H Arquitectes: «L’ampliació del MACBA, més que un edifici, és un artefacte urbà»

Xavier Ros i Roger Tudó expliquen el seu projecte per al nou espai del museu de la plaça dels Àngels de Barcelona
Xavier Ros i Roger Bundó H Arquitectes _ Foto Manel Haro
Xavier Ros i Roger Tudó d'H Arquitectes / Foto de Manel Haro.

Manel Haro / @manelhc


El despatx de Sabadell H Arquitectes -format per Xavier Ros, Roger Tudó, David Llorente i Josep Ricart- ha guanyat recentment el concurs d’ampliació del MACBA, després de presentar-s’hi conjuntament amb els suïssos Christ & Gantenbein. Entre les firmes internacionals que hi competien hi ha Barozzi Veiga, Caruso St John i David Chipperfield, entre altres. Diu Ros que el que ha marcat la diferència respecte a la resta de propostes és que la que ells hi presentaven «cosia museu, plaça i barri.» El projecte integra una plaça a tres nivells, una galeria urbana transitable i un passatge a través del transsepte de la Capella MACBA, entre altres propostes que permetran desplegar la col·lecció d’un museu més participatiu i que interaccionarà amb l’espai públic.

Entre les obres d’H Arquitectes hi ha la rehabilitació de les Cristalleries Planell de Barcelona, el Centre de Recerca ICTA-ICP de la UAB, cases a Gualba, Vacarisses i Granollers, entre altres. També són els encarregats del projecte de rehabilitació del Teatre Arnau. Xavier Ros i Roger Tudó ens reben al seu despatx per parlar de l’ampliació del MACBA i de la seva manera d’entendre l’arquitectura.

 

Heu guanyat el concurs d’ampliació del MACBA. Quin paper hi jugarà el convent dels Àngels?

Roger Tudó: De l’antic convent, utilitzem bàsicament la planta baixa, que inclou una capella renaixentista, també l’espai on hi ha els lavabos públics amb els contraforts que Clotet i Paricio van fer per reforçar l’estabilitat de la capella, i tota una ala que és la que dona a la plaça de les Caramelles. La nova ampliació intenta reconnectar tots els diferents nivells del convent, resolent la complexitat del lloc i la preexistència.

Xavier Ros: La proposta és com és estrictament perquè hi ha en el conveni l’església, la qual cosa pot semblar estrany perquè el MACBA és tot el contrari al que et pots imaginar d’un convent. El projecte del museu ha anat rebotant per diversos espais i al final ha caigut on ha caigut perquè no podia anar a cap altre lloc. Ara bé, l’estranya condició és que la proposta cal desenvolupar-la condicionada per la situació d’estar recosint una mica unes estranyes figures com són una església i una capella, i un convent, del qual només et donen la planta baixa.

Parlem del convent.

R: Els espais del convent no són els més fàcils. La nostra reorganització dels espais permet que els que són expositius quedin majoritàriament a la part nova, en un entorn més abstracte que facilita l’exposició de peces d’art. La maniobra de convertir la capella en el sistema d’accés i comunicació entre les dues places allibera el convent de càrrega expositiva. A la capella també s’hi pot exposar, però fora de tiquet, de manera que bona part del volum del convent complementa tot el que hi ha al voltant d’una exposició: la botiga, guarda-roba…

A l’hora de projectar l’ampliació d’un museu, condiciona el tipus d’art que s’hi exposa? 

X: En un museu d’art contemporani mai saps què s’hi exposarà, precisament perquè és art contemporani. Crees una infraestructura i ja veurem què hi estarà passant en vint, trenta o quaranta anys.

R: Això no vol dir que els espais hagin de ser neutres. Les tres grans sales sí que responen més al tòpic de la sala més neutra, perquè no saps què t’arribarà… Però en el projecte hi ha altres espais expositius més caracteritzats, des del que es reconeix a la façana, que és la galeria, una mena de sala expositiva més d’aparador i exposada a la condició urbana i amb una materialitat no tan neutra. També hi ha uns espais més intersticials entre el convent i les sales grans, són petites sales entre contraforts, més fragmentades, més especials. Si tens un espai prou especial, hi pots col·locar una peça de format molt especial.

