Anna Manso (Barcelona, 1969) és guionista i escriptora de literatura infantil i juvenil, ha obtingut molts reconeixements i ha col·laborat en diferents mitjans audiovisuals. En el camp dels llibres per a adults va publicar un llibre inclassificable, una mena de manual molt ben acollit pels lectors, potser més aviat per les lectores, i que ha estat traduït a diferents llengües, La pitjor mare del món.
Amb Un cor de neu (La Magrana) s’endinsa en la narrativa per a adults, a través del tema de la maternitat complexa. Una dona de seixanta-cinc anys, escriptora de llibres infantils i juvenils, viu retirada al Berguedà, tot i que la seva solitud no és absoluta: és vídua però no ha renunciat al sexe, compta amb un amant, té amistat amb la seva editora, amb una dona que li neteja la casa… De forma sobtada s’ensopega amb un personatge -real o simbòlic-, un llop que li salvarà la vida i que esdevindrà amic i confident. L’autora ha explicat que no es tracta de realisme màgic, per cert.
La dona té un fill, del qual no sol parlar, i amb el qual fa vint anys que no té cap mena de relació. A partir d’un fet casual reprendrà la relació amb el fill i uns fets dolorosos del passat -dels quals ella se sent, amb raó, culpable- aniran emergint en la història situant l’argument en el marc de l’acceptació de la culpa, de la possible redempció i dels efectes greus que tot plegat va provocar a mare i fill.
L’autora, en una foto de Frank Parchís.
La novel·la està molt ben escrita, ens situa en paisatges coneguts, ens explica de forma gradual perquè la dona i el fill se senten incapaços d’estimar i de consolidar relacions sentimentals i incidirà en una problemàtica avui menys silenciada però que ha estat, i és encara, una lacra social i familiar de conseqüències terribles. Hi ha víctimes i botxins però també hi ha aquells que no volen acceptar una realitat que els incomoda massa, que els desplaça d’una zona de confort egoista i que comporta que els problemes s’agreugin a causa del silenci i els malentesos.
Potser el nucli de la novel·la, els fets del passat, triguen una mica massa en narrar-se i es dilueixen en excés en el conjunt de la narració, cosa que afavoreix el manteniment de l’enigma, però fa perdre força a la raó del trencament entre mare i fill que, de fet, és el nucli de la història. També el tema del llop humanitzat, en algun moment, no acaba de rutllar tot i que ens situa en un context de fantasia i misteri, atiat per les referències al conte de La reina de le neus.
Un bon inici de l’autora en el camp de la novel·la per adults, amb una narració que té una extensió justa, amb una història que ens recorda que no tot es pot refer quan s’ha trencat, malgrat que cal intentar-ho i acceptar les nostres errades i limitacions, per greus que hagin estat.
