Oriol Bohigas, memòria i arquitectura

L'arquitecte va escriure tres volums de dietaris on va reflexionar sobre la seva vida, la seva professió i Barcelona
Josep Martorell, Oriol Bohigas (centre) i David Mackey en una foto de Català Roca.
Josep Martorell, Oriol Bohigas (centre) i David Mackey en una foto de Català Roca.

Manel Haro / @manelhc


L’arquitecte Oriol Bohigas, una figura gairebé centenària, és història viva de la ciutat de Barcelona. Nascut el 1925, ha estat testimoni de grans esdeveniments que ha viscut la capital catalana al llarg del segle XX i XXI. Poca broma, quan ell va néixer encara quedaven quatre anys per a l’Exposició Universal de Barcelona, que va donar lloc a la construcció del Palau Nacional (avui Museu Nacional de Catalunya), el Poble Espanyol i l’Estadi de Montjuïc, entre altres. I quedaven onze anys per a l’esclat de la Guerra Civil. Bohigas va tenir un paper destacat en aquella nova Barcelona que va sorgir amb motiu de l’arribada dels Jocs Olímpics de 1992. El seu despatx –MBM Arquitectes, creat amb David Mackay i el seu amic d’infantesa Josep Maria Martorell- ha guanyat diversos premis FAD i és responsable de projectes com l’Edifici Palau Nou de la Rambla (1990-1993), el Museu del Disseny (2008-2013) o l’edifici de l’editorial RBA (2011).

Bohigas és autor de diversos llibres, entre els quals es troben tres volums de dietaris, publicats originalment a Edicions 62 i que l’editorial La Magrana va reunir en un sol volum, Refer la memòria, l’any 2014. Aquests dies he llegit el primer d’aquests tres llibres, Combat d’incerteses (1989), on explicava algunes qüestions relacionades amb la seva trajectòria professional i també sobre la seva infància i la vida familiar quan era un nen. Per exemple, Bohigas escrivia que la seva família volia que estudiés Enginyeria Industrial per tal de continuar amb el negoci familiar. Ell, seduït per la història i la filosofia, va dubtar fins a setè de batxillerat quan el seu company Josep Martorell (i futur soci, recordem) li va dir que faria arquitectura: «això resolia el meu problema, una carrera que en dificultats tècniques i en qualificació social i econòmica no desmereixia de la d’enginyer i que tenia també uns vessants artístics i àdhuc historicoliteraris que podien ser exercits sense haver de caure en les professions aleshores tan escassament remuneradores com la de professor d’institut o la d’investigador de pa sucat amb oli, amb el risc de la misèria i la ineficàcia.» Així va començar la seva carrera cap a l’arquitectura, fent cas del seu amic Martorell.

 

David Mackey, Josep Martorell i Oriol Bohigas, en una foto de Leopoldo Pomés inclosa en el llibre.

David Mackey, Josep Martorell i Oriol Bohigas, en una foto de Leopoldo Pomés inclosa en el llibre.

 

A la universitat va tenir professors com Pere Domènech, fill de Domènech i Muntaner, o Eusebi Bona. La formació de Bohigas se situava entre els «monumentalistes abarrocats» que representaven Bona i Domènech i molts altres docents de l’Escola d’Arquitectura i una arquitectura moderna que defugia de forma ferotge de qualsevol classicisme. Llegim en aquests dietaris les següents línies que demostren l’explosió que va significar per a aquells joves estudiants l’arquitectura moderna que agafava força a Europa: «quan a mitjans de la carrera descobrirem el GATCPAC i començàrem a empalmar a desgrat dels nostres professors amb la línia perduda de les avantguardes, sabérem que en Duran Reynals havia estat component del grup i que havia fet tres cases racionalistes a Barcelona, d’una qualitat inqüestionable.» Més tard vindria el Grup R -ell en formaria part, com Coderch o Moragas-, que recuperava l’esperit d’avantguarda que connectava amb el GATCPAC de Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, entre altres.

Interessant és també, en aquestes pàgines, el paper del pare, Pere Bohigas, gran activista cultural de la seva època, qui assumiria tasques d’organització de l’Exposició Internacional de Barcelona quan era membre de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i esdevindria una peça més de l’engranatge de l’operació de rescat de les obres d’art sotmeses a les cremes successives durant la Guerra Civil, una operació dedicada també a recuperar peces de col·leccions particulars decomissades i de les esglésies cremades. L’any 1936, la família Bohigas va marxar cap a Olot, quan es va desmuntar el Museu d’Art de Catalunya i calia emmagatzemar les seves peces a l’església de Sant Esteve del municipi de la Garrotxa per salvar-lo dels bombardeigs de Barcelona. Allà, per cert, els germans Montsalvatge -entre ells, Xavier, futur músic- es deixaven veure, quan estaven allistats amb els nacionals durant la Guerra Civil, i de tant en tant tornaven a casa amb els pares. Fins i tot, Bohigas recordava com els Montsalvatge cantaven l’himne nacional amb el braç alçat quan aquest sonava a la ràdio.