Sona bé.

X: Suposo que quan Herzog & De Meuron van guanyar el projecte d’ampliació de la Tate Gallery, el Turbine Hall en el fons el van interpretar ells i el van oferir de manera imprevista pel que descrivien les bases. Són espais molt cívics que no són estrictament espais per mirar i no tocar, que no són espais estrictament neutres, sinó molt específics. Els artistes creen obres concretes interpretant el context de la Turbine Hall, potser algú crearà peces tenint en compte el nou espai d’ampliació del MACBA, amb totxo, tan obert a una plaça… És un concepte contrari a allò neutre.

R: És el típic exemple de la casa i la cova.

Com?

R: En la casa, l’arquitectura s’adapta a l’home i en la cova és l’home qui s’ha d’adaptar, perquè la cova ja té la forma definida. Si haguessis de sopar en una cova, buscaries la pedra més plana per seure-hi. Un museu com aquest és, bàsicament, llibertat però també una mica de cova, espais on col·locar la peça allà on l’espai et deixa.

 

Projecte d'ampliació del MACBA.

Projecte d’ampliació del MACBA.

 

En el projecte d’ampliació del MACBA, l’entorn era molt important…

X: La galeria només s’entén perquè hi ha una plaça. Havent vist el que van fer les altres propostes, la nostra lectura, que cosia museu, plaça i barri, és el que va marcar la diferència. El nostre era el projecte que més integrava totes aquestes complexitats.

Però hi ha una voluntat de canviar la vida de la plaça dels Àngels, per exemple?

X: Hi ha aquesta voluntat, però no formava part del problema perquè hi ha un desenvolupament a part que preveu transformar la plaça. És a dir, no forma part del nostre encàrrec, però no és el mateix afegir un volum autista, com una escultura, que una façana que va de punta a punta i que mesura uns cinquanta o seixanta metres. La galeria mira a la plaça i la plaça a la galeria. Això vol dir que l’ampliació del MACBA afectarà la plaça de forma inevitable.

R: És una operació on, sobre el que ja existeix, hi ha una transformació ordenadora. En lloc d’haver-hi una peça més, hi ha tota una unitat i, indirectament, això transforma l’espai públic encara que nosaltres no entrarem en la transformació de la plaça de forma directa. Però la transformació urbana que fa l’edifici transforma l’espai públic.

Entenc.

X: És una plaça molt gran, que tindrà el mateix museu a banda i banda. És una redefinició de la plaça sense que s’hi faci res de forma directa. Si, a més, després es fa alguna cosa, el procés donarà sentit a una idea concreta d’espai públic que segur serà sensible a aquesta condició tan particular de ser una plaça abraçada per un museu.

R: En aquest sentit, més que un edifici, és un artefacte urbà, perquè intenta ser una mena de gran porxo o de gran porticat que fa la funció d’aquelles grans places…

X: …la plaça San Marco a Venècia o la plaça Reial a Barcelona. Configuren un espai urbà que va més enllà de la seva història, perquè sota els porxos les activitats canvien, ara a la plaça Reial hi ha bars musicals, per exemple. La nostra proposta organitza una sèrie de volums disconformes, una mena de pedaços històrics: la capella, el convent, els contraforts del Clotet i Paricio, i ara hi posem nosaltres un volum molt gran al davant, que són les sales habituals d’un museu, però tot lligat per aquesta galeria que va amb una columnata de punta a punta.

I suposarà un contrast amb l’actual edifici?

R: La dimensió més o menys acotada, comparada amb la de Richard Meier, li dona una escala més humana i més cívica, diguem-ne, però alhora li dona caràcter d’institució. La façana és la institució.

X: L’organització tan vertical i tan radical formalment, que és aquesta columnata, que en el fons són pantalles, té un punt monumental, que pot tenir una interpretació negativa segons com t’ho miris, però a dalt, el que ho cobreix és la gent. Amb algunes escultures, sí, però és una plaça superior que la gent trepitja. Suposa una desmitificació d’un símbol tan potent com una columnata, on la gent camina per allà. Això li dona un punt més pintoresc o menys monumental en el sentit negatiu del terme.

