Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El protagonista d’Agathe (Anagrama amb traducció de Maria Rosich al català i de Victoria Alonso al castellà), d’Anne Cathrine Bomann, és un psiquiatre que té por d’alguna cosa, però no sap què. Té setanta-un anys i és a punt de jubilar-se. Ha portat una vida rutinària sense ficar-se a la vida privada de la seva secretària, Madame Surrugue, ni a la dels seus pacients. De fet, s’avorreix amb els seus testimonis i es dedica a dibuixar ocells. Fins que arriba una pacient nova, una alemanya anomenada Agathe que altera la seva tranquil·la vida professional.
Aquesta és la primera novel·la de Bomann, un debut d’èxit per la quantitat de llengües a les quals s’ha traduït i les crítiques internacionals que ha rebut. Com a dada de l’autora, a la solapa diu que ha estat dotze vegades campiona danesa de tennis de taula. Aquesta història es desenvolupa als afores de París el 1948. A través de capítols molt breus, el psiquiatre alterna la narració del seu dia a dia amb les sessions amb Agathe i altres pacients. Ella té problemes psiquiàtrics i una vida plena de misteri, i va estar ingressada a un centre per intent de suïcidi. El narrador descriu la soledat que sent i la relació que manté amb els altres, una cosa de la qual sempre ha fugit. No obstant això, l’aparició d’Agathe desestabilitza les seves idees, comportament i costums.
Ni tan sols amb la seva secretària, amb qui he compartit trenta-cinc anys de professió, comparteix una relació propera, i diu que és un element més del seu lloc de treball com pot ser el divan. A l’aparició d’Agathe se suma la baixa que demana la secretària, una cosa infreqüent en ella, deixant-lo a ell sol davant el perill. Ell comença a veure Agathe com un cas interessant i pensa-hi fins i tot fora de la clínica. També es pregunta sobre el sentit de la vida. Els pensaments existencialistes neguen la seva ment. El psiquiatre té por que el temps passi. Abans volia que fos així per jubilar-se, però ara Agathe li ha fet sentir el seu pas.
Anne Cathrine Bomann.
El psiquiatre i l’Agathe es reconeixen en les seves respectives solituds perquè ella, encara que està casada, se sent així. «Ho estic en qualsevol cas. Hi ha alguna cosa solitària en el fet de no viure. Com si veiessis que altres juguen mentre tu tens la cama trencada». El narrador observa Agathe i hi pensa. S’enfronta als problemes de la seva pacient mentre intenta ajudar un conegut que agonitza i a si mateix, colpejat per l’existencialisme. Es pregunta de què serveix l’existència d’una persona, quina és la seva comesa, si pot ser útil… Una pacient li diu: «un pot acabar sent una criatura insignificant si ningú no l’estima.»
Bomann parla sobre la solitud, la complexitat de les relacions humanes, l’existencialisme, els traumes, l’aïllament, l’empatia, el pas del temps i els records que ens persegueixen. També sobre el que volem fer i quan és massa tard per aconseguir-ho. Sobre la sensació de sentir-se desubicat i no saber com viure o tenir la impressió que la vida se’n va i no hi pots fer res perquè no saps com aturar-la ni com aprofitar-la.
El narrador mai no ha sortit de París i a casa seva conviu amb els seus pensaments. Reflexiona sobre la seva vellesa, que implica invisibilitat i sent pena de si mateix per la soledat. Té l’esperança de ser visible i d’existir per a algú. També es pregunta sobre si és més fàcil morir si mai no s’ha estimat, perquè si mai no s’ha estimat també és més difícil viure, com ell mateix apunta. En una ocasió, va veure en una cafeteria una parella que s’acariciava la cara amb gestos afectuosos i va imaginar que algun dia seria ell qui s’assegués i sentís això.
Agathe és una història delicada de la mà de personatges vulnerables que semblen a punt de trencar-se. Una obra sobre les pors, el sentit de la vida, sobre com l’amor ens acompanya i ens la fa més fàcil i com la solitud i la insignificància ens poden enfonsar i deteriorar. Sobre ésser invisible i sobre l’amor que (no) rebem. En definitiva, sobre si una vida sense amor té sentit. Sobre si la vida, en general, en té.