 

Oriol Bohigas envoltat dels alcaldes de Barcelona Jordi Hereu, Xavier Trias, Narcís Serra i Pasqual Maragall, així com del president del grup RBA, Ricardo Rodrigo / Foto: Ajuntament de Barcelona.

Oriol Bohigas envoltat dels alcaldes de Barcelona Jordi Hereu, Xavier Trias, Narcís Serra i Pasqual Maragall, així com del president del grup RBA, Ricardo Rodrigo / Foto: Ajuntament de Barcelona.

 

Sobre la carrera d’Oriol Bohigas, cal recordar que Narcís Serra va oferir-li el càrrec de delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona fins al 1984, quan Pasqual Maragall va encarregar-li la planificació de la Vila Olímpica i del seu entorn de cara als Jocs Olímpics, una gran oportunitat per a les transformacions urbanes de Barcelona. Entre les seves actuacions hi havia la de construir un barri nou, obert al mar, que des de feia temps s’havia degradat molt, conseqüència de l’obsolescència de les indústries que l’ocupaven. Bohigas volia fer desaparèixer l’Estació de França, però RENFE s’hi va oposar al considerar-lo l’últim dels grans monuments dels ferrocarrils espanyols. «Manies conservadores i banalitat de les antigalles. Una ocasió perduda perquè la Ciutadella hagués arribat al mar i la Barceloneta hagués agafat una altra volada urbana», deia Bohigas, qui va lamentar que les vies del tren suposessin una barrera entre la ciutat i el mar.

Precisament sobre aquest tema de les «manies conservadores i banalitat de les antigalles», l’arquitecte denunciava que ja en aquells anys vuitanta vivíem a Europa «la malaltia de la preservació a ultrança i a Espanya això pren unes dimensions alarmants.» El 3 d’agost de 1887 començaven els grans enderrocs d’una bona part de les velles indústries que ocupaven el lloc de la futura Vila Olímpica per activar també la reconstrucció del Poblenou, però alguns moviments veïnals es van oposar a l’enderrocament d’alguns edificis que consideraven important preservar per a la memòria de la ciutat. «El respecte a la història i a la conservació dels seus testimonis, per una banda, i, per l’altra, la consideració objectiva de l’arquitectura al marge de la seva filiació històrica, són dos temes que cal entendre no pas com a contradictoris, sinó com a simultanis i, àdhuc, complementaris», escrivia Bohigas.

 

Els terrenys industrials de Barcelona que es convertirien en la Villa Olímpica amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992

Els terrenys industrials de Barcelona que es convertirien en la Villa Olímpica amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

 

Això volia dir que, sens dubte, calia respectar la memòria urbana de les ciutats, però no aturar el progrés de l’arquitectura, sinó més aviat trobar un punt d’equilibri entre les dues esferes. Per exemple, Bohigas lamentava que la Casa Trinxet de Puig i Cadafalch fos enderrocada per Núñez i Navarro (quan Josep Maria de Porcioles era l’alcalde de Barcelona), amb els murals de Joaquim Mir, les ceràmiques de Pujol Baucis, les escultures d’Alfons Juyol, i els ferros d’Esteve Andorrà. La constructora va explicar fa uns anys a La Vanguardia que no van enderrocar-la ells, sinó que quan van adquirir els terrenys del número 268 del carrer Còrsega ja s’havia fet l’operació de destrucció (encara que altres fonts asseguren que les dues coses anaven lligades i que hi havia un acord entre la constructora i Porcioles). Diferent va ser el cas de la Casa Serra de Rambla Catalunya, edifici que els arquitectes Alfons Milá i Federico Correa van saber convertir en un nou projecte que mantenia l’obra de Puig i Cadafalch.

Deia Bohigas que «no es tractava solament de la preservació dels bons edificis barcelonins, sinó també de la lluita contra les males intervencions escenogràfiques, incultes i tramposes, a què sovint han estat sotmesos els grans testimonis històrics», un tema important en la memòria de Barcelona, on sovint s’ha volgut donar gat per llebre, intervencions recents i mal fetes per arquitectura històrica. «Les ciutats s’han de fer sobre les pròpies runes. Si ara tenim una major sensibilitat per les restes històriques, el que hem de fer és integrar-les -quan això sigui possible- com una de les dades en l’organització del projecte. Però vigilant de no enganyar-nos ni d’enganyar el públic. A vegades, aquesta major sensibilitat pel testimoni històric és només el refugi d’una manca de capacitat de proposta creativa i unes ganes de no moure res, de quedar-se en allò que ha fixat el consens dels benestants i els aprofitats», llegim al seu dietari.

 

La desapareguda Casa Trinxet de Puig i Cadafalch, a Barcelona.

La desapareguda Casa Trinxet de Puig i Cadafalch, a Barcelona.