R: Al final, tota aquella peça és molt pública, és espai públic. Això és el que es vol transmetre. No es vol esgarrapar més espai a la ciutat, perquè segueix sent de la ciutat. I al darrere hi haurà l’espai més museístic.

 

Projecte d'ampliació del MACBA.

Projecte d’ampliació del MACBA.

 

Amb les dificultats que suposen les ordenances, no m’imagino un espai més complicat per fer un projecte com aquest que una plaça com aquesta…

X: Sí, en molts moments tens la sensació que alguna norma t’impedeix fer el que creus que hauries de fer, però immediatament has de trobar una solució que satisfaci totes les parts i aquesta pot ser una decisió molt petita o una de molt gran. També pot ser una solució que resolgui diversos problemes alhora. Això forma part del nostre ADN com a creadors d’edificis i com a solució de problemes. Tampoc pots dir que una normativa no t’ha deixat fer un bon edifici, perquè llavors ets tu qui no ha sabut donar-l’hi prou voltes. Un exemple és l’absis, que creiem que serà el que la gent més recordarà de la visita al MACBA, la manera com es relaciona el museu amb l’absis i amb els contraforts del convent. A vegades, per culpa d’un problema no previst, trobes una bona solució imprevista.

R: També és important que la solució no sembli excessivament del món del solucionisme. És a dir, és una solució a unes dificultats, cert, però la solució ha de ser més creació que solució. És a dir, el problema no ha de semblar la raó de la solució.

Allò d’aprofitar un problema per generar una nova oportunitat…

X: Per exemple, podríem dir que ens van obligar a fer un pati al voltant de l’absis. En canvi, si t’expliquem el MACBA, et direm que a una banda tens l’edifici de Richard Meier i a l’altra costat tens l’absis del segle XIV amb una obra d’art al mig. Cal interpretar en positiu els problemes. Segur que en algun moment, en sorgirà algun altre, i la nostra feina és pensar diferent per transformar un problema en una oportunitat. És a dir, no hem de gestionar problemes, sinó descobrir oportunitats.

R: Crec que més o menys haurem aconseguit donar resposta a una cosa que no fes pinta de problema. El projecte té identitat per ell mateix.

En el concurs d’ampliació del MACBA es van presentar firmes internacionals com Barozzi Veiga, Caruso St John i David Chipperfield. Això fa que guanyar el concurs tingui més importància?

R: Bé, evidentment ens ha agradat. Guanyar sempre és satisfactori, però si guanyes a despatxos reconeguts, més encara. La clau està en què nosaltres, per proximitat, hem llegit potser més bé la clau de la manera local d’entendre les coses. Amb els suïssos Christ & Gantenbein hem treballat molt d’igual a igual, ells van entendre que nosaltres dominàvem la manera de veure les coses d’aquí.

X: Ells tenien molt clar que la càrrega cultural, el coneixement del context el teníem nosaltres per ser d’aquí.

R: Ells van venir a Barcelona i van estar uns dies treballant aquí; hi ha despatxos que, pel tema Covid i tot plegat, no van arribar a visitar el lloc. Ells van confiar en nosaltres i hi ha hagut química. Hi ha despatxos que segurament no han entès tant l’enunciat o el context.

Entenc, doncs, que aquest era un tema especialment determinant.

X: El problema era tan complex, amb cada entitat intervenint-hi, aixecant el dit… Quan posaves tots els problemes, un darrere de l’altre, i no tots eren convergents, hi havia contradiccions. Entendre l’interlineat d’això ha estat complicat. No eren unes bases completes en aquest sentit, era un trencaclosques que no encaixava. Vam acabar de completar les bases nosaltres i no només el museu. En totes les propostes que s’hi van presentar tots volien fer un museu, però nosaltres vam anar més enllà amb una lectura complexa.

