hi ha moltes minories muntanyenques que parlen idiomes molt diferents del vietnamita.
En la seva novel·la hi ha molta sensualitat i tensió amorosa… Tinc la sensació que Saigon cal imaginar-la d’aquesta manera, potser per l’exotisme d’Indoxina o per la influència d’haver llegit Marguerite Duras…
Les dues coses. La calda és consubstancial amb l’erotisme. A més, hi ha tot l’imaginari colonial de la jove vietnamita, present en les novel·les de Jean Hougron i cançons com Saigon de Suzy Solidor o La petite Tonkinoise, cançó tan popular a França com Baixant de la font del gat a Catalunya.
De fet, aquí l’amor es viu, en els dos germans Volkov, com una mena de lluita de resistència, no troba? Les dones que estimen Serguei i Harry semblen dones amb un caràcter misteriós, fort...
No ho havia pensat. Si ho diu, per què no? Ara, ha de recordar que l’acció transcorre l’any 1954. Els costums han canviat molt des de llavors.
L’amor i la guerra del seu títol, termes contraposats o a vegades molt propers?
Volia titular el llibre Guerra i pau, però el títol ja estava pres. L’amor i la guerra, variant de la mort, són els dos temes majors de la literatura.
El protagonista de la primera part de la novel·la, Serguei Volkov, em fa pensar si no és una mica una projecció del mateix Bezsonoff.
Tots els personatge reflecteixen d’una manera o d’una altra aspectes de la meva personalitat. És veritat que tinc punts comuns amb en Serguei, però no bec tant com ell i soc menys sentimental…
Al parlar d’aquesta resistència de la gent local, ha volgut fer una reflexió sobre l’actitud imperialista francesa més enllà de la Indoxina?
No. Pensava més aviat en un símil amb el Procés d’alliberament nacional a Catalunya. Malaguanyat Procés…
En la Catalunya Nord encara es percep aquesta actitud imperialista vers les cultures i les llengües minoritàries?
Ara no. Els jacobins han guanyat per golejada i ens deixen engrunes. La situació de la Catalunya Nord és molt diferent de la vostra. No som ni un 1% de l’estat francès.
La cultura catalana s’ha convertit (o segueix sent), en certa manera, una cultura de resistència?
Crec que és una cultura que mira de mantenir la dignitat del nostre poble. L’existència de la nostra literatura és una prova suplementària de la nostra existència.