 

Segurament un cas molt clar al respecte és la Sagrada Família, monument molt criticat per Bohigas al considerar que el temple que s’ha anat construint fins ara s’allunya completament del que havia pensat Gaudí. De fet, el 9 de gener de 1965 diverses personalitats van publicar una carta a La Vanguardia per demanar preservar «l’autèntic Gaudí que ens estan mutilant», i que anava signada pel mateix Bohigas, a més de Salvador Espriu, Vittorio Gregotti, Alexandre Cirici, Joan Miró, Antoni Tàpies, José Antonio Coderch, Gio Ponti i, fins i tot, Josep Maria Subirachs, qui després -coses de la vida- acceptaria l’encàrrec de la part escultòrica de la façana de la Passió de la Sagrada Família.

Però tornant al projecte de la Barcelona olímpica, Bohigas es refereix al barri de la Nova Icària, que, segons explicava, «no havia de ser un gueto», sinó un tros de ciutat totalment integrat, motiu pel qual es va decidir que els edificis fossin construïts per arquitectes diferents, evitant així «la uniformitat artificial d’una col·lecció de blocs aïllats, però també el caos d’una sèrie d’intervencions incontrolades.» Confessava Bohigas que, per no fer enfadar Oscar Tusquets i Ricard Bofill, se’ls faria també algun encàrrec. Beneïdes anècdotes que nodreixen aquestes pàgines!

 

L'actual Villa Olímpica de Barcelona.

L’actual Villa Olímpica de Barcelona.

 

Precisament un projecte de Bofill centra alguns dels capítols dels dietaris de Bohigas, la construcció del Teatre Nacional de Catalunya, encara que no tant des d’un punt de vista arquitectònic, sinó polític. Les divergències que massa sovint hi havia entre l’ajuntament socialista i el govern convergent de la Generalitat: Pasqual Maragall contra Jordi Pujol. El TNC havia d’anar al Teatre Principal de La Rambla, però finalment es va descartar i es va buscar un altre emplaçament, la qual cosa va provocar tensions entre Ajuntament i Generalitat, perquè els primers volien fer-lo a tocar de la plaça de les Glòries -on finalment hi va anar-, per tal de dinamitzar el barri, i els segons preferien la zona propera al Palau de Pedralbes.

Al llarg d’aquestes pàgines, coneixem moltes altres curiositats i anècdotes, com la perseverança de Bohigas, quan era jurat del Premi Príncep d’Astúries de les Arts, per guardonar algun arquitecte: primer José Antonio Coderch, després Álvaro Siza i, finalment, Francisco Javier Sáenz de Oiza (aquest l’aconseguiria, anys més tard, el 1993, i una mica abans, el 1989, Oscar Niemeyer). Bohigas va haver de defensar alguns dels seus candidats davant noms com Concha Piquer, presentada per la també membre del jurat Pilar Miró. Molt sucós i divertit aquest catàleg d’interioritats del premi.

 

El Museu del Disseny de Barcelona és obra del despatx d'Oriol Bohigas.

El Museu del Disseny de Barcelona és obra del despatx d’Oriol Bohigas.

 

Encara més rellevant, però, és el seu relat sobre les dificultats de la Fundació Joan Miró, quan ella n’era el president, per rebre ajudes i aconseguir fer d’aquest museu un espai referencial d’art modern a Barcelona amb l’entrada al Patronat de l’Ajuntament, el Ministeri de Cultura, la Generalitat i, fins i tot, la Diputació. El motiu d’aquestes dificultats eren, novament, polítiques (encara que no només) entre el govern d’Espanya i el de Catalunya. Els primers, segons li confessaria el llavors director general del PSOE, Miguel Satrústegui, perquè «no volien prendre cap compromís fix amb la cultura catalana, perquè creien que eren temes amb els quals se les havia d’apanyar la Generalitat tota sola», i els segons perquè la Generalitat no era gaire favorable a entrar allà on hi era el Ministeri. Vaja, això i que «Jordi Pujol no estava gaire convençut de participar-hi, simplement, perquè l’inquietava una certa modernor, [ja que] el dia abans havia passejat amb la seva dona per Barcelona i s’havia alarmat de veure tanta modernitat desbocada per les sales d’exposicions, per les places, per les botigues, pels bars, pels locals de joventut.» A favor van estar, des de bon començament, l’alcalde Pasqual Maragall i el llavors regidor Joaquim Nadal.

La lectura d’aquest primer volum de dietaris ofereix molta més informació, en ell trobem molts noms de la cultura, la política i l’arquitectura catalanes, així com de l’àmbit espanyol i internacional. És important conservar els textos memorialístics d’Oriol Bohigas, en aquest cas escrits durant l’any 1989, sense que -segurament- l’autor fos conscient llavors del valor que tindrien dècades després. Combat d’incerteses demana una lectura pausada, atenta, i moltes ganes d’aprendre sobre arquitectura i sobre la història de Barcelona.

Categories
ArquitecturaART
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES