Sorprèn -i molt- que un pintor com Miquel Villà (Barcelona, 1901 – El Masnou, 1988), creador d’una obra tan impressionant, no tingui més volada en la història de l’art català. Només cal apropar-se al Museu de Maricel de Sitges i veure la seva obra reunida en una excel·lent exposició d’una seixantena de peces, per fer-se aquesta pregunta, especialment aquells visitants que mai havien sentit a parlar d’aquest artista. Explica Ignasi Domènech, director de les col·leccions dels Museus de Sitges i comissari de l’exposició, que l’obra de Villà «és una de les més personals de la pintura catalana del segle passat.» Fa gairebé un segle de les seves primeres exposicions de Barcelona -a les galeries Dalmau (1927) i Sala Parés (1929), les quals van tenir una bona acollida entre la crítica, però no van estimular gaire les vendes de la seva obra-, i més de tres dècades de la mostra (1985) que va organitzar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya al Palau Moja de la capital catalana.
Tocava una nova exposició que reivindiqués l’obra de Miquel Villà, especialment perquè -com indica Domènech- només el Museu de Montserrat, el Museu Deu i el Museu de Maricel presenten obres del pintor de manera permanent, la qual cosa explicaria -suggereix el comissari- que Villà sigui tan poc conegut, perquè bona part de la seva producció resta en col·leccions privades (també hi ha obra en els dipòsits del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Valls, presents en aquesta exposició). Això i el fet que l’artista fos un rodamón (va viure a Buenos Aires, Bogotà i París), fet que l’allunyava de Barcelona, capital del món artístic català. Tant de la seva estada a Colòmbia com a França, podem veure paisatges en la mostra Miquel Villà. La pintura sense atzar del Museu de Maricel. També del Masnou, La Pobla de Segur, Altea i Eivissa, tots ells indrets on el pintor va trobar refugi. Especialment fascinants són els paisatges d’Eivissa.
‘La Vila. Eivissa’ (1970)
Deia el mateix Villà: «davant la natura, intento ordenar aquell caos i reduir-lo a formes i colors bàsics.» Més encara: «un bon quadre no és allò que està ben pintat, sinó el que té de realisme, és a dir, allò que ens permet veure, que ens fa comprendre, el que ens comunica la força de la vida, de la realitat.» Aquestes paraules de Villà les recull Domènech en el llibre-catàleg publicat per Viena Edicions (val la pena tenir-lo!). El comissari recorda que Villà es considerava un pintor realista i que la natura per a ell ho era tot. La seva meticulositat, atenció al detall i capacitat d’observació les veiem, per exemple, en el quadre Dues vaques, on els animals estan representats amb sorprenent realisme gràcies a les textures que Villà hi va aplicar.
Colpidorament realistes són també les dues obres que representen una cuina on dues dones són pintades a certa distància entre elles, cadascuna dedicada a les seves tasques, imposant una poderosa sensació de silenci i buidor. Ho defineix la historiadora de l’art Susanna Portell, també comissària de l’exposició: «[és] un món compacte i tàctil, de silencis, com els que es respiren també en els seus interiors, sigui una cuina o un estable. Un món on el temps sembla haver-se detingut.» Però segurament el que més impacte d’aquesta exposició és comprovar la manera com Villà utilitzava el color. Ho certifica molt bé aquesta frase de Santos Torroella: «Villà no pinta tant un determinat cel blau, com el blau absolut d’aquell cel en un moment donat; no pinta tant una poma verda i rodona, com el verd i rotund d’aquella poma.»
Detall de ‘La cuina’ (1939)
Aquesta exposició, doncs, ens enfronta a la rotunditat dels colors dels paisatges, estampes ideals on la natura imposa la seva presència. El de Villà no és un realisme despullat, és un realisme interpretat per la mirada de l’artista, carregat de sentit i simbolisme, una explosió de vida i calidesa fascinant que atrapa qualsevol visitant. Villà es mostrava fidel al paisatge, però ell era l’amo de qualsevol paisatge que pintava -ho explica Portell-, per això la seva obra és tan genuïna i personal. Val la pena apropar-se al Museu de Maricel de Sitges, no una, sinó moltes vegades, perquè aquesta exposició és una d’aquelles grans cites culturals difícilment repetibles a curt o mitjà termini pel grau de dispersió de l’obra de Villà i pel fet -recordem- que molts dels quadres aquí exposats pertanyen a col·leccions privades. Fins al 26 de setembre.