R: Vam arriscar més posant l’accent en la condició urbana, sobretot en l’accés i el travessar a través del transsepte de la capella. Tothom havia de mantenir el pas actual entre la plaça dels Àngels i Caramelles, però això reduïa molt l’espai, i desplaçant aquest pas, el que aconseguíem era optimitzar molt més l’espai museístic. Això ens permetia fer el cos més endarrere i no ocupar tant el front de façana. Tothom va esgotar la màxima alçada que urbanísticament es permetia fins al front de façana, això creava volums molt més impactants. En canvi, en la nostra proposta el volum alt està més enretirat i la plaça agafa una dimensió més tranquil·la, és menys un objecte i molt més un cosit amb el seu entorn.

Com ha anat aquesta societat amb el despatx suís Christ & Gantenbein?

R: Bé, forma part de l’èxit de la proposta. Ha funcionat perquè hem aprofitat el nostre coneixement del lloc i la seva experiència en museus. Hi va haver un debat bastant lúcid.

X: No ens coneixíem, però la relació ha estat molt de tu a tu, hi ha hagut molt respecte mutu i equilibri. Les aliances entre despatx gran estranger i despatx local és habitual. En aquest cas, hem donat sentit a la relació, amb els seus museus i les nostres rehabilitacions. Els dos despatxos hem tingut un paper: a vegades nosaltres ens passàvem amb la interpretació del problema contextual i ells es passaven amb la idea museística.

 

Projecte d'ampliació del MACBA.

Projecte d’ampliació del MACBA.

 

Parleu del caràcter local del vostre despatx. És l’ampliació del MACBA un trampolí per a H Arquitectes? Us dona més envergadura a nivell internacional?

R: Potser que ens l’acabi donant. El món arquitectònic és petit i darrerament ja érem recorreguts, fins i tot internacionalment. És cert que la dimensió mediàtica d’aquest concurs, que era un concurs internacional, ha estat molt gran. Jo mai havia rebut tants missatges en un dia.

Però això no us genera més ambició, ganes de fer projectes més grans?

R: Anem molt a poc a poc, cada vegada som més ambiciosos, però ens agrada anar amb calma. No ens volem precipitar, preferim fer les coses bé. Una cosa que ha fet que la gent confiï en nosaltres és que fem les coses bé, no estirem més les obres que la màniga. Ara comencem a fer obres a l’estranger, però sempre seleccionem molt què fem, perquè només volem fer allò que podem fer bé.

En quins projectes treballeu, en l’àmbit internacional?

X: De tant en tant rebem propostes de despatxos internacionals per participar en concursos de manera conjunta, però les hem descartat perquè no ho hem vist clar.

R: Ara estem preparant un concurs per a un celler a Burdeus. Si ens diguessin de fer un museu a Copenhague, segurament no podríem dir que no. O fer l’òpera d’alguna ciutat! Si hi anem és perquè la situació s’ho val.

La vostra és una obra diversa: rehabilitació, cases, ara museus… Quina és la filosofia que uneix tots els vostres projectes?

X: Si ho planteges en termes de si rebutjaríem un client important, potser hauríem de parlar més d’ètica que de filosofia. Pot semblar que la nostra arquitectura tingui una condició ètica, per la gestió dels recursos, però no és exactament així. A nosaltres ens va pillar la crisi i això va condicionar una manera de fer o de treballar que ha anat evolucionant. De moment, estem aconseguint mantenir els valors arquitectònics independentment dels recursos o les característiques dels encàrrecs.

R: Fins i tot pot semblar que la nostra filosofia o la nostra ètica comporta un posicionament gairebé polític sobre com s’han de fer les coses, i la veritat és que nosaltres ens centrem més en el valor de les coses que tenen a veure només amb l’arquitectura. El que ens importa és la qualitat arquitectònica. En el fons no depèn tant d’on vingui el client, però som molt clars en aconseguir extreure la màxima qualitat. La nostra interpretació de la qualitat comporta de vegades un sentit estètic diferent, però no és això el que busquem. Sovint, els nostres clients acaben tenint una casa que no és com s’imaginaven, però veuen que el que tenen és qualitat, i ens consta que ho valoren. Aquesta qualitat a algú pot semblar-li austeritat, però això és un conflicte estètic, el que realment es persegueix és qualitat, benestar.

