Es considera que les tres obres més importants d’Àngel Guimerà són, en general, Terra baixa, Maria Rosa i La filla del mar, la darrera de les quals s’ha estrenat al Teatre Condal, en el marc del Grec. Des que l’any 1971 la va recuperar per al teatre professional Ricard Salvat, amb una esplèndida Montserrat Carulla fent d’Àgata. Aquest clàssic s’ha anat representant, en diferents versions, les més recents, tot i que ja tinguin alguns anys, la del Romea, dirigida per Sergi Belbel, amb Anna Güell i Pere Arquillué, de 1992, i la de 2002, del TNC, dirigida per Josep Maria Mestres.
També hi ha hagut algun altre intent de musical, com ara una versió del Jove Teatre Regina, dirigida a adolescents. En un acte de reivindicació del monument a Guimerà, relativament recent, van ser Güell i Aquillué, els protagonistes de la versió del Romea, de 1992, els qui van llegir fragments de l’obra. Guimerà va estrenar l’obra, en català, a Barcelona, el 1900. Un any abans s’havia estrenat a Buenos Aires, per part de la companyia de María Guerrero, en una traducció de José Echegaray, amic de Guimerà i que acostumava a ser el seu traductor habitual.
Guimerà repeteix en les seves obres el tema del triangle amorós, en aquest cas l’objecte del desig és, però, un home, que respon al tòpic del Don Joan tastaolletes i egoista i que, en algun moment, troba l’amor veritable. A La filla del mar trobem evidents paral·lelismes amb Terra baixa, la terra alta de la puresa i la llibertat es, aquí, el mar, i el llop es substituït per un peix depredador. L’obra ha tingut així mateix un parell de versions operístiques, una italiana i una altra, alemanya.
L’adaptació de La Barni Teatre, dirigida per Marc Vilavella, está pensada per a un públic transversal, principalment, jove. El text s’ha reduït força i s’ha modernitzat, cosa arriscada, que en alguns moments té un bon resultat però que en d’altres fa enyorar alguns fragments poètics de l’original i que, en general, aconsegueix que la història resulti una mica apressada, sobretot pel que fa a la segona part, amb l’enamorament de la parella i el dramàtic desenllaç.
La direcció musical, l’escènica i la coreogràfica funcionen de forma interessant i reeixida, els diàlegs es barregen amb la música i els músics estan integrats en el conjunt. S’ha optat per un decorat simbòlic, una estructura de fusta, polivalent, i s’ha donat molta importància a la il·luminació. Clara Solé i Toni Viñals interpreten la parella protagonista, Àgata i Pere Màrtir, mentre que Mariona Castillo esdevé la tercera peça del tràgic triangle, tots tres acompanyats d’un conjunt jove i brillant en el qual destaca en molts moments Gracia Fernández, en el seu paper ressentit i dolgut, que té molta rellevància en el desenvolupament de la tragèdia.
Malgrat que en el rerefons de l’obra hi és molt present el tema del racisme i el rebuig de la diferència, un tema recurrent en Guimerà, no s’ha caigut en el parany de fer excessives ni simplistes les comparacions amb el present. S’ha optat per una lectura intemporal i simbòlica. Amb algunes irregularitats i molts encerts aquesta filla del mar té la grapa d’acostar-nos de forma contemporània a un clàssic català de pes, des d’un punt de vista diferent, actual, amb algunes limitacions insalvables, ja que la societat ha canviat molt i coses com ara la situació de la dona que espera l’amor o la possessió sentimental contundent pertanyen, potser en teoria, a uns altres temps. I tot això en un bon escenari com el del Condal, un teatre còmode i convencional que fa temps que ofereix una programació diversa i eclèctica en el Paral·lel d’avui, que tampoc no és el d’ahir, però que aplega moltes ofertes diverses i interessants, considerant el panorama i les circumstàncies.
