La vaga dels tramvies

Francesc Vilanova explica els fets de 1951 a Barcelona, que van suposar una protesta contra l'opressió i la pobresa
la vaga dels tramvies francesc vilanova

Júlia Costa / @liujatasco


La vaga dels tramvies de l’any 1951 va ser un esdeveniment que va trasbalsar els silencies d’una postguerra amarada de misèria i que semblava no canviar en excés, malgrat el final de la Segona Guerra Mundial, ja esberlades les esperances en què la derrota nazi representés també el final del franquisme. L’any 1977 Fèlix Fanés va publicar un llibre sobre aquells fets, a l’enyorada col·lecció Les Eines, de l’editorial Laia, un volum que avui és difícil de trobar.

Enguany, a la col·lecció «Dies que han fet Catalunya», de Rosa dels Vents, l’historiador Francesc Vilanova analitza aquella vaga dels tramvies amb una nova perspectiva. El llibre (La vaga dels tramvies: 1 de març de 1951) fa un recorregut per la premsa de l’època i per documents clandestins diversos, des d’un mes abans d’aquell primer de març en el qual es va iniciar aquella vaga que, més aviat, podríem qualificar de boicot general a aquell transport, aleshores imprescindible. El moviment popular va acabar amb la destitució del governador civil, Baeza Alegría, qui, juntament amb l’alcalde de la Barcelona d’aleshores, el Baró de Terrades, van ser els qui van rebre les conseqüències de tot plegat, en un intent d’acabar amb els aldarulls i les protestes.

El llibre té un gran interès ja que ens immergeix en l’ambient d’aquell moment, en coses com ara les divisions a l’interior de la Falange, l’estraperlo o el racionament escàs i mal gestionat. Els tramvies donaven un molt mal servei, anaven atapeïts de gent, cosa que sobta quan es miren fotografies de l’època, i havien experimentat una pujada de preu que, si bé pot semblar que no era excessiva, en aquell context de misèria general resultava prou important. Encara més considerant que a Madrid no s’havia produït.

Una de les poques persones que feia una certa i tímida denúncia sobre les mancances del transport i d’altres aspectes de la vida quotidiana, era Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino. L’HOAC, una associació obrera d’inspiració catòlica, i, per això, relativament tolerada, havia aconseguit situar membres seus al sindicat vertical. El nacional-catolicisme ho impregnava tot, amb el pas de la Santa Missió per la ciutat. Tot aquell clímax catòlic arribaria a la màxima expressió amb el Congrés Eucarístic, l’any següent.

 

 

L’única sortida, en ocasions, era l’humor popular, que es reflectia en fulls clandestins, dites i acudits. Un gran nombre de poemets enginyosos al·ludien a la suposada relació del governador Baeza amb la vedet Carmen de Lirio, cosa que no era certa i que l’actriu, de gran, va desmentir moltes vegades, però que ha quedat fixada en la memòria col·lectiva com a inqüestionable. Sembla que sectors falangistes contraris al governador contribuïen a fer córrer aquelles brames, tant del gust de la gent, a l’hora de fer barrila en temps tan foscos. Cal pensar en com incideix en aquell tema la moral rància i la mala consideració de les dones que es dedicaven a coses com ara la revista, un gènere molt popular, malgrat la censura constant.

No és fàcil esbrinar a fons com es va congriar el moviment i la revolta. Hi ha opinions sobre un moviment espontani al qual després s’hi van anar adherint grups diversos. Malgrat que l’augment de tarifes es va aturar el sis de març van continuar els aldarulls, amb actes violents, fins mitjans de març atribuïts pel franquisme al comunisme pervers, però després tot es va controlar de forma contundent. Un dels moments mítics més comentats va ser la sortida, a peu, d’un partit de futbol del Camp de les Corts, sota la pluja, amb tota la gent tornant a casa caminant. Cal pensar que no era el mateix tornar del futbol un diumenge que anar a treballar i que la gent més humil, prou castigada per la Guerra Civil, la manca de feina, els jornals de misèria i l’escassedat, no estava massa disposada a anar més enllà.

En tot cas aquella vaga, o boicot, va representar un punt d’inflexió en l’aclaparador context social i polític d’aquella època. Malauradament, tot i que, almenys, es va aconseguir que el preu del bitllet tornés a ser el d’abans, l’angoixant opressió i la pobresa generalitzada continuarien durant molt de temps i tan sols els canvis econòmics dels seixanta aconseguirien millorar, de forma progressiva, les condicions de vida dels desafavorits, que eren la gran majoria de la població.

Aquest llibre ens acosta de forma interessant a uns anys dels quals les noves generacions en saben poca cosa. La vaga dels tramvies va ser una petita llumeta en la foscor, una foscor literal, fins i tot, a causa de les restriccions elèctriques i la mancança de tota mena de coses. Cal remarcar el que, des d’una mirada possibilista, va representar la revista Destino o determinats sectors ben intencionats aixoplugats, per raons òbvies, a l’empara de l’església catòlica. Un títol imprescindible per a situar-nos en aquells fets, encara poc coneguts en molts aspectes.

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.