Sembla una bona filosofia…

X: Suposo que ha estat una de les raons que ens han fet guanyar el concurs del MACBA, la capacitat d’anàlisi dels problemes, que en són molts, associada als recursos… Una constant en totes les nostres obres és l’experiència en els espais que fem vinculats a l’ús, tot recuperant certs valors que s’havien perdut, com el contacte amb allò natural, el sentit climàtic, però també un benestar que s’allunyi de l’artificial. Això en un museu és difícil.

 

Rehabilitació de les Cristalleries Planell de Barcelona.

Rehabilitació de les Cristalleries Planell de Barcelona.

 

El 2014 dèieu que la crisi us havia anat bé. Ara estem al 2021, en una crisi diferent. Amb la perspectiva del temps, ¿manteniu que una crisi econòmica pot estimular la bona arquitectura?

R: En aquell context, el que havia canviat molt era la consciència del client. El client d’abans de la crisi malbaratava molt, era molt inconscient. I la crisi va crear una consciència col·lectiva que va fer que la gent que encarregava edificis, privats o públics, ho fes amb amor. Es van adonar que fer un edifici era molt més important, es va tornar a valorar la qualitat, encara que el nombre d’encàrrecs va baixar per la crisi, és clar. Hi va haver un canvi de xip considerable, no es feia tant una arquitectura per vendre-la  o per treure’s un problema de sobre, sinó que es focalitzaven en la cosa ben feta, en les bones intencions.

X: Els recursos eren finits, no només els econòmics, hi va haver una consciència de recursos limitats i això tenia a veure amb la nostra filosofia, la gestió eficient dels recursos. Tothom que venia a demanar-nos un encàrrec ens demanava això. Ja veurem quant dura aquesta inèrcia. Llavors, tothom va entendre que allò ja només podia ser així.

Per valorar l’evolució de l’arquitectura, cal temps i perspectiva, però, ¿teniu la sensació que algun dia ens adonarem que hi ha una generació d’arquitectes que s’ha forjat en la crisi i això ha creat un tipus d’arquitectura determinada?

X: A vegades hi ha rebots que no tenen a veure amb contextos socials, però segurament sigui així. Ara estem en un moment de certa joventut del despatx i tenim cintura per adaptar-nos als canvis o als nous contextos, però no sé si tindrem la mateixa cintura en el futur. Hi ha despatxos més grans que no van tenir aquesta capacitat.

R: Molta gent ha vist en nosaltres una evolució contextual i crec que la nostra evolució, que sí neix en un determinat context de crisi, està més encaminada o intenta tendir a una cosa que no depengui tant de la tessitura del context. Hi ha gent a qui li agrada fer surf sobre les circumstàncies. Nosaltres intentem fer una feina que transcendeixi el que passa en cada moment, perquè al final l’arquitectura no dura deu anys, com una crisi, sinó molt més. Intentem sortir dels contextos, però no podem evitar ser fills d’una època, com molts altres arquitectes.

X: Ja Paladio deia en el seu moment que la seva arquitectura era fruit d’una època de crisi, però al final la casuística d’una arquitectura no transcendeix, importa l’edifici quan el visites. Per això hem de transcendir el context.

Com?

R: El que fa que un projecte estigui realment bé escapa a les mirades ràpides, està més en el fons i nosaltres cada vegada estem més interessats en aquesta capa més amagada que, amb una mica de sort, transcendirà la crisi del 2008, la del 2020…

Entenc! Algun dia això potser sedueix al jurat del Pritzker…

X: Si això significa que hem pogut donar continuïtat a les nostres obres, doncs, escolta…

 

Casa Gualba.

Casa a Gualba.

 

Casa a Granollers.

 

Casa a Vacarisses.

Casa a Vacarisses.

 

Centre de Recerca ICTA-ICP de la UAB

Centre de Recerca ICTA-ICP de la UAB.

 

Rehabilitació del Teatre Arnau de Barcelona.

Rehabilitació del Teatre Arnau de Barcelona.

Categories
ArquitectesArquitecturaARTENTREVISTES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